TerrasSahrauí: La solidaritat terrassenca amb el poble sahrauí no s’atura

No Comment
Infants sahrauís i terrassenques durant les vacances del 2018. Foto: Ass. TerrasSahrauí

La covid-19 ha impedit les Vacances en Pau dels infants sahrauís a Terrassa

Pep Valenzuela

Estiu sense les Vacances en Pau pels infants sahrauís i famílies acollidores, aquest 2020 de covid-19 i alerta sanitària. Unes 450 nenes i nens, provinents dels camps de refugiats de Tindouf, al desert algerià, passaven dos mesos de vacances a Catalunya, des de la crisi del 2008. Abans s’havia assolit el nombre de 850 i fins a 900 criatures. Unes vacances que s’organitzaven també a altres comunitats de l’Estat espanyol i països d’Europa.

A Terrassa, quan més infants han vingut, n’eren 21. L’any passat en van ser 8, com els previstos per aquest estiu que hom deixa enrere, «però la pandèmia ho ha aturat tot. Ja hi serien aquí, però no pot ser, no vindran», es plany en Francisco Moreno, membre de l’Associació TerrasSahrauí i de família acollidora des de fa 4 anys, flanquejat per Mario Cuéllar, de família acollidora en fa tres, i actual secretari de l’entitat.

TerrasSahrauí, expliquen en conversa amb Malarrassa a mitjans d’agost, nasqué de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Sahrauí (ACAPS), l’any 2006. «Vam començar com a secció d’ACAPS a la ciutat», recorda en Moreno, conegut militant i activista local, avui també a l’associació veïnal de Can Boada del Pi, «però a partir del 2006 ens vam constituir associació terrassenca i el nostre projecte estrella és Vacances en Pau».

El principal motiu d’aquest projecte de cooperació internacional, és «donar a conèixer, sensibilitzar i mobilitzar entorn de la situació del poble sahrauí», informa en Mario: «sempre es parla dels ‘petits ambaixadors’, perquè fan visible el problema». Clar que també una forma de solidaritat que, immediatament, per als infants, és l’oportunitat de passar dos mesos fora de la calor especialment sufocant del desert en aquestes dates, relaten en Francisco i Mario, així com de fer una alimentació més equilibrada, «perquè allà, productes frescos pocs, viuen principalment de l’ajuda internacional», matisa en Màrio. En general, afegeix en Francisco, «és molt important l’intercanvi cultural, les criatures coneixen altra manera de viure, altra forma de pensar i fer».

Durant l’any, l’entitat, amb una junta formada per unes 12 persones, fa activitats de conscienciació i preparació per a les vacances, com ara conferències a escoles i a entitats socials i culturals; projecten pel·lícules i documentals i fan debats sobre la problemàtica del Sàhara.

Comenta en Moreno que l’ajuda de l’Ajuntament ha estat sempre important. Col·labora amb la compra d’aliments, roba i altres necessitats que s’envien als campaments mitjançant una dita «caravana catalana». D’altra banda, el Consistori també col·labora amb els viatges i oferint els casals d’estiu municipals.

A la tasca de sensibilització i col·laboració, entre les famílies participants i en la recerca de noves, s’hi sumen d’altres entitats i institucions, com ara alguns CAP terrassencs, que han fet revisions mèdiques i alguns tractaments de forma solidària, i han estat atesos a Mútua i el Taulí, de Sabadell. «Al final», valora en Mario, «és un moviment bastant global, i cada població té els seus infants».

La realitat, de totes maneres, és que aquest dit «conflicte sahrauí» suma anys de bloqueig i ampli i profund silenci, a diferència, per exemple, del d’Israel-Palestina. Pel Mario, «el silenci és premeditat, el tema sahrauí és tabú. Si no estàs interessat en el tema, potser no t’hi fixes, però tu veus que des del govern un dia diuen una cosa i, l’altra, quelcom diferent, tot de gestos, i la diplomàcia vinga fer equilibris. No es fa res per no molestar el govern del Marroc. I si cal fotre algú, que siguin els sahrauís».

El Francisco creu que «la premsa local en parla més, els ajuntaments hi col·laboren, perquè és un tema prou clar d’entendre, el del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, el problema és que més enllà d’aquest àmbit, ja no es fa res, perquè els interessos econòmics i per estar amb Marroc (guardià de la frontera i mur sud), per part de l’Estat espanyol i Europa, s’imposen».

