Aquesta no és una història dels Minyons ni de castells, però sí de minyons i minyones i de grans projectes arrelats a la terra. En Lluís (que ha sigut cap de colla) i l’Andrea es coneixen de fer pinya. Topògraf ell i professora d’escola bressol ella, compartiren des del primer moment la il·lusió per la vida al camp, “viure en un nucli petit, amb una vida més senzilla.”
Cercaren al voltant de Manresa, on treballa l’Andrea, i van anar a para a Su, entre Solsona i Cardona, 23 habitants, relativament a prop de Manresa i no tan lluny de Terrassa. Era l’hivern del 2010. No era la masia que somiaven, però sí el lloc per experimentar. En Lluís va fer 2 anys de pastor d’ovelles, “vam aprendre molt de pagès, escalfar-nos amb estufes de llenya, a fer-nos hort per tenir llegums i criar gallines; confirmaren, en fi, que sí era allò el que volíem”. Allà hi va néixer la filla, “ens va marcar molt favorablement”.
Lluís Mayoles al Celler del Mas Llucià. Foto: PV
Buscant la masia i una mica més a prop de la ciutat, l’Amaia, amiga també de Minyons, els digué que havia trobat el lloc. Al costat de Manresa, el Mas Llucià. “I sí”, confirma en Lluís, “des del primer moment vam encaixar molt, ens va agradar. I nosaltres a la propietària: una parella jove amb criatura i moltes ganes, buscant estabilitat, no per provar, que veníem de pagès, sabíem el pa que s’hi dóna, persones amb inquietuds, ganes de fer projectes”.
El mas té un patrimoni molt gran, casa amb més de 1.000 anys, una església de 300 anys, 120 hectàrees, cultius d’oliveres, ametllers, fruiters, 2 hectàrees de vinya. En Lluís ha de cuidar de la casa i la finca, cultivar les vinyes i fer el vi. “Ens vam espantar una mica, això és enorme, 1.000 metres de teulada, només manteniment… ja és molta feina”.
La parella va fer càlculs i un pacte, a Su havien treballat molt, i no volien ser esclaus a pagès, “òbviament, la feina no te l’acabes, cal posar uns horaris, i els caps de setmana per a la família”; a la mestressa també li va semblar bé.
Terra de raïm, amb DO, “però només per autoconsum i vendre al quatre amics”, van veure que el volum donava per a més i van pensar un nou projecte: “donar d’alta el celler i fer un negoci amb cara i ulls per produir vi artesanal i ecològic”. Comptaren que es podia fer en un any bo unes 8.000 ampolles. A la mestressa li va semblar bé i ara fan tota la paperassa. Ja beuen els primers vins, encara familiarment, i confien que l’any proper podran donar sortida comercial.
Aquesta, però, és només una part del pla estratègic, la que ja es pot tocar. Després, desenvoluparan un negoci que els va anar molt bé a Su, d’elaboració i distribució de cistelles ecològiques, amb segell del consell d’agricultura ecològica (CCPAE), economia familiar”. No pretenen omplir-les només amb productes propis, també amb altres ecològics o sense fertilitzants, però sempre de petits productors, de proximitat, productes de temporada, tot creant una mini xarxa amb una oferta de gran varietat”. A l’hivern oferiran conserves, melmelades i embotits, i pollastres ecològics d’una empresa de Súria.
Aprofitant les oportunitats, ja pensen també en un tercer projecte, per més endavant, però que des del primer dia hi treballen: una ruta rural enoturística. El vi ja ho tenen, i també un patrimoni extraordinari: a la casa hi ha unes tines centenàries enormes, on abans feien el vi; dipòsits subterranis i una premsa antiga molt ben conservada. Fora, un camí romà que des de l’església es perllonga fins perdre’s, amb un tros molt ben conservat, i tot plegat un paisatge preciós. “Volem que la gent vingui, visiti el celler, la premsa, fer uns tasts i dinars a fora, visita per la vinya, i les explicacions que els hi vingui de gust o calguin”.
El Mas Llucià, així doncs, sembla cridat a continuar fent història, però tot incorporant-se en una onada de producció i treball pensats a la mida de les persones i l’equilibri ecològic en general, una onada alternativa d’economia social i solidària.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari