La vaga estatal del sector de contact center (telemàrqueting i altres serveis) del passat 6 d’octubre, tot i l’èxit de la jornada d’aturada del treball i mobilització (a Emergia-Terrassa, el centre més important a la comarca amb més de 400 treballadores el seguiment va rondar el 70%), no ha estat suficient per parar l’ofensiva de la patronal.
A la primera reunió de taula de negociació del conveni, realitzada el 27 d’octubre, es presentà «igual que va marxar en l’anterior», afirmen els representants de CCOO, «perquè sembla que no volen escoltar-nos, com si no existíssim». L’única novetat és que no hi ha novetat: «van venir a dir que mantenen la proposta prèvia a les aturades parcials i la vaga».
De part de les organitzacions sindicals, això només confirma l’anàlisi de la situació i reforça la decisió de continuar, «ja els vam dir que no era suficient i per tant seguim endavant».
Encara que, segurament, hom sap poc d’aquest sector, és un dels que més creix en els darrers anys. Ocupa actualment entorn de 80.000 persones al conjunt de l’Estat espanyol, unes 20.000 a Catalunya, el 70% de les quals són dones joves, un nombre creixent d’infoproletàries (d’acord amb els sociòlegs brasilers Ricardo Antunes i Ruy Braga: INFORPROLETÁRIOS. Degradação real do trabalho virtual. Boitempo Ed. 2009) realitzant una feina en la qual «la imbricació existent entre treball material i immaterial, tant en les activitats industrials més informatitzades com en les esferes compreses pel sector de serveis o en les comunicacions, configura una addició fonamental per a comprendre la nova morfologia del treball, així com els nous mecanismes generadors del valor».
El passat divendres 28 d’octubre, treballadores del comitè d’empresa i la secció sindical de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) a Emergia van celebrar una festa reivindicativa i solidària a la plaça del Progrés per recollir suport a la caixa de resistència. Les 2 jornades d’aturada i la vaga del dia 6 no s’han fet sense conseqüències per a moltes treballadores.
Membres del comitè d’empresa i treballadores a la porta d’Emergia Terrassa. Foto CosEmergia
Treball ‘flexible’ per a dones i joves amb inquietuds, quin ‘txollo’!!
Totes les vagues comporten deixar de cobrar salari, però per a qui treballa en aquest sector vol dir que el salari quedi en quasi res, «perquè la gran majoria dels contractes són per 4 hores diàries», expliquen la Sandra i la Marga, enllaços sindicals i membres del comitè. La major part de treballadores són dones (més del 70% en el sector), «amb infants, o joves estudiants sense feina que a l’espera i recerca d’altra feina van fent».
D’entrada, per aquesta gent trobar un treball a mitja jornada, venut com a compatible o conciliador amb la vida familiar, apareix com a tota una oportunitat. «Quan vam fer l’entrevista», relata la Sandra, «recordo que em van dir que no hi hauria problemes: tindràs moltes facilitats, t’ampliarem horari si ho necessites, l’horari és molt assequible, els canvis es fan mirant les necessitats de les persones, no hi ha problemes…».
I encara oferien cobrar més, amb complements salarials, retens i incentius. «En fi, realment allò era la panacea i pensaves: mira que bé, porto temps sense treballar i trobo un treball així», una proposta que per a una mare o gent amb família és «un caramel». Clar que després la realitat no és aquesta. Molt aviat hom percep que aquestes «facilitats i extres són elements amb els quals juguen: si et portes bé, si no et queixes, si ets bona nana…».
Aquesta és la tònica general en el sector. «Parlant amb altres persones d’altres empreses sabem que ens trobem amb la mateixa situació: ningú no escolta quin horari necessites i no tens un lloc a on anar i dir-li a una persona quin horari necessites, quin seria el millor, com ho podries combinar». La veritat és que «els horaris es podrien combinar molt bé per atendre les necessitats de la majoria», afirma la Sandra, «com a enllaços sindicals parlem amb moltes mares, coneixem les necessitats; si volguessin, ho podrien fer combinant les necessitats del servei i atenent les necessitats de les treballadores; però no volen», sentencia.
