Treball al taller de Teixidors al carrer Mas Adei. foto PV
El concurs de creditors de Teixidors posa fi a una experiència de cooperativisme. Creada al 1983 i amb 41 treballadores, 35 de les quals sòcies de la cooperativa, exporta bona part de la seva producció exporta a 24 països: França, Suècia, Alemanya, Estats Units i altres, i factura quasi un milió en vendes.
Què ha passat? Des del 2005 en que van desaparèixer els aranzels pels productes xinesos, l’entrada massiva de tèxtils a baix preu va repercutir-nos en el perfils dels nostres clients, botigues de nivell mitjà moltes de les quals van desaparèixer. Amb molts esforços i demanant assessoraments vam dissenyar una estratègia d’alt risc per a la nostra capacitat financera però que ens ha permès arribar fins al 2016.Aquesta estratègia es basava bàsicament en:
-Sortir a vendre fora d’Espanya per suplir les vendes que havíem perdut aquí.
-Aprofundir l’aposta per l’artesania buscant matèries d’alta qualitat i amb traçabilitat.
-Apostar per un disseny d’acord amb els clients que aspiràvem a convèncer que valoraven l’artesania, les matèries de qualitat i el valor social de la nostra tasca.
-I per poder assolir aquests objectius, buscar subvencions a tot arreu que ens permetessin realitzar l’esforç que suposa aquests objectius per una cooperativa petita com la nostra.
En aquest recorregut ens hem trobat un conjunt de problemes que no vam saber preveure:
En primer lloc, una cosa aparentment simple: l’increment d’estocs. El canvi de la qualitat de les matèries emprades en els nostre productes (cashmere, lli, llana amb traçabilitat…) ens ha encarit el cost de l’estoc que necessitem per poder servir en tot moment les comandes que rebem.
El disseny de nous productes va augmentat el catàleg i en conseqüència també l’estoc.
I la baixada de vendes en segons quines èpoques (el producte és molt de temporada) va fer que en moments de poques vendes es fabriquessin contra estoc per no parar el taller.
Tot increment d’estoc ha suposat un increment d’endeutament extern per la manca de capacitat financera suficient.
En segon lloc, la retallada de subvencions. Quan parlem de subvencions hem de parlar de dos tipus:
Un, les subvencions establertes per llei: 50% del salari mínim interprofessional i USAPS (unitats de suport) i quota patronal de la seguretat social. Aquestes van anar arribant de forma més o menys regular, si bé en els últims tres anys amb retards de fins a nou mesos, quan abans la cadència era sempre de dos mesos.
Dos, les subvencions i donatius que són graciables i que s’han de sol·licitar i justificar en cada cas: Aquestes hi va haver una època que, amb molta feina de gestió, es van anar aconseguint cada any, i van ajudar a assolir els objectius d’exportació i disseny. Aquestes subvencions es demanaven en qualitat de Centre Especial de Treball, com a exportadors per poder anar a fires, com a cooperatives per incorporar de socis; per fer disseny nou i, fins i tot, per comprar equips informàtics.
Però de cop, tot això es va estroncar i Teixidors es va quedar sola amb els recursos propis. El que no s’obtenia de subvencions s’havia d’aconseguir amb crèdit.
I, finalment, en tercer lloc, insuficient increment de les vendes. Malgrat que quan es va plantejar l’estratègia esmentada no s’arribava a 500.000 euros, tot i que el 2015 s’assoleix la xifra de 950.000 euros, l’increment de les vendes sempre ha anat per darrere dels costos necessaris per aconseguir-los.
Un equip de vendes propi infradimensionat, dificultats en aconseguir i mantenir representants comissionistes. Potser també que el propi esforç es va centrar molt en anar a fires i el model està canviant cap a vendes online, van ser altres elements que contribuïren a arribar en aquest punt.
Amb la nova situació de les subvencions i ajudes públiques i privades, aquests darrers anys s’hauria d’estar venent al voltant d’1.200.000 euros, que és la capacitat productiva amb l’equip personal i tècnic actual.
Fins aquí, xifres i números més o menys freds. La conseqüència, però (i això ja deixa congelada més d’alguna persona) és que desapareix una cooperativa social sense ànim de lucre que té 33 anys d’història i que tenia uns valors socials que han estat reconeguts en múltiples ocasions per organismes i entitats diferents.
Si tot va bé i Teixidors acaba en la òrbita de FUPAR, serà una solució pels que hi estant treballant, però un fracàs pels que, com qui signa, han somiat i lluitat per un projecte autogestionat on les alternatives que en cada moment s’adoptaven eren exposades i discutides amb tots els socis.
Així doncs, qui s’omplia la boca dient que les cooperatives eren un mitjà molt útil per superar les crisis, que la força d’anar tots junts era imparable i que la democràcia interna era la nostra eina, han de veure ara com tot s’ha esvaït a les mans. I que és una Fundació, que per molt de social que sigui no té cap semblança de democràcia, qui els arrabassa de les mans el somni, per mantenir-lo, si tot va bé, amb uns altres condicions diferents del que s’havia intentat.
Caldrà concloure, potser, que es va ser massa agosarat? En part sí, segurament, però hi ha somnis que no admeten gradacions. Havia de funcionar tot i ha fallat en allò que menys es pensava: els dits protectors, les administracions dels quals tot plegat només eren un braç per complir un objectiu.
Joan Sala ha estat membre del Consell Rector de Teixidors.
Deixa un comentari