Gonzalo Marín pertany a la Red de Agua Pública. Ve des de Madrid per la Jornada organitzada pel Grup del Dret Humà a l’aigua de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa, per explicar-nos el concepte de Mínim Vital i les negociacions que s’estan portant a terme amb el Gobierno de España, pel que fa a la transposició de la Llei Marc Europea.
A Terrassa, com bé sabem, vam aconseguir que la gestió de l’aigua sigui pública perquè tenim clar que les lleis de mercat no funcionen quan parlem d’aigua, ans al contrari, generen desequilibris, injustícies i permeten el lucre amb un bé amb el que ningú hauria de fer negoci. Entenem l’aigua com a bé comú i no com una mercaderia qualsevol.
Sònia Giménez Guzman
Per què és necessari que l’aigua sigui entesa en el si de les nostres lleis com un Dret Humà, que ja és reconegut per les NNUU?
És necessari perquè el dret reconegut per NNUU (Nacions Unides) no vincula directament els països. Malgrat això, el Consell de drets humans el setembre de 2010 reconeixia que el Dret Humà a l’aigua i al Sanejament eren legalment vinculables per als països que havien subscrit el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Així és possible una exigència des de la ciutadania. Però això no és una obligació forta, per dir-ho d’alguna manera. És necessari que el Dret es reculli a la legislació espanyola, i com més alt sigui el nivell legislatiu millor. Des de la RAP (Red de Agua Pública) exigim això i entenem que aquest reconeixement es pot començar amb la implementació d’alguns principis del Dret Humà, per exemple el Mínim Vital, que implica alguns principis com el de no discriminació, i alguns criteris normatius com la disponibilitat i l’assequibilitat. Aleshores el Dret Humà el podem anar implementant a través dels seus principis i criteris.
Què entenem per Mínim Vital d’aigua? Ha de ser universal o només per als més vulnerables?
El Mínim Vital és la quantitat necessària per assegurar una vida digna. Quant ha de ser aquesta quantitat, és un tema a concretar en cada lloc. Normalment, es parla entre 50 i 100 litres-persona-dia. El tema és que els drets humans són drets per a tota la ciutadania. El Mínim Vital també és un dret de tota la ciutadania, és a dir, és universal. Com es materialitza això? A la RAP no hi ha hagut un debat suficient sobre el tema. NNUU diu que en cas que les persones no tinguin capacitat de pagament se’ls ha de garantir un mínim vital gratuït, sense que generi cap classe de deute.
Tenim dues maneres de fer-ho: una, a través de l’estructura de blocs de la tarifa, assignant un primer bloc associat al Mínim Vital, de tarifa plana i cost zero, amb el qual satisfem la possibilitat que tothom accedeixi al Mínim Vital, sense haver de presentar cap documentació.
Una segona fórmula seria que les famílies que no poden pagar, demostrant la seva condició de vulnerabilitat, tindrien accés al Mínim Vital i el pagament l’assumiria l’Administració.
Personalment, soc partidari d’un primer tram de cost zero. L’estructura tarifària ha de basar-se en consideracions de Drets. Aquest primer tram a cost zero es podria subvencionar a través de subsidis creuats dels trams més elevats, els de major consum o associats a un major poder adquisitiu. O també la subvenció podria venir d’altres usos de l’aigua, com els industrials i productius.
La qüestió és com arbitrar el Dret de manera que evitem estigmatitzar les persones.
Podria explicar algun exemple?
A Sudàfrica, després de l’Apartheid, amb la nova constitució es reconeix el Dret Humà a l’aigua i es va establir una quantitat mínima, 60 litres, persona i dia, a cost zero, per a garantir una vida digna. Es va establir així, un primer bloc gratuït. A Flandes, també es garanteixen 15 m³ l’any (41 litres, dia), sense haver de justificar res. A l’Estat Espanyol també hi ha algunes ciutats que l’implementen.
El tema és que aquestes quantitats són per connexió, sense tenir en compte les persones que viuen en un domicili, per la qual cosa podria ocórrer que fossin del tot insuficients. I per això s’ha de pensar i regular bé.
Per això és tan important entendre el concepte d’usos i prioritats en gestionar l’aigua tal com explica el relator de NNUU, Pedro Arrojo, quan categoritza els usos en Aigua-Vida, Aigua-Ciutadania, Aigua-Economia i Aigua Delicte, per tal de regular de forma correcta.
Sí. De fet, en la legislació espanyola, en la Ley de Aguas es considera quines són les prioritats i la màxima prioritat és l’aigua d’abastiment, després hi ha els altres usos, però hem de ser més integrals i considerar les necessitats hídriques dels ecosistemes prioritat màxima, com l’aigua de consum humà.