A la plataforma d’Emergia Terrassa, hi ha tres torns: de 8 a 16, de 16 a 24 i 24 a 8. Dintre del torn et poden posar les 4 hores on vulguin, cada setmana et poden canviar. Si et proposen una ampliació, ha de ser dintre del torn. Ara, però, una de les coses que volen amb el nou conveni, informa la Marga, és fer un torn de tot el dia, de manera que un dia podries treballar de 8 a 12 i altre dia de 18 a 22, això és una de les coses més fortes de la negociació del nou conveni».
Velles i noves formes de control
Les treballadores creuen que ho fan conscientment això de mantenir la gent sense garanties mínimes de torn i horaris. «Per exemple, si els convé durant un temps, intentaran motivar-te. Però si necessiten quelcom, com fer una ampliació horària, i no ho fas; o si t’aixeques a fer una vaga o si et queixes, llavors et diuen que miraran els horaris, i és una jugada que sempre tenen per collar-nos».
Igual que amb els incentius, afegeix la Sandra, «exactament igual, com per exemple amb els retens o guàrdies en alguns serveis, que ens poden trucar durant una setmana a qualsevol hora; paguen un plus de 60 euros, però pot ser que no et truquin. Com que és una mena de premi, juguen amb això».
El treball a la plataforma de Terrassa consisteix a rebre o realitzar trucades, contínuament: «cada trucada una gestió», explica la delegada, «però no l’has acabat i ja entra una altra, no hi ha temps d’espera, quan en teoria hi hauria d’haver mig minut, però no hi ha temps d’espera entre trucades, no dóna temps ni de beure aigua».
Una de les reivindicacions d’aquesta vaga és garantir que per cada hora hi hagi 5 minuts de parada i descans visual, no com vol la patronal, només cada 2 hores. «El treball crema molt, no pots desconnectar d’una trucada i haver-te de posar amb una altra, gestionant problemes directament», es plany la Marga, «a més, des de la perspectiva dels riscos laborals això és una recomanació que no poden incomplir, pensa que no podem moure el cap de l’ordinador mentre tenim la trucada, o sigui quasi no el podem moure mentre hi som».
Moltes treballadores tenen experiència laboral i estudis superiors, tot i no ser requisit. El més important, pel tipus d’entrevista que fan (un test psicotècnic), és mostrar recursos de conversa, ésser resolutiu i domini del català. Després, cal fer una formació tècnica i de base de sistemes durant uns 10 dies de formació no remunerada, passar els exàmens i treballar un mes de prova. «Un mes horrible, un dels pitjors de les nostres vides, i ho diu tothom», emfasitza la Marga.
Les empreses de telemàrqueting són contractades per empreses i administracions que externalitzen serveis, com ara atenció per informar o resoldre dubtes i problemes dels productes. El control de les operadores el fa la mateixa empresa de telemàrqueting, també l’empresa que contracta el servei i, al temps, pel grau de satisfacció de les persones que truquen. Els criteris d’avaluació són, temps de trucada, resolució del problema, nombre de trucades. La pressió arriba a no tenir límits.
«Ens demanen uns barems de qualitat molt elevats en la resolució», confirma la Sandra, «però prima la rapidesa de resolució ràpida». Això és així sempre, però «el mes de prova, que treballes vuit hores i que estàs jugant-te la feina, et trobes en aquesta situació de tensió d’un treball nou, de vigilància dels teus superiors tota l’estona, i a sobre pensant que no arribes a uns tempos i que és impossible.»
Afegeix encara la Marga: «avui, després de tres anys, saps que no arribes; i als nous ja els ho diem: tranquils, que és normal que no arribeu, vosaltres feu bé, esteu tranquils…. perquè no s’arriba, amb els objectius que ens posen és impossible!».
