En una entrevista concedida a aquest mitjà, l’Isaac Albert, Delegat de Comerç de la Diputació de Barcelona, defensa “un model mixt de gran superfície i comerç tradicional, en trama urbana, sense necessitat de cotxe”, al temps que reconeix les dificultats estructurals per posar en marxa el canvi: primer, la pròpia Diputació és un “govern de segon grau”, i en aquest tema com en d’altres qui decideix són els ajuntaments de cada localitat; segon, la manca d’idees i propostes adients per enfrontar els nous reptes, car “les polítiques públiques municipals, que van ser innovadores i dinàmiques, estan ancorades en esquemes dels anys 90 encara”.
Ple ordinari de la Diputació. Foto Diba
Pel que fa a comerç, des de la Diputació treballen en la promoció i dinamització del comerç urbà a pobles i ciutats, a partir, afirma l’Isaac Albert, «d’un model de comerç de proximitat, de trama urbana. Sota un enunciat: si no hi ha comerç urbà no hi ha ciutat, hi haurà altra cosa però no ciutat».
Un model de ciutat i de territori, en definitiva, i explica: compra de proximitat, producte autòcton, on hi convisquin un mixt comercial, hi pugui haver mitja superfície, gran i mitjana, comerç tradicional, que estigui tot en trama urbana, que es pugui anar a peu i no calgui agafar el cotxe.
En tema de mercats, subratlla, «parlem de mercats municipals, que històricament representen un orgull, des del punt de vista arquitectònic, de poder oferir al ciutadà el producte de proximitat, són locomotores comercials perquè dinamitzen molt l’entorn». Inclou en aquest perfil les fires, que també dinamitzen el territori culturalment, econòmicament i social. «És el cas de la Modernista de Terrassa», assegura. En definitiva, comerços, mercats i fires per fer «una ciutat compacta urbanísticament i complexa econòmicament, això és el que treballem».
On es veu un canvi clar és en els mercats: «L’aposta que fem perquè els mercats sobrevisquin i per potenciar-los és nova i ferma. És una peça important dins les ciutats i en aquest moment ens trobem en el territori molts mercats que estan en una situació molt delicada que cal revertir».
Aquí a Terrassa, el del Triomf pateix, afirma l’Isaac, mentre que el de la Independència està millor. Però, en tot cas, «cal redefinir el model. Perquè durant almenys 20 anys s’ha destruït un teixit i implantat altre model, tipus Parc Vallès o altres. Aquest està clar que no serveix, però tampoc hi ha marxa enrere. El mercat s’han de gestionar diferent, han de passar més coses, s’han d’oferir més serveis. Per això cal una aposta per ells. Però que el mercat és una locomotora comercial no hi ha cap mena de dubte».
Tauleta de l’Isaac Albert a la Diputació. Foto IA
El mercat, superat aquest temps, apareix com una proposta més propera a l’exigència de qualitat, sostenibilitat i relacions socials de la nova societat. Ara, explica, sense el convenciment d’alcalde i regidores no es pot fer massa des de la Diputació, però sí es pot «generar projectes per oferir-los».
Sobre problemes concrets, el diputat Delegat de Comerç assenyala, «aquí i en aquest moment, una normativa que és molt permissiva amb l’ús comercial; les llicències per Aldi o Esclat les dóna la Generalitat a partir d’una normativa europea que és molt difícil d’evitar». Creu que si un ajuntament es posa dur pot evitar determinades implantacions. Però, afegeix, canviar els usos en el planejament urbanístic no és fàcil. Com és difícil també de suportar la pressió de molts interessos, o renunciar a eventuals impostos, «sobretot sinó no pots evitar que s’instal·lin en el poble del costat, de manera que tinguis els mateixos impactes negatius i cap de positiu».
Aquí, informa, treballen perquè el territori s’organitzi més enllà dels municipis, «és a dir, que Terrassa s’ajunti amb Sabadell, Matadepera, Rubí i les poblacions de l’entorn per arribar a un acord sobre eventual implantació comercial que afectaria a tots i parlar-ne».
Assegura, en tot cas, que «no tot és negatiu, des del meu punt de vista hi ha equipaments que estan en zones que són un error; però hi ha altres que, encara que el model no m’agradi, crec que tindran un paper interessant urbanísticament». No és el cas del Parc Vallès, que considera «un drama, un error gravíssim, tant comercial com d’oci, per a tota la ciutat. El cas dels cinemes és terrible».
Sobre altres casos, creu que «tenen coses negatives i positives, podem discutir de model, que estic d’acord que és dolent, però aporta altres coses i entenc que un alcalde o regidor a l’hora de decidir ho tinguin en compte».
“Les polítiques públiques municipals estan aturades des dels anys 90”
La Diputació és una institució on «debat polític n’hi ha poc», reconeix Isaac Albert, «però cada vegada més, perquè hem entrat nosaltres i els Comuns i la CUP, no com abans que essent tot PSC, CiU i algun PP n’hi havia molt menys». Es dissenyen projectes, però amb poc color polític, perquè els recursos, com s’ha dit, «són finalistes, van a equilibrar el territori i cal bona conversa amb tots els municipis, tothom entén que ha de ser capaç d’ajudar».
