La notícia de la mort esperada de Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny 16.2.1928-Batatais 8.8.2020), per la seva delicada salut, “el germà pàrkinson l’acompanyava” de deu anys ençà, ens va arribar el mateix dissabte 8 d’agost atents com estàvem als mitjans. Hem quedat orfes d’un referent per a molts creients en Jesús de Natzaret, a qui el conegut bisbe del poble va admirar i servir amb cor i ànima.
Va iniciar el seu servei a Sabadell el 1958, el 1968 arriba al Mato Grosso i el 1971 els seus amics el convencen que accepti la proposta de Roma de ser bisbe. Aviat va tenir problemes amb els terratinents, els polítics i amb alguns dels seus col·legues bisbes. Pau VI va arribar a dir: “qui toqui a Pere, toca a Pau”, i davant les amenaces que rebia en Pere deia: “les meves causes valen més que la meva vida”. El seu company jesuïta João Bosco Penido, més alt i fornit, va ser assassinat en una comissaria on tots dos van anar a intercedir per uns detinguts: cop de culata, bufetada i tret al cap, tot fa pensar que el van confondre amb en Pere.
El bisbe dels pobres va donar suport a la teologia de l’alliberament, els anys 70 i 80 del segle passat, que es va coure i propagar a i des de Centreamèrica. Admirava el Che Guevara, que no va trobar Déu a les muntanyes, va ser un bon amic de Leonardo Boof, el teòleg de l’ecologia, d’Ernesto Cardenal, capellà i també poeta, com Pere. Cardenal va esdevenir ministre de cultura de Nicaragua, renyat amb un gest públic i humiliat per Joan Pau II en arribar a Managua, just al peu de l’escala de l’avió. És en aquells anys i context que Pere és cridat a Roma i advertit que no feia la preceptiva visita “ad limina”.
Quan li recriminaven deia: “els pobres no podem viatjar”. Davant de l’exigència romana hi va anar, un cop allà li van haver de deixar una sotana per presentar-se davant de Ratzingher i de Joan Pau II, qui li va demanar que no visités altres països de Centreamèrica.
Després de disset anys al Brasil la seva primera sortida va ser a Nicaragua per donar suport a la seva lluita d’alliberament i a la vaga de fam que feia Miguel d’Escoto. Pere es va defensar raonadament, amb l’Evangeli a la mà. Els va retreure la manca de diàleg amb el sandinisme mentre dialogaven obertament i descarada amb l’administració Reagan i amb el règim polonès per acabar amb la guerra freda. “L’evangeli és com una navalla esmolada” deia.
El 1971 escriu la seva primera carta pastoral “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”, censurada i prohibida pel règim dictatorial militar brasiler. El canvi de règim va propiciar una bona relació amb el govern. El 1980 escriu la Cantata de la Missa da Terra sem Males i el 1982 la Missa dos Quilombos, amb música de Milton Nascimento, ambdues prohibides per la Congregació per als Sagraments i el Culte Diví, al·legant que eren un reclam sobre un grup humà i racial i no un memorial de la mort i resurrecció del Senyor. El seu testimoni inqüestionable es va anar consolidant a les esglésies de base d’arreu, també a Catalunya i a Espanya.
El 1990 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi i el 2006 el Premi Internacional Catalunya. Pere va escriure: “Ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural”, “Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà”, “Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió”. El bisbe auxiliar de Barcelona Joan Carrera escrivia d’ell: “tenim nostàlgia de referents que facin possible refer l’esperança en una església compromesa amb la causa dels pobres”.
L’absència i el fer de Pere Casaldàliga malauradament continuarà a les nostres diòcesis, a Terrassa, a Barcelona i a totes les altres on encara la mitra, el bàcul, la creu pectoral i l’anell són símbols intocables, els agrada lluir-los pomposament. D’altres més discrets vesteixen camisa amb el coll alçat, recomanat si no obligatori per al clero, sobretot si són novells. La nova pastoral que, costa amunt, va introduint i acomboiant Francesc des de Roma, troba resistències massa properes i a sectors del clero i del laïcat que malden barroerament remant a contracorrent de l’Esperit Vivificador d’aquests temps tan durs que vivim.
Que sant Pere Casaldàliga, com ja és venerat per moltes i molts ens ajudi des del Cel. Les seves despulles reposen al cementiri dels exclosos, entre peons, prostitutes i indis karajà , sota d’un pequi, espècie autòctona, a tocar del riu Araguaia, enterrat sota set capes de terra amb una creu de fusta al damunt, tal com ell volia. São Fèlix do Araguaia, esdevindrà un nou lloc de peregrinació, com ho és avui la catedral de Sant Salvador on reposen les despulles del màrtir Òscar Arnulfo Romero (conegut com a sant Romero d’Amèrica) que fou assassinat el 24 de març del 1980 i venerat de facto com a sant des del minut zero del seu assassinat tramat per membres de l’exèrcit i dels esquadrons de la mort d’El Salvador, segons la Comissió de la Veritat de les Nacions Unides.
No em puc estar de recordar Ignacio Ellacuría i els seus companys assassinats el 16 de novembre del 1989, Joan Alsina el 19 de setembre del 1973, Lluís Espinal el 21 de març del 1980, i tants d’altres menys coneguts que han esdevingut màrtirs pel seu testimoni cristià. Necessitem referents, Peres i Paus autèntics sense atributs litúrgics que els distanciïn del poble, que ens apropin amb paraules i sobretot amb fets l’autèntic Jesús de Natzaret que Pere “trobava entre els pobres i els seus parracs”.
Josep-Maria Font i Gillué, Assumpció de la Mare de Déu – 15 d’agost del 2020
Deixa un comentari