Amb arrels al segle XIX, a diferència dels barris nous nascuts als 50 i 60, aquí l’actual associacionisme veïnal va tenir altres motius forts a més de les infraestructures, com el cultural, no per casualitat els Suriguera van tenir molt protagonisme en la creació i l’impuls de l’AV.
Considerat primer eixample de Terrassa, Ca n’Aurell té orígens que remunten a mitjans segle XIX. Urbanitzat i amb una població relativament estable en les darreres dècades, a diferència dels barris nous formats a partir dels 50 i 60, l’associacionisme va tenir altres motius forts a més de les infraestructures.
L’Antoni Falgar, membre de l’entitat des de 1972, és nascut al barri de Gràcia on va viure fins el 24 anys, i el seu interès per l’AV era molt natural per a qui tenia «un gran sentiment de barri, les festes, Sant Medir, les caramelles, el club Europa de futbol». A Terrassa, al menys a Ca n’Aurell, al principi, va trobar a faltar aquest sentiment. Fins que contactà amb l’associació, aviat, i encara hi és.
Durant bon temps, les reunions van ser a casa dels Suri, també a un local al carrer Faraday, fins l’any 1992 en què es va obrir el casal de barri al carrer Blasco de Garay, en un lloc que havia ocupat durant anys el club de boxa de la ciutat.
A Ca n’Aurell, el parc de Sant Jordi és escenari de moltes activitats de barri i ciutat. Culturassa 2015. Foto: PV
En Falgar, des d’un compromís indubtable amb el barri tot aquest temps, planteja un activisme social o veïnal amb objectius culturals i de lleure per «cohesionar la gent, beneficiant l’entorn i la ciutat amb coses cíviques». Així, no l’ha interessant tant la part només o principalment «reivindicativa»; que però, reconeix, «sembla que és l’ADN de les entitats».
En tot cas, al llarg d’aquest temps, confessa que «quan hem volgut fer campanyes reivindicatives, en la major part dels casos, tampoc hi ha hagut prou sensibilitat de la gent». Diu que sembla que «en lloc d’una AV siguem el RACC, una entitat de serveis, molta gent ens veu com a funcionaris de l’ajuntament», per portar queixes sobre contenidors o mals olors. En Falgar defensa que l’AV ha d’estar per a qüestions col·lectives; i principalment, planteja, «fent d’intermediaris».
De fet, recorda bé els moments grans de mobilització al barri, especialment dos: un problema de tràfic de drogues, entorn a l’any 2000, amb un grup que es van instal·lar molt cèntric, amb tot de problemes derivats, especialment seguretat i delinqüència. L’altra va ser la campanya per demanar el casal d’avis, una necessitat molt sentida en aquest barri. En tot dos casos, es van fer assemblees, concentracions, pancartes.
Han viscut d’altres moments d’activisme, recorda encara, com quan volien col·locar antenes pels mòbils per tot arreu o davant l’anunci de la construcció del pàrquing de la plaça Progrés; també la polèmica entorn a l’obertura d’un oratori al carrer Sant Marc. En tots tres casos, la gent de l’AV va convocar assemblees i parlar amb tothom, «fent de mediadors», emfasitza en Falgar, ara vicepresident, però que ha estat president altres temporades. «Haig de dir que quan he estat president la meva filosofia ha sigut ser mediador; entenc que l’AV és de tots els veïns, tothom té dret a parlar i cal fer mediació, al marge de l’opinió personal».
Encara una altra qüestió, qüestiona l’Antoni, com a exemple, en el cas del pàrquing alguna gent demanava fer protestes i campanya potent, «vam demanar qui es posava davant i ningú no podia». A la junta de Ca n’Aurell, la lliçó del cas referma la visió abans dita: «en determinats temes molt clars, posició ferma i els esforços que calguin. Ara, en temes que pot ser sí o no, hem de mediar només».