L’Isaac Albert mira molt de trobar l’explicació justa del com es fa política a la Diputació: «és cert que es fa política en el disseny de projectes, però no és política partidista perquè estem en el territori, amb alcaldes de tots els colors i, més enllà del color polític, nosaltres estem al seu servei, estem per ajudar, els recursos van a la gent».
Isaac Albert durant una roda de premsa davant el Mercat de la Independència. Foto PV
La responsabilitat d’equilibrar el territori és la primera, perquè «aquest és un territori molt desequilibrat, amb molta gent que viu a l’àrea metropolitana i molt poca a l’interior, de manera que els recursos econòmics se centren molt aquí i no a l’interior. I és urgent evitar que les diferències es facin més grans, no importa el partit de l’alcalde». Així doncs, conclou, «hi ha política, però en aquesta línia, no tant de partit».
En relació a la vella crítica de que la Diputació sigui un «cementiri d’elefants», per viure retirs ben còmodes i ben pagats, el diputat d’ERC afirma no tenir constància, però sí subratlla que «manca transparència». Declara que «la renovació política que hi ha hagut als ajuntaments, alcaldes, regidors i partits nous, també es veu a la Diputació, és evident, però de totes formes hi ha un problema que és la manca de transparència».
Creu que pel propi caràcter de govern de segon grau o, fins i tot, «indirecte, mediàticament no interessa tant. Com que no fa un servei directe al ciutadà, aquest tampoc no reclama». Critica sense matisos el que en diu «manca d’eficiència», que no s’aprofita prou «l’expertesa tècnica que hi ha, que és molt bona; durant anys havia estat un cert laboratori d’innovació política, ara no».
Però és més contundent encara quan emfasitza que «les polítiques públiques municipals estan absolutament aturades des de finals dels 90». Des de llavors, declara, «només es vegeta». Tot i les limitacions apuntades, es pot fer anàlisi, «veure cap a on van les polítiques públiques municipals, de comerç en el meu cas, i cap a on van les polítiques de mercats». En aquesta àrea, concretament, s’han produït canvis gegantins en els 10 i 20 anys passats. Els ajuntaments tenen serveis i tècnics que tracten amb el món comercial, amb la ciutadania, i cal «saber i entendre que hi ha nous sectors, nous operadors, noves formes de compra, internet, el col·laboratiu, per poder intervenir».
Assegura l’Albert que això passa, més o menys, en totes les àrees, «cal repensar constantment, i no ho ha de fer la Diputació sola ni molt menys, però té responsabilitat i té l’expertesa tècnica i experiència com per poder generar aquesta innovació». D’altra banda, afegeix encara, el moment que viu el país ho fa indispensable: «Estem vivint la transició que ha d’anar de les diputacions als nous governs locals de la República».
Acabat el temps de les grans obres i construcció d’equipaments i infraestructures, al menys d’allò més bàsic, passat el temps que encara, diu sorneguer l’Isaac, «els alcaldes guanyaven les eleccions perquè l’últim any es dedicaven a inaugurar escoles, centres cívics, voreres… ara hi ha altres problemes. O sigui, ara les polítiques estan més centrades en les persones i això vol dir que la forma de fer política, d’acostar-se als problemes, a la realitat dels ciutadans ha canviat». En aquest punt, considera, «ja hi ha idees i coses noves però costa, i la Diputació té un paper, perquè té el coneixement, l’expertesa i el temps que un regidor, un equip de govern petit, de vegades li costa més».
Diputació, “govern de segon grau”
«La Diputació és com un govern de segon nivell, com un ajuntament gran», declara l’Isaac Albert, Diputat delegat Comerç, membre Junta de Govern i portaveu adjunt grup ERC, intentant resumir molt, afegint que «però, per donar suport econòmic, tècnic i material als ajuntaments». Nascuda amb l’establiment de les províncies a principis del segle XIX, aquest govern de segon nivell pretén, en teoria, ser un element equilibrador i per donar cohesió territorial.
Critica l’Isaac el fet que, a diferència de les les vegueries i comarques catalanes, que són àrees territorials formades històricament i per això més cohesionades i que s’acosten més a la realitat viscuda, les diputacions són més estranyes i artificials. En tot cas, reconeix, «ara, de moment, són un instrument indispensable que administra i posa disposició uns recursos de l’Estat, o sigui partida de pressupostos amb origen ciutadà». I la Diputació de Barcelona, a més, és importantíssima, la més gran de l’Estat espanyol, amb un pressupost potent.
Al plenari d’aquesta institució hi ha 51 diputades que representen o són escollides segons els resultats dels partits judicials (25), que vindria a correspondre a «una mena de cap de mercat», afirma amb detall. A Terrassa li pertoquen 4 (PSC, ERC, PDECAT, ICV).
El govern de la Diputació es forma com als ajuntaments, a partir de l’elecció del president o presidenta pel plenari; que avui la Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat. Treballa amb un pressupost de 900 milions d’euros, «tot molt finalista», matisa, «dirigit a 5 àrees»: presidència/govern, servei a les persones (educació, salut), territori, urbanisme, promoció econòmica (comerç, mercats). Actualment, 25 diputats donen suport al govern, un acord d’ERC-Pedecat amb suports del PSC, que té molts alcaldes i un pes polític molt important.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari