[Toni Marcilla] Terrassa… fum, fum, fum

No Comment
joves migrants per Mireia Comas Foto: Mireia Comas

No fa gaire tenir calefacció a casa era, no una cosa improbable, sinó senzillament impensable. Pertanyo a una generació que no va saber el què era la llet de vaca fins que va ser un adolescent. Un got de llet, per a mi i durant molt de temps, era el resultat d’afegir un centímetre de llet condensada a un got i aigua calenta. La “calefacció” en els temps de la llet condensada no era més que una estufa alimentada per gas butà que emetia una difusa flama blavenca alimentada per una incipient espurna, sobre una espècie d’escuma “protegida” per una xarxa metàl·lica. Els que esmorzàvem llet condensada, ens situàvem davant de l’estufa només aixecar-nos al matí i, durant uns minuts, situàvem la roba que ens havíem de posar arran d’estufa per tenir la sensació d’enfundar-nos en alguna cosa calenta.

Fa uns dies parlava amb un bon amic, en Xavi, una de les poques persones que m’envolten que encara saben el que és confiar-se a l’escalfor d’una estufa de bombona de butà, la llet condensada o, permeteu-me la sofisticació, una lletera. Tots dos rèiem, quan m’explicava que ell era dels afortunats que anava a buscar llet de vaca, llet real, a la lleteria que hi havia prop del carrer Blasco de Garay. Anava amb una lletera de plàstic, verd pistatxo (o festuc pels molt puristes) em deia ell, i l’incòmode que era tornar amb els pantalons tacats perquè el lleter no escatimava en producte i la lletera no respectava la seva “estanqueïtat” a l’orografia terrassenca de tornada a casa, a Ca n’Aurell.

Eren temps en que anar a la llibreria a comprar un “sobre sorpresa” era tot un esdeveniment (la versió antiga de l’ou Kinder amb la mateixa, perdoneu, merda dins). En Xavi recorda anar a la que hi havia al davant de la Sagrada Família, al mateix carrer Blasco de Garay. La meva, era la de la Sra. Antoñeta al carrer Velázquez a la Maurina. Allà anava també a canviar tebeos; els còmics d’ara, vaja. Eren temps en què no miràvem etiquetes ni sabíem què eren els sucres afegits. Temps de cullera, de “potajes” i de l´”enfritada gitana” de la meva àvia. De xurros els diumenges (també al carrer Velázquez). De viure amb precarietat i amb petites il·lusions, com la d’anar a la llibreria.

No són els mateixos temps, però, hi ha notícies que et fan semblar que així sia. En aquesta mateixa Terrassa, tenim una quinzena de nanos malvivint en una nau industrial, al voltant d’una foguera per escalfar-se. Malvivint en una situació que hauria d’avergonyir-nos com a ciutadans i com a polítics. Terrassa Sense Murs, ha estat al costat d’aquesta situació en els darrers mesos, ajudant a dignificar la situació d’aquests joves i denunciant les seves circumstàncies. L’episodi del passat dijous en què Serveis Socials assumia l’emergència habitacional oferint-los uns habitatges compartits i que, un dia després es materialitzava en una comitiva de l’Ajuntament acompanyada de la Policia Municipal i Nacional, amb identificacions, detencions i desgavell, no és més que un altre exemple de mala gestió. El que realment importa ara és que hi ha quatre d’aquests joves detinguts i la resta, a hores d’ara, continuen en la mateixa situació d’infrahabitatge que ja fa mesos que dura.

No entenc com un consistori tan abocat a les xarxes socials que fins i tot es permet comunicar, mitjançant un fil de Twitter del regidor de Serveis Socials per dir que hi havia “un pla per a ells” que “no hi ha cap procediment d’expulsió” que “formen part d’un projecte municipal”, pugui gestionar de tan pèssima manera una emergència habitacional sostinguda en el temps; algú d’ells ja fa un any que malviu en una nau industrial.

Que no hi hagi la informació referent a l’empadronament de persones sense domicili fix a la web de l’Ajuntament, vulnera un dret bàsic inclòs a la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets de la Ciutat, signada pel mateix Ajuntament de Terrassa l’any 2000. Però clar, si el padró és l’eina perquè les administracions puguin saber del cert quants ciutadans tenen vivint en el seu territori i planificar les polítiques d’empara, si no hi ha empadronament… no existeix el problema?

Un té la sensació que viu un Nadal que no hauria de viure. Immersos en una situació que ens recomana, gairebé ens ordena, quedar-nos a casa i limitar les interaccions socials, el nostre Ajuntament inverteix en llums, l’arbre més gran que s’hagi pogut veure mai, “2 trenets no un!” i més martingales que ens empenyen a fer el que, segurament, no hauríem de fer si seguíssim estrictament les recomanacions de les autoritats sanitàries.

Confesso estar una mica fart d’aquesta política de focs artificials i pandereta, de xarxes i grans anuncis, de fum, fum, fum. Rere el fum, ja no hi ha els pastorets a la Terrassa del 2020. Rere el fum hi ha l’emergència, la precarietat, la denúncia i… la incapacitat.

No estem a la Terrassa dels setanta, però potser, el que ens falta és recordar-la. Potser això és el que falta, sí; algú que recordi la crisi del petroli del 1973 i el que van comportar aquells anys, algú que recordi les mancances i les pobres respostes d’un sector públic, llavors, totalment insuficient. Algú que recordi que la precarietat ja no ha de ser el factor comú d’una societat, ni de ningú mig segle després. Serveixi per concloure un record a les víctimes de la nau ocupada a Badalona i una reflexió: tant de bo no hàgim de dir mai aquí “de aquellos polvos vienen estos lodos”.

Toni Marcilla, treballador social

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75