Dirigida per: James Ward Byrkit.
País: EUA, any 2014.
Format: Digital / VOSC.
Aquest divendres dia 24 d’octubre s’ha estrenat al Cinema Catalunya el film Coherence. Primer de tot, afirmem que ens hem de felicitar!, ja que no sabem ben bé per quina estranya circumstància, ens projecten aquest film en versió original, amb subtítols en català. Modestament, molts creiem que la política adequada a seguir, com es fa en altres països del nostre entorn, hauria de ser projectar totes les pel·lícules de producció forana (s’entén de fora de l’Estat Espanyol), en versió original amb subtítols en català. D’aquesta manera s’aconsegueixen dues coses: respectar l’obra de l’autor com a mostra de respecte a totes les cultures, i sense manipulacions, i el que també esdevé molt important, com és familiaritzar-nos en les llengües foranes. En tot cas, almenys amb l’exemple que avui ens toca, és un bon principi.
Entrant en el comentari de la pel·lícula, val a dir que, tot i no ser un servidor en general un gran admirador del cinema de gènere de ciència ficció o fantàstic, salvant de manera excepcional alguns films de referència, cal dir que ens trobem davant d’un film que reuneix valors destacables. Pel seu relat, que està molt ben construït, per ser la primera pel·lícula del seu autor, per unes interpretacions corals magnífiques de tots els seus intèrprets, i per l’extraordinària economia de recursos emprats en aquest film.
La pel·lícula reuneix suspens, misteri, tensió sense arribar a extrems angoixants, molt ben controlat tot plegat per la mà segura del director, James Ward Byrkit. Així, Coherence juga amb el recurs de la metafísica partint d’una peculiar premissa: arran del pas d’un cometa massa pròxim a la Terra, s’obre una escletxa en la dimensió espai-temps, fent perceptibles aquestes múltiples i infinites realitats del nostre jo reproduït en present i en diferents llocs i circumstàncies, venint a dir que ens podríem trobar davant del nostre jo del futur o del passat. Aquesta hipòtesi era la que construïa una de les imatges més poderoses de Looper, dirigida per Rian Johnson, en la que el personatge interpretat per Joseph Gordon-Levitt encanonava la seva pistola contra el seu jo futur, en un estrany intent d’assassinat-suïcidi.
També en la literatura aquest tema ha estat tractat per José Saramago en la seva obra L’Home Duplicat. Tot això sembla que faria bones les teories de la física quàntica, les quals apunten a que la realitat no és més que una construcció mental i que existeixen infinites realitats aquí i ara, succeint-se a la vegada.
Sinopsi
Un grup d’amics, que semblen trets de la típica comèdia agredolça francesa, es reuneixen per sopar en allò que esperen que sigui una agradable vetllada. Però l’arribada del cometa Miller provoca que la realitat que viuen dintre de la casa es multipliqui a l’infinit, al llarg i ample del carrer on viuen els amfitrions de la trobada, provocant que existeixin rèpliques d’ells mateixos en totes i cada una de les vivendes del seu entorn proper.
El director aconsegueix amb un pressupost irrisori, i sense sortir d’una única ubicació, construir aquesta joguina i distreure’ns amb ella fins el final de la pel·lícula. El director divideix les escenes, utilitzant el recurs de fer uns fosos a negre. Això li permet obrir aquesta escletxa dimensional cada vegada més gran, però tot i així, l’artefacte o joguina mai se li escapa de les mans, oferint-nos en un mateix producte entretingut un agradable exercici de ciència-ficció, i un interessant mirall de la nostre incertesa existencial.
Emili Díaz
Comentarista de cine i col·laborador
Deixa un comentari