Aspecte d’una sala de treball. Foto CosMaresme
Les treballadores esdevenen peces de l’engranatge, sense relació entre elles
Però tranquil·litat, de fet, mai. A més d’aquest control exhaustiu i permanent de la feina, hi ha totes les maniobres de l’empresa jugant amb els incentius i promeses, segons objectius o plans. «Un mes el pla d’incentius prima un temps curt, perquè ens estan demanant que entrin més trucades», relata la Sandra, «i el mes següent ens canvien el pla d’incentius i el que prima és que el client no torni a trucar en un parell de dies; el mes següent ens trobem que els incentius es penalitzen per absentisme; o sigui, no importa quin sigui el motiu d’absència, de llei o no, per a ells és penalitzable».
Els espais de treball són plantes o plataformes amb fileres de cubicles reservats per a cada teleoperadora: «no ens veiem, estem tancades en un cubicle, no podem aixecar-nos, només quan et toca o et jugues una sanció». A les puntes normalment i ha els team o coordinadores de serveis o de grup, el superior immediat que controla i hauria de donar permís, «només en cas d’urgència molt greu si fos el cas». O si hi ha algun problema amb la trucada, diu la Marga, «i has d’aixecar la mà i hauries de tenir solució ràpida, però això…».
Els clients principals del contact center són, en primer lloc empreses de telecomunicacions (40%), seguit d’administracions públiques (13%), i de serveis financers, asseguradores i energia (8% cadascú). El tipus de contracte habitual és el «d’obra i servei», i acaba si el servei canvia o marxa el client. El comitè d’empresa és informat al respecte. En cas de canvi de servei o client cal una formació específica, remunerada.
A Emergia, quasi totes les treballadores tenen contracte d’obra i servei, fins i tot qui en porta tres anys. «Legalment, quan fem els quatre anys automàticament haurien de passar a contracte indefinit», informa la Marga, «però sabem per experiència que a l’empresa li costa, s’ha de reclamar i encara poden trigar un any a fer-ho i no t’ho donen amb la data que tocaria».
L’any 2014, el sector va tenir uns beneficis de 1.730 milions d’euros, un 1% més que en 2013. Durant els anys d’aquesta crisi no ha deixat de créixer, recorda la Marga que quan va entrar, en plena crisi, «començaven promocions de 20 o 30 persones cada dues o tres setmanes».
L’activitat sindical és legal, però dificultada i reprimida
L’organització sindical de les treballadores en aquest context és prou complexa. «Bona part de les companyes i companys ni ens coneixem, perquè no ens veiem ni ens tractem», explica la Sandra, «estàs assegut moltes vegades i no coneixes a qui tens al costat, car arribes i et plantes al primer ordinador lliure». Per conèixer la gent, afegeix, «cal anar temps abans, mirar de coincidir a l’esmorzar o als descansos de 5 minuts; i tot i així, cada dia és diferent, segons les necessitats del servei».
La sala del comitè d’empresa és «un racó que no es veu i la gent no sap que té drets», aquesta és com a mínim l’experiència viscuda: «Quan vam entrar no sabíem que teníem drets ni res de mobilitzar-se», recorda la Sandra; i subratlla encara la Marga: «Ni de preguntar, jo portava un any a l’empresa i encara no sabia qui era l’enllaç sindical, ni si hi havia o no, ni idea.»
El món, però, és més gran que el cubicle i fins i tot la plataforma, també hi ha vida més enllà dels incentius i ampliacions horàries d’Emergia; i decidiren exigir el reconeixement dels drets. Muntaren un grup de la COS, després secció sindical, «vam fer molta difusió a la porta, esperant la gent, amb publicacions mensuals sobre els dubtes que ens havien arribat perquè tothom pogués saber què preocupa o què pregunten les altres treballadores, els problemes que ja tenen alguns i que potser demà pots tenir tu també».
Van constatar ràpidament, però, que res no és gratuït: «des que vam crear la secció COS se’ns va deixar molt clar que no teníem bona rebuda amb gerència i se’ns va indicar una persona de Recursos Humans amb qui parlar». I arribaren les «represàlies», relata la Sandra: «El dia després de les eleccions, totes, no només de la COS, també les altres seccions sindicals que estaven molt motivades, de CCOO i UGT, vam ser castigades. Directament. Ens van treure dels serveis on estàvem, sense cap tipus de contemplació».
