El Toni Cazorla davant el mural pintat per joves de l’esplai. Foto: PV
Lluís Costa
El Toni Cazorla, una vida a l’esplai, 34 anys jugant, cuidant i educant. «Em sento com el puretilla del grup», mirant de la plaça Roja des de la porta del local de les Colònies i Ca n’Anglada i la Fundació Educa. La seva família biològica també és part del barri, «som dels famosos xarnegos», comenta sorneguer i recorda que l’àvia i l’avi són d’Almeria i Córdoba.
Comenta la jugada després d’afirmar que «al barri visc en català, tot i no ser la meva llengua materna» i que és la llengua vehicular a l’esplai, amb un punt de molèstia perquè «aquest és un més dels temes que estigmatitzen el ca n’Anglada».
Fer vida a l’esplai no és una metàfora, «he estat sempre, sense parons, des del 94, el meu germà ja hi venia, ell era el meu referent i em vaig enganxar». Des dels 4 anys ha passat per totes les etapes possibles en aquesta activitat, com a usuari, primer, i com a educador, després: grups d’infants, grups de joves, monitor voluntari i, des del 2009, monitor professional al centre diari, els esplais de dissabte, el poliesportiu i les colònies.
El 1999, l’any dels enfrontaments entre comunitats que saltaren a les portades de tots els mitjans de comunicació del país i l’Estat espanyol, el Toni tenia 10 anys. Assegura que recorda perfectament «l’onada dels dos bàndols, les marabuntes pel carrer»; ell es va trobar casualment enmig d’una de les «baralles grosses», estava amb els pares al cotxe, aturats, i algunes persones els van passar per sobre, «semblava de pel·lícula, la fi del món», per a una criatura com ell. «Després quan ho penso, sí que va ser una bona tangana, però tampoc la guerra que es va presentar», avalua, «però sí que va ser un cop molt important».
És aquesta una visió compartida per la gent que hi havia a l’esplai. Després d’aquell conflicte va néixer l’esplai diari, una proposta de les persones que hi havia al capdavant de l’entitat i de serveis socials de l’Ajuntament, «tot mirant el futur, fer un treball conscient per la integració i la convivència, agafant el conflicte des de la base».
De fet, fins llavors, a les activitats de lleure i colònies no hi participaven infants de les nombroses famílies nouvingudes. Aquest escenari va canviar totalment, «ara encara em trobo companyes i companys de tots orígens, tenim els records del teatre, el joc, els monitores; amb molt d’afecte, alguns que van marxar del barri em diuen que si visquessin encara em ‘portarien’ els fills o filles».
Aquí sorgeix un concepte molt utilitzat i que, això no obstant, no reflecteix la realitat o, en tot cas, dona una imatge deformada: nouvingudes. Tenen poc de nouvingudes les famílies i persones que viuen al barri fa 20 o 30 anys, les seves filles i netes nascudes aquí, això que es diu segona i tercera generació.
Dels canvis socials al barri, l’esplai n’és una bona prova, «famílies com la meva segueixen poques, algunes justifiquen que no porten les criatures perquè, diuen, hi ha ‘moros’, és una realitat; altres han canviat de domicili o han trobat altres activitats». En Toni informa que mentre abans les famílies «autòctones, per entendre’ns», representaven el 100% i, després, el 80% de l’assistència, ara estan en el 30% o 40%. Això, en un context en què el nombre total de famílies ha baixat. Aquesta és una realitat que s’explica pels canvis demogràfics, però també culturals, com l’augment de demandes i d’opcions d’oci i lleure al barri i la ciutat.
En el centre diari, el conjunt de criatures, 80, de 39 famílies usuàries en aquest moment (juny 2023), un 90% amb arrels al Marroc, i les altres al Senegal i Guinea Equatorial. A l’esplai de dissabtes hi ha 40 infants, 27 criatures amb arrels marroquines, 8 de catalanes, 4 de llatinoamericanes, i una del Senegal. En les activitats del poliesportiu participen 160 infants i joves, en una proporció similar.
A les colònies d’estiu van participar 58 infants i joves l’any passat. Tenen lloc a finals de juliol, a la Rectoria de la Selva, Navés (Solsonès), en una casa que ja és emblema, una masia abandonada que van anar reformant i que ara atén també necessitat d’altres entitats. Les criatures que participen en el conjunt d’activitats tenen entre 4 i 17 anys.