El barri viu una situació de molta normalitat, tret de demanar millores necessàries al parc de Sant Jordi, amb una entitat d’amics del local; problemes de circulació al carrer Sant Marc i el problema dels talls recurrents i cada vegada més freqüents de la Rambla, que comporten el desviament de les línies d’autobús pels carrers Arquimedes i Galileo, amb tota una sèrie de problemes per les veïnes dels mateixos.
A la seu actual, als locals de la plaça del Tint, l’AV promou una sèrie de tallers, servei per a les veïnes però oberts a tothom: dibuix, pintura, tai-txí, anglès, guitarra, puntes de coixí, pilates i coaching per a gent gran. Després, l’entitat participa activament a la Fira Modernista, organitza la Festa Major del barri, Cagatió i la festa de la Font a la plaça del Progrés, pel novembre.
El condicionament del local del Tint, explica l’Antoni, va ser una proposta de l’AV per aprofitar la nau de l’antiga fàbrica Saphil. Recorda que pel protagonisme de l’entitat i ser del barri, els van proposar la gestió del centre. La sorpresa, però, va ser que al temps que els proposaven una gestió «en un nivell professional, la contrapartida no es veia enlloc», relata encara incrèdul l’Antoni, «anar a passar el dia gestionant, sense pressupost ni per a la neteja, i sense atribucions; tot eren pegues, fins que vam decidir que no i vam decidir ser uns usuaris més».
Amb una reunió de junta oberta a la participació, l’AV té una afiliació de més de 100 persones sòcies i més de 200 col·laboradores (usuàries dels tallers), un percentatge segurament baix per un barri amb uns 18.000 habitants, per més que, amb poca població de persones nouvingudes, l’edat mitjana és bastant alta; de fet el casal de gent gran va quedar sobresaturat de seguida. A l’associació també la gent és bastant gran. A la junta hi ha més dones, 8 de 12.
Amb una visió previsora, al 1992 el propi Falgar proposà la creació d’un de drac i diables (avui colla del Drac Baluk i Diables de Ca n’Aurell) des de l’AV, i allò va atreure un bon grup de joves. De fet, explica, van aconseguir primer el bitxo i després la gent; «vam fer la casa pel terrat, però va funcionar». Amb el temps, però, la colla ha acabat fent vida pròpia. De totes formes, són del barri, hi ha relació bona i col·laboració en algunes activitats.
Després d’aquest recorregut de més de 30 anys, en Falgar conclou que l’AV té un futur incert. Al menys com ha estat fins ara, i apunta alguns motius: primer, «perquè la gent vol el RACC, no vol l’AV, vol el servei, i es pensa que els que hi som, estem de funcionaris». D’altra banda, però, el moviment veïnal en general, apunta, «està com en stand-by, fins que la gent no es trobi amb problemes». Partint de la constatació que «molta gent jove viu dels pares i pe nsions dels avis també», augura que «quan s’acabi aquesta subsistència tan precària, imagino que llavors tornaran a sortir associacions de gent indignada.
‘Dinamització’ de la Rambla, un problema al barri
En Falgar alerta que aquest problema «podria anar més lluny». De fet, assegura, «estem bastant farts i no hem aconseguit de moment que ens facin massa cas. A part el gran embús de cotxes, hi ha la gentada a les parades provisionals, en voreres no preparades, creant dificultats del pas, i fins i tot allò més normal de menjar pipes, xiclet i altres, amb brutícia extra».
El tema, de fet, preocupa molt. Al barri hi ha molta gent en contra d’aquesta suposada dinamització de la Rambla que diuen des de l’Ajuntament. «Dinamització a favor de què?», es pregunta en Falgar, «d’un comerç que no és del barri que ve a fer una exhibició? Que la facin a la plaça Nova o altre lloc on pertorbi menys», resol. Clar que «la banda del comerç de l’Ajuntament és més potent que nosaltres», es plany, «i d’això li faig la culpa a la Maria Costa, que és una part fonamental en aquesta dita dinamització».
Pep Valenzuela
Deixa un comentari