La Marga explica com li van fer «xantatge»: «Jo estava al departament de qualitat, portava dos mesos, però quan vaig aparèixer a les llistes de les eleccions em van baixar a agafar trucades». La gent de la secció sindical que no va ser elegida «va patir assetjament, tant que vam haver de presentar una carta a l’empresa dient que eren companyes de la secció sindical, per protegir-les una mica més, volíem evitar acomiadaments i represàlies».
A la plaça del Progrés, pancartes de solidaritat amb les treballadores d’Emergia. Foto CosEmergia
Dir les coses pel seu nom
Sobre l’èxit de la COS a Emergia Terrassa, un sindicat petit vinculat a l’espai de l’Esquerra Independentista, la Sandra ho explica per «les necessitats que hi havia en aquell moment; i nosaltres hem treballat molt per informar la gent, per fer consciència del lloc de treball, dels drets que tenim; hem guanyat la confiança per aquesta feina i perquè hi havia una necessitat molt bàsica que algú digués la realitat», o sigui, una mica com a la història del rei nu…
COS té majoria amb 4 membres dels 10 possibles, CCOO en té 2, com la UGT; i encara hi ha 1 independent (elegit a les llistes de CCOO) i 1 de Contigo, «un sindicat groc, que no està en lloc ni fa res que no sigui intentar debilitar els sindicats», explica la Sandra, tot afegint que la relació entre els membres del comitè és bona.
Les jornades de vaga han estat unitàries i convocades legalment, però no han deixat de patir repressió i càstig: «Ens han informat formalment que ens traurien els incentius i retens, per absentisme, tot i que la vaga no és absentisme». Les delegades emfasitzen aquest aspecte: «És la tàctica i estratègia de l’empresa: posar la por en el cos de la gent».
Així ho van viure dos dies abans de la primera aturada, al setembre. Les representants sindicals de CCOO, UGT i COS van parlar amb l’empresa i «els vam presentar documents per a tots els gerents i coordinadors, on s’informa legalment sobre la informació que havien de donar als treballadors sobre les aturades, però van fer ni cas». De manera que van denunciar l’empresa al jutjat de guàrdia de Terrassa i a Inspecció de Treball per «vulneració de dret a la vaga com a dret fonamental».
Tot i això, asseguren, la pressió i amenaces més o menys explícites van continuar amb motiu del segon dia d’aturada i de la jornada de vaga del 6 d’octubre. Als sistemes informàtics que indiquen quan hi ha hagut absentisme, explica la Sandra, el dia de vaga està marcat com a tal, tot i no ser absentisme, car és una jornada de vaga legal. Ha costat més que la gent s’aixequés, «però hi ha hagut molt bona resposta; clar que sense aquestes amenaces la plataforma sencera s’hagués aixecat».
Sindicalisme i moviments socials, el treball en el centre de l’acció política
Des de l’última vaga, com a COS van començar a organitzar caixa de resistència, perquè la vaga del dia 6 passat té repercussions econòmiques dures en un sector en què la majoria treballa només 4 hores. «Era important, la gent tenia por, i un parell de setmanes abans vam començar a organitzar-nos per fer activitats i caixa de resistència i la tenim en marxa; recollim en casals del Vallès i el dia 28 s’ha fet un acte lúdic-reivindicatiu a Terrassa, a la plaça del Progrés. Veiem que això s’està posant dur i es pot allargar».
Els contractes són de 20 hores setmanals per a la majoria. Els horaris ampliats són de 39 hores, jornada completa. Amb sous de més o menys 530 euros i uns 1.000 euros, respectivament.
Mirant l’horitzó, des de COS es plantegen «fer activitat a Terrassa, perquè és una empresa important a la ciutat i cal que la gent, les organitzacions i l’Ajuntament es mullin, car treballar en condicions dignes, és una necessitat de les persones com a tal, i cal que es faci pressió a les empreses; i farem mobilitzacions amb els moviments socials també, organitzant-nos fora de l‘empresa, perquè el respecte dels drets no hauria de tenir espais vedats».
Pep Valenzuela
Deixa un comentari