Amb un escrit titulat «On és el dret a la vida, en aquesta pandèmia?» la Valeria Santiago feia públic, el passat 20 d’abril, el cas de la mort del pare, informant de «l’actuació de la Mútua de Terrassa» i de la presentació d’un escrit al Jutjat de Guàrdia on es relaten els fets per mirar d’obtenir informacions que els aclareixin què va passar, doncs consideren que «tot ha estat molt confós». Publiquem ara un nou escrit en què assegura que «hi va haver negligències», un dolor agreujat per la mort de l’oncle en circumstàncies similars a les del pare.
El malson per a la meva família i per a mi, segueix
Valeria Santiago
Ja tinc els informes i l’historial clínic del meu pare. I sí, hi va haver negligències que ara per ara no puc explicar, però que hi són.
El meu oncle va morir el dijous passat, 23 d’abril, a la mateixa hora que el meu pare i en el mateix lloc. Portava des del dia 30 de març ingressat. Durant la seva estada a Mútua ens trucaven cada dia per informar-nos del seu estat. El dilluns 20 d’abril el van traslladar a la Residència Vallparadís i a partir de llavors si no trucàvem nosaltres no ens deien res. Encara no he pogut parlar amb el metge que l’atenia. Només hi havia dos metges de guàrdia. Idèntica situació que en el cas del meu pare.
Es dona la circumstància que el meu oncle havia vingut de Veneçuela per visitar el seu germà, el meu pare. Estàvem en tràmits per sol·licitar l’asil humanitari per la situació que s’està vivint en aquell país, però no va estar possible per l’arribada del Covid19. Ell no tenia assegurança de decés i, per tant, ens havíem de fer càrrec de les despeses de l’enterrament. Ens vam informar i a Funerària ens van dir que la incineració tenia un import que oscil·lava entre els 2100€ i els 2900€. Per sort, a través d’una persona amiga vam saber que existia un “enterrament solidari” i que es gestionava a través dels Serveis Socials, depenent de la situació econòmica. La meva família es troba en una situació de vulnerabilitat, ja que la meva mare s’ha quedat només amb una pensió no contributiva i pendent del que li pugui quedar per viudetat.
Vam iniciar els tràmits amb la Funerària i la meva sorpresa va ser quan ens van dir que la incineració no entrava en els casos d’enterrament solidari, cosa per a nosaltres era imprescindible i necessària, ja que havíem de fer arribar les cendres a la nostra família de Veneçuela. Per sort, Serveis Socials es van posar en contacte amb nosaltres i haig de reconèixer que es van comportar molt bé. Van entendre la situació i van fer tot el possible per realitzar el tràmit de forma ràpida. Però, també haig de fer saber que, en canvi, Funerària, empresa pública i municipal, no ho volia acceptar i no estava disposada a fer-se enrere.
Considero que és vergonyós que una empresa pública només informi d’allò que els convé per fer diners, per treure els diners de les persones en aquestes situacions tan desesperants. Literalment et diuen: “Si no ho pots pagar en efectiu, pots fer-ho amb targeta de crèdit”. Però, en aquesta situació de vulnerabilitat en què ens trobem la meva família, i moltes altres que estan passant per la mateixa situació, com podem pagar amb targeta de crèdit? Què hem de fer si se’ns mor un familiar? Deixar de menjar per poder pagar el seu enterrament?
Tinc la sensació que els tracten com a deixalles, igual que a la Residència. Per a ells, els nostres familiars no valen res!
Deixa un comentari