A més a més dels canvis demogràfics i culturals, el Toni afirma que es detecta «una mena de racisme i classisme institucional, perquè molta gent té la percepció que aquest és un recurs pels pobres o pels marroquins». Certament, en la major part dels casos, dir nouvinguts és també dir pobres, hi ha una relació arrels o origen i classe directa, perquè com en la majoria de casos de migració són les raons econòmiques les que empenyen o forcen a viatjar, «i no les turístiques ni culturals», bromeja en Toni.
«L’esplai diari va néixer tot mirant el futur, fer un treball conscient per la integració i la convivència, agafant el conflicte des de la base»
«Hi ha una mena de racisme i classisme institucional, perquè molta gent té la percepció que aquest és un recurs pels pobres o pels marroquins»
La Fundació Educativa Terrassa nasqué de la fusió dels esplais de can Palet i el de ca n’Anglada per gestionar tots els recursos que necessiten personal remunerat
Set projectes d’oci, lleure i atenció social
Lluís Costa
El local de Colònies Ca n’Anglada és el de la parròquia, el mateix de sempre, al costat de l’església. Ara hi conviuen dues entitats, la citada Colònies i la Fundació Educativa Terrassa. Aquesta nasqué de la fusió dels esplais de can Palet i el de ca n’Anglada, per gestionar tots els recursos que necessiten personal remunerat: el centre diari, el poliesportiu, els casals d’estiu i Nadal, el Despertador i el punt orientació social. En paral·lel, segueixen les activitats amb monitoratge de voluntàries, el casal de dissabte i colònies d’estiu, amb els que, de fet, nasqué l’entitat fa ara 60 anys.
El punt d’orientació es creà arran de la pandèmia i s’ha quedat. Volia prestar els serveis que els espais tancats de l’administració municipal no podien oferir amb presència física, per a població sense recursos o coneixements. «Nosaltres ja donàvem aquest ajut, de manera interna, a les famílies que hi participen i ens demanaven suport». Ara, el servei s’ha institucionalitzat, i ajuden a fer tràmits amb cita prèvia pel DNI, visita al servei d’ocupació SEPE, sol·licitar el salari mínim vital, entre altres; per entendre’ns, ajudar davant els casos de bretxa digital i altres dificultats.
Els casals d’estiu es posen en marxa en acabar el curs escolar, després de Sant Joan, i atenen un total de 300 nois i noies tot l’estiu. Aquí, la proporció canvia i esdevé més o menys, depèn de l’any, d’un 50% amb arrels catalanes i l’altre 50% d’altres països, informa en Toni. Fan activitats com en l’esplai de tot l’any, amb la mateixa línia pedagògica i treball educatiu: jocs, piscines, excursions…
El jovent estudia en el conjunt de centres del barri i rodalia: l’Antoni Ubach, el Ramon Pont, el liceu Ègara, l’Agustí Bartra, les Arenes, també de la Nova Electra i la Roda i el Pau Vila.
En els jocs del poliesportiu, amb participació majoritària de noies, hi ha tres equips femenins que, però, no estan jugant a lliga del consell esportiu; i 5 equips de nois. No hi ha de mixts, encara que als entrenaments s’estableixen alguns de forma espontània. L’activitat oficial acaba amb la lliga del curs escolar, però l’espai continua acollint a molts que van jugant i, fins i tot, celebren el torneig de primavera, no reconegut institucionalment, com si fos casal d’estiu, afegeix en Toni Cazorla, subratllant el fet que «aquí sí que són mixts els equips, com voldríem que fos tot l’any, però hi ha normes. A més, tampoc no hi ha és equips femenins oficials perquè no hi ha oferta de lligues».
El projecte Despertador nasqué també per demanda de l’Ajuntament, principalment per combatre l’absentisme escolar. Les xifres mostren que la proposta, una mica, està assolint objectius. El que sí que resol, i això és un efecte col·lateral, és l’atenció a la manca d’alimentació o d’alimentació saludable de bon nombre de joves.
Finalment, la Fundació Educativa organitza activitats amb famílies, classes de català i inserció laboral. Tots els matins i «obertes a tothom, com tot el que fem», emfasitza el coordinador de projectes. Aquí, en Toni destaca molt la feina de la monitora educadora social de les dues activitats, la Sara. Ella és de família marroquina, veïna del barri, parla en català i amb la seva presència i saber fer «ha esdevingut model per a totes les dones que venen», unes 12 mares. Al principi, recorda en Toni, els dos projectes funcionaven separats, però la realitat ha mostrat que es complementen i necessiten, de forma que ara estan unificats.
Pel que fa als resultats, en l’àmbit del treball són modestos, dues dones van trobar feina el curs passat. D’aprendre català, el resultat és ben millor, el 90% parla, tot i la inseguretat o vergonya, s’alegra en Toni en informar.
Deixa un comentari