Xerrada de Daniel Raventós a Amics de les Arts sobre la Renda Bàsica
Si busquem per internet informació sobre l’economista Daniel Raventós, veurem que abunden entrevistes seves en diversos mitjans generalistes, ja des de fa quinze anys, on se li demana que expliqui en què consisteix la renda bàsica. I en aquestes podrem veure de seguida com es comença amb les mateixes qüestions: la viabilitat econòmica de la proposta, o les conseqüències pel mercat de treball… Totes elles sempre respostes pacientment per l’autor, però que encara desperta recel a qui se l’escolta. Per què tal com afirmava Raventós: “mai ningú ens ha demostrat amb dades que la renda bàsica sigui inviable”.
Així doncs, Daniel Raventós (professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona, president i fundador de la Xarxa Renda Bàsica, i membre de la revista SinPermiso, entre d’altres) va participar dimarts en una xerrada als Amics de les Arts, amb el títol “‘La crisi econòmica i les raons d’una renta bàsica de ciutadania”, en la qual va tractar de desxifrar els aspectes d’aquesta proposta de caire econòmic. Tal com el mateix Raventós va començar reconeixent, es tracta d’una proposta polèmica, de la qual es parla molt. Però que “s’ha de conèixer, ja que si no és fàcil de ridiculitzar”. I que es diferencia, o si més no és quelcom de ben diferent, de propostes com ara la Renda Mínima Garantida, o d’altres tipus de subsidis que tracten de pal·liar situacions de pobresa. Tal com indica la web de la Red Renta Básica, i com ens explicava el ponent, la renda bàsica universal consisteix en “una assignació monetària pública que rebria tothom, sense cap tipus de condicionant previ”, independentment de si hom és ric o pobre, i a banda d’altres possibles fonts de renda que rebi, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, i que li ha de permetre poder viure amb dignitat. I sense cap mena de condicionalitat: la rep tothom.
Raventós destacava que hi ha dues o tres crítiques fonamentals i que es repeteixen sovint, a vegades de forma malintencionada, i d’altres per pura ignorància. Una d’elles: l’únic que obtindríem serien paràsits. Aquesta doctrina es basa en què qui no rep cap remuneració monetària, no està fent res. “Moltes dones no cobren res però fan feina domèstica o de cures”, afirmava el ponent. O qui fa treball voluntari o activista, cauria igualment en el sac del parasitisme. O fins i tot els infants, ens deia Raventós, poden ser considerats paràsits segons aquesta definició. No obstant, no se’ns acudiria dir això. Una altra crítica redundant: si els hi donem una renda, la gent no voldria treballar. “La crítica que es fa als subsidis condicionats no serveixen per a la renda bàsica, per què aquesta no està subjecta a cap condició de precarietat o pobresa”.
Reforma fiscal per poder finançar-la: redistribució de la riquesa
“No es pot entendre la renda bàsica si no es parla de com es finança”. És a dir, tothom la rebria, però els rics pagarien molt més – o amb els matisos que feia el ponent, “pagarien més del que haurien de pagar ara” -. A partir d’un estudi de projecte de finançament per a Catalunya elaborada pel mateix Raventós i altres economistes, amb dades de declaracions d’IRPF de 2010 (“no es tracta d’enquestes on la gent pot enganyar, sinó de declaracions reals”), a través d’una reforma fiscal, conjuntament amb la lluita contra el frau fiscal, es podria obtenir una assignació de 7.900 euros anuals per a tots els adults, i el 20% d’això per als menors d’edat. La xifra no és arbitrària, sinó que correspon a l’anomenada renda de suficiència que la Generalitat estableix en els pressupostos anuals. Això sí, alguns sortirien perdent amb aquesta proposta: en concret un 15% de la població més rica, qui més ingressos anuals té. És en aquest punt on rau la potència de la proposta, i a la vegada, la seva confusió: “hi ha experts i mitjans que asseguren que és irrealitzable per què no hi ha pressupost per tirar-ho endavant, quan no es tracta de fer girar la màquina de crear bitllets, sinó de redistribuir la riquesa de dalt a baix”.
Una altra avantatge segons el ponent: “tot subsidi condicionat requereix uns costos d’administració”, per demanar subsidis, controlar les situacions particulars, etc., i aquest aspecte quedaria bastant minimitzat o resolt amb aquesta assignació directa. I un altre aspecte bàsic que el ponent va voler destacar i que dóna pes a la proposta, és el “poder de negociació que la renda bàsica atorga als treballadors per negociar les seves condicions” davant dels empresaris, i per no haver d’acceptar qualsevol feina per poder subsistir. Diu Raventós que “ningú és lliure si no té l’existència material garantida”. En aquest sentit, aclarí que el seu concepte de llibertat prové d’una tradició “republicana, que té 2.300 anys, d’arrel en Aristòtil; no com la liberal (que només té dos-cents anys)”. El debat polític està més obert que mai al respecte d’aquesta mesura de la renda bàsica, ja que diversos partits, com ara Bildu, Anova, o Podemos, què ho incorporava en el programa electoral de les passades eleccions europees, contemplen dur a terme la proposta. Això sí, Raventós desconfiava que a la llarga Podemos acabi apostant per una renda bàsica universal, ja que els economistes a qui està demanant assessorament la formació actualment, no són precisament defensors d’aquesta mesura – com ara Juan Torres López o Vicenç Navarro, mencionà -.
La Xarxa de Renda Bàsica a nivell estatal continuarà el debat, així com la seva difusió en el XIV simposi que se celebrarà el 29 de novembre a Fuenlabrada, Madrid.
Deixa un comentari