Maria del Mar Griera a la conferència-debat, Arxiu Històric de Terrassa. Foto: PV

Pep Valenzuela

La política i la religió han estat sempre relacionades o, fins i tot, han estat perfils d’un mateix fenomen. El populisme, l’extrema dreta i la religió es presenten sovint, almenys en alguns països i actualment, com a ingredients fonamentals de fenòmens polítics i socials de gran rellevància, vegis ara, com a casos paradigmàtics, els dels Estats Units i el Brasil.

Però, apuntà la Maria del Mar Griera el dijous 29 d’octubre durant la seva conferència a l’Arxiu Històric de Terrassa, «parlem d’un fenomen contemporani complex i difícil d’entendre, pel qual les categories clàssiques de la sociologia i la política no funcionen. Calen noves categories i mirades», afirmà. Perquè, darrere de tot plegat, hi ha una «confluència de creences, interessos econòmics i/o polítics, que poden anar des de la dreta, com al Brasil de Bolsonaro, fins al Mèxic d’Obrador». D’altra banda, és un «fenomen global» però amb una «capacitat d’adaptació local» molt gran també. I, per fi, és també un fenomen «molt volàtil, que canvia ràpidament».

Presentada per en Joan Carles Peris, cap de servei Internacional de TV3, qui va cridar l’atenció sobre el cas dels Estats Units, on votants tradicionals del Partit Demòcrata s’havien decidit per Trump en les darreres eleccions, la doctora en Sociologia Griera assenyalà, com un aspecte molt important per apropar-se a la qüestió, la necessitat de tenir en compte l’errada de totes les teories que anunciaven la fi de la religió a conseqüència del progrés tècnic i intel·lectual, entre altres raons.

És evident que continua sent una força clau en molts aspectes. Però és una religió o religiositat diferent, menys institucionalitzada, més d’opció personal. Mentre que fins fa relativament poc el creure era un fet que es donava quasi per descomptat, avui s’escull, és fruit de reflexió en un món amb més possibilitats a mà i que, per això mateix, en aquest context dins del qual s’ha de justificar i defensar, pot produir i produeix l’efecte d’un nou fonamentalisme i neotradicionalisme.

Importa tenir en compte, afegí la sociòloga, la diferència entre països i zones geogràfiques, com és molt clar en els casos dels EUA, l’Amèrica Llatina i l’Europa. Amb «un mercat religiós tradicionalment molt actiu i dinàmic», afirmà Griera, les esglésies evangèliques, tradicionalment allunyades de la política, entren amb força en aquest terreny a partir dels anys 70, amb «un important lobby que donarà suport al republicà Reagan», tot considerant que era garantia dels «valors», una aposta moral que gira entorn de la «política del cos», radicalment antifeminista. Una aposta que, junt amb la defensa d’una economia «liberal», permetria fins i tot entendre l’actual suport a un candidat amb un perfil tan poc religiós com Trump.

A l’Amèrica Llatina la diversitat de casos és gran, però és l’evangelisme pentecostal a Brasil la tendència que més ha crescut i guanyat espai social, polític i econòmic. La influència de les esglésies dels EUA és notable en la seva agenda, però com s’ha assenyalat abans, ha fet agenda pròpia, de fet ha crescut molt en les perifèries urbanes, i en els anys 90 i 2000 compten ja amb un pes polític i institucional molt important.

El model més clàssic de relació entre religió i política, amb totes les novetats de les darreres dècades, continua essent el preponderant a Europa. El vot a l’extrema dreta fa palanca especialment contra la immigració, tot exaltant la identitat cultural. En general, afirmà Griera, «creix un discurs d’ultradreta que mira més al passat que al futur».

A grans trets, sí que es pot constatar que «els moviments populistes utilitzen la religió com arma per construir el discurs, la identitat i les fronteres, posant qüestions morals al centre de la lluita política, deixant l’economia fora». Però, de totes maneres, sentencià, «per entendre el món contemporani cal canviar la mirada i deixar la superioritat cultural, l’etnocentrisme i l’eurocentrisme que encara impregnen la majoria de les anàlisis i visions del món dominants».