El tema, efectivament, és un d’aquells totalment parats a l’ONU, de tant en tant una resolució, suposadament per reactivar el projecte de referèndum pendent des del 1991 i així anar tirant. Aquí, d’altra banda, l’Estat espanyol ha donat també la seva mida real, jugant un paper miserable, disfressat d’alta diplomàcia per amagar interessos particulars, impotència i manca de valors de cap mena.

En Mario afegeix que «hi ha també els interessos d’altres potències…». Però, a més, «els partits espanyols, cap, ho estem veient, no en fan res. Després, als ajuntaments, reben les criatures, però res, cap partit». En la «batalla del poble sahrauí, com el de Palestina», emfasitza en Francisco, «els interessos són massa forts, dels EUA, de França, que és el més gran valedor de Marroc».

Des de TerrasSahrauí, anuncien, es prepara un text de resolució de condemna de l’ocupació marroquí del Sàhara Occidental perquè sigui aprovada al Ple municipal.

30 anys esperant el compliment dels acords internacionals que el Marroc bloqueja

Camp de refugiades a Tindouf

Redacció

La majoria de la població dels campaments està constituïda per dones i nens. La major part dels homes estan mobilitzats en zones alliberades. Les dones tenen a càrrec seu la pràctica totalitat de la vida social i econòmica dels campaments. Hi ha tres hospitals generals, un dels quals, el materno-infantil, anomenat Catalunya; una escola de dones i un complex avícola, així com tots els serveis administratius i polítics de la RASD. Al voltant del pou principal de Rabouni se situa el complex administratiu central i el centre d’acollida d’estrangers. Cada wilaya té un hospital regional, cada daira un centre de salut, una escola regional, un jardí d’infància i un hort.

El Polisario o Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro), nascut el 1973, és un moviment polític i militar del Sàhara Occidental, successor de l’Organització d’Avantguarda per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro nascuda els anys 1960, en el gran moviment mundial de lluites d’alliberament i descolonització, en aquest cas per aconseguir la independència del territori del Sàhara Occidental, primer del domini espanyol, llavors la dictadura franquista; i després del marroquí i maurità. El 20 de maig del 1973 van tenir lloc els primers enfrontaments armats, basats en una estratègia de guerra de guerrilles, la primera organitzada en un desert.

El 1975, amb la retirada de l’exèrcit espanyol, Marroc i Mauritània es reparteixen el territori; i l’acció del Polisario continua. El mes de febrer de l’any 1976, el Front Polisario proclama la creació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), amb un govern a l’exili, que serà ràpidament reconeguda com a membre de l’Organització per a la Unitat Africana (OUA); i l’estiu del 1979, Mauritània cedí la seva part, un moment aprofitat per Marroc per annexionar-se també aquesta zona, amb una política d’ocupació militar i colonització.

Des de 1975, el Polisario s’estableix als campaments de Tindouf, en territori algerià. L’ONU reconegué el moviment. La RASD ha estat reconeguda com a estat per 66 països, la majoria africans o llatinoamericans. Altres estats no reconeixen aquest estat però sí el Polisario com a representant del poble sahrauí. Els combats continuen fins que el setembre de 1991 s’acorda un alto el foc. Les Nacions Unides creen la Missió per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), per vetllar per l’alto el foc i preparar un referèndum, que fins ara no ha tingut lloc pel bloqueig sistemàtic de Marroc i la com a mínim, indolència internacional davant la qüestió.

Els camps de refugiats es troben a Tindouf, al sud-oest d’Algèria. Reben el nom de les ciutats del Sàhara Occidental: Al-Aaiun, Auserd, Smara i Dakhla. Cada campament és un wilaya que s’estructura en nuclis menors de població anomenats daires. La seva població és de diverses desenes de milers d’habitants. Alguns dels seus habitants hi viuen fa més de 30 anys, i els més joves constitueixen ja la tercera generació. En els campaments s’hi troben també les dependències de l’ACNUR i d’algunes ONG. Per a la seva subsistència, tanmateix, depenen per complet de l’ajuda externa, en particular del govern d’Algèria.

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre