L’Art és per a tothom. L’exposició és teva. La intenció és comunicar. El públic busca el què vol dir l’obra. Emporta’t el que tu vulguis. Jo et puc explicar què ha estat per a mi.
Fa quinze dies, el primer dia de portes obertes de l’exposició de la Irene vaig anar a trobar-la a la galeria. En tenia moltes ganes i curiositat a la vegada. Allà hi havia també el Paulo. De fet era la primera vegada que posava els peus a Tigomigo, des que feia poder any i mig que els havia vist presentar el projecte a la primera Descomunal al pati de la Baumann.
Vaig trobar a la Irene amb una canilla gegant de fil blanc. Era davant de la seva taula de treball, on hi ha llibres, fotografies que la inspiren i una màquina d’escriure del seu estimat. I tot desfent nusos i embolics va anar descabdellant l’objectiu de l’exposició i la seva vida entorn de l’art interdisciplinari. Ella refusa que l’encasellin com a artista tèxtil. I el seguit de preguntes i reflexions que li anava fent al voltant de la taula del pis de dalt. El Paulo ens escoltava.
Les seves vivències durant onze anys a Estats Units, a Chicago, l’han fet arribar on és ara en la idea de crear xarxa entre artistes i ajudar-se mútuament. Crear vincles: Quan un viu fora de casa la comunitat que hi ha és com la teva família, una comunitat vital. Això és el que fa ara aquí amb diferents grups on es teixeix en grup. El més comú aquí a Terrassa és que els artistes treballin aïllats i molt més desconnectats, tot i que cada vegada hi ha més propostes col·lectives. Justament aquest és un dels temes que es planteja amb aquestes obres, la dualitat entre l’aïllament i la connexió.
La Irene presenta més que les seves obres. Durant el seu stage (dic aquesta paraula perquè la podeu trobar allà cada tarda) a la galeria hi haurà diferents activitats amb diversos grups, algunes propostes obertes i d’altres de tancades.
L’exposició està composta de tres parts: la residència de l’artista a l’exposició i el trasllat de part del seu taller a l’espai expositiu (la seva taula amb els objectes que hi ha habitualment); l’activitat que la Irene mateixa hi genera quan està a Tigomigo, les dues peces principals estan creixent i expandint-se al llarg del temps (tothom que vulgui està convidat a participar-hi, mirar o xerrar); i les activitats gratuïtes obertes (organitzades com a taquilla inversa), com la creació de música per a les seves obres. Potenciar el concepte de teixir junts, amb tots els sentits. Amb aquest concepte es pot parlar de la peça que té al mig de l’espai, de dimensions grans més de dos metres, que a la Irene en el seu procés creatiu ha anat creant per tot arreu on anava: el tren, a casa, a l’estudi de creació, etcètera; mentre parlava creava i teixia idees. Per ella aquest procés d’una peça que és com un refugi aïllat a sota l’aigua, subaquàtic, sense so, té una relació directa amb la problemàtica social actual que es viu i es palpa a tot arreu. Un refugi que no s’aguanta per enlloc.
En el seu procés creatiu que, és la part més important de l’obra, com un embaràs (ho compara amb el de la seva filla), és lent s’alenteix el ritme i es va accelerant. Fa dibuixos, brodats, busca les imatges que l’ajuden a visualitzar allò que vol expressar i la facilita materialitzar-ho. Quan les té se les imprimeix i les penja en llocs quotidians de casa seva o al taller, on passi sovint per poder-les mira cada dia. Busca, a vegades, paral·lels amb d’altres artistes. Ella i les seves creacions sempre van juntes. L’acció final, el resultat, ja no li interessa. Un com parida ja no li pertany, tal com un infant és un ésser viu independent que pensa autònomament, la seva obra pot donar noves idees i respostes diverses a la gent que hi interactua. És una manera de buscar solucions al què l’ha portat a crear aquella obra. Com per exemple buscar sons o música que la connectin amb la seva obra.
Les solucions ens porta a parlar de la Roser López que va ser una de les artistes que va iniciar, a la nostra ciutat, una cooperativa d’artistes que s’ajudin i s’interrelacionin: com a artista tinc jo per a buscar altres camins, xarxes de suport, intercanvis de coneixements, etcètera? La Roser li va proposar a la Irene d’iniciar i crear un grup independent, Punt i a part que, es va començar a trobar al bar dels Amics de les Arts, i que ja es va dissoldre. D’aquest en varen néixer altres projectes i grups que continuen actius, com Punts suspensius que, funciona com a grup esporàdic i d’intercanvi (es va iniciar amb Rosanna Fontanet).
De fet, la segona obra que té a Tigomigo es relaciona amb aquest grup. S’anomena Expansive weave (ona expansiva), simbolitzant les ones expansives que genera una pedra quan cau a l’aigua. Això és el que passa amb aquest grup de Punts suspensius que són com anelles que creixen i s’eixamplen.
Després de dues hores i mitja de diàleg poètic, filosòfic i enriquidor la Irene em confessa que el seu procés creatiu s’ha multiplicat lligat al fet de ser mare, per exemple creant amb la seva filla es crea xarxa i s’esdevenen moments màgics. Ha estat en contacte amb artistes creadores i mares a Rotterdam (Holanda) i ja està creant per l’exposició que farà l’ant vinent al Centre de Documentació Museu Tèxtil de Terrassa.
Deixeu-vos-hi caure val molt la pena!
Beta Ubach
Estudi Tigomigo – Viveret, 17 (Terrassa)
De dimecres a dissabte de 16 a 20:30, i els dijous i dissabte d’11:30 a 14h.
Deixa un comentari