Com aconseguim que els nostres governs garanteixin la universalitat de l’accés al subministrament i al sanejament? Parli’m de la normativa marc europea i com està treballant per una transposició òptima a les nostres lleis de forma senzilla i entenedora per a tothom.
Actualment, està aprovada la Directiva d’aigua de consum humà i s’està en la fase de transposició a la legislació espanyola. Els moviments socials per l’aigua pública fan una aproximació a una iniciativa ciutadana antecedent a escala europea (Right to water) que reivindicava el Dret Humà a l’aigua, la no mercantilització, la universalitat de la cobertura, i el compromís europeu amb aquest dret en l’àmbit planetari i una revisió de l’anterior Directiva Marc. Les expectatives es van veure frustrades perquè la nova Directiva europea no parla explícitament de garantir el Dret Humà. El compromís amb la universalitat queda una mica lax. Sí que parla de garantia del subministrament als sectors més vulnerables, però pel que fa al conjunt de la ciutadania només es compromet a “continuar millorant l’accés a l’aigua potable”. No és el mateix nivell de compromís. Tampoc desenvolupa els principis transversals del Dret Humà com la participació, la transparència, l’accés a la informació, la rendició de comptes. La transposició a la llei espanyola tampoc reconeix el Dret Humà i en lloc d’avançar una mica respecte a la Directiva és encara menys ambiciosa. De fet, la RAP va fer una esmena a la totalitat de la darrera transposició que es va presentar al Consejo General del Agua i va ser l’única. Es posa poca atenció als drets que van més enllà de la qualitat de l’aigua i és preocupant.
Com expliquem els usos prioritaris a la gent tenint en compte que el sistema econòmic es basa en un model de creixement sostingut que no és sostenible de cap de les maneres i que no enfronta l’increment de demandes d’aigua? I en el mateix sentit: Què vol dir fer una bona gestió de la demanda?
Primer és necessari de cara a la ciutadania, reivindicar els drets de consum humà i tenir en compte els vincles que existeixen amb els drets ecosistèmics perquè es retroalimenten. Com més qualitat tinguin els ecosistemes, millor serà la qualitat de l’aigua per a les persones.
Un segon aspecte està lligat a la quantitat i a la sequera. En molts casos quan parlem d’escassetat ho fem pensant en la sequera i la manca de precipitacions, i no és aquest el motiu. El motiu fonamental és l’excés de demanda per a usos productius, en concret per a l’agricultura, que ocupa entorn del 80 o 85% de l’aigua global utilitzada. L’aigua per a la indústria és entre un 3-4 o 5%. Per consum humà, al voltant del 5-7%. No és aquí on s’ha d’atacar quan ens plantegem estalviar com una de les mesures per afrontar el canvi climàtic. On hem d’actuar és enfront de les pressions dels lobbies de la indústria agroalimentària que no paren de demandar increments de la superfície de regadiu a Espanya. Estem per sobre dels 3,5 milions d’hectàrees de regadiu i continua augmentant. Això causa l’escassetat. Les precipitacions aquest any i el darrer no han variat significativament respecte anys anteriors. Per tant, on hem d’actuar és en una gestió de la demanda que posi fre als usos creixents de regadiu i implementi mesures d’estalvi en aquest sector. Posar fre a la bogeria que vol transformar cultius de secà en regadiu en nom de la millora de productivitat.
Què podem fer davant la pressió dels lobbies de l’aigua i davant els desequilibris que marquen les relacions de poder? Quin paper han de jugar els Observatoris de l’Aigua? La Llei hauria de garantir-los el personal suficient, la seva independència i sostenibilitat?
Hi ha un aspecte previ, el tema de la participació, que es podria entendre com a part dels drets humans. No ha de ser merament consultiva. Tenim un bon exemple en l’OAT (Observatori de l’Aigua de Terrassa), amb un paper més enllà del control de la gestió de l’operador o la fiscalització, ja que és coproductor de coneixement i política pública.
La primera relatora del Dret Humà a l’aigua a NNUU, Catarina de Alburquerque, deia que la participació ha de ser assumida i finançada per les operadores. Hauríem de veure com implementem això sense que qui finança vulgui mediatitzar el funcionament, com institucionalitzem els Observatoris com organismes independents, amb els mitjans financers i de personal que el seu propi funcionament necessiti i demani.
Afegir que en la transposició a la llei espanyola una de les reivindicacions de la RAP és el tema de la participació del qual no es parla i s’ha d’abordar. Hi ha d’haver un sistema d’informació i de transparència. Per exemple en el SINAC-Sistema d’informació Nacional d’Aigua de Consum hi ha una manca d’informació i d’opacitat terrible… Ens interessa la participació de la ciutadania.
Deixa un comentari