Direcció: Damián Szifrón
Guió: Damián Szifrón
Director de fotografia: Javier Juliá
Música: Gustavo Santaolalla
Nacionalitat: Argentina/Espanya. Any: 2014
El director Damián Szifrón és un guionista i director de cine i televisió, nascut a Argentina fa 40 anys. Entre l’any 2002 i 2003, va produir, escriure i va dirigir las dues temporades de Los simuladores, sèrie per a la televisió que va ser alabada per la crítica i considerada per molts com la “millor sèrie de la TV argentina”. Per aquest treball va rebre molts premis internacionals i nacionals. En el camp del cine, l’any 2005 va escriure i dirigir Tiempo de valientes, llargmetratge del gènere de comèdia policial, que va ser un èxit de crítica i públic. L’any 2006, va tornar a escriure i dirigir per a la TV una sèrie de deu episodis, que també va ser rebuda amb molts premis, i amb elogis de crítica i públic.
Aquest any 2014, estrena Relatos salvajes. Aquesta pel·lícula és una co-producció argentina-espanyola (produïda pels germans Almodóvar), filmada en diversos llocs d’Argentina. Per la gran repercussió i èxit que va tenir la pel·lícula des de la seva estrena al mes de maig passat, la companyia Sony Pictures Classics compra els drets del film per a la seva distribució en EEUU, Austràlia i Nova Zelanda. A més, ha estat presentada en diversos festivals de cinema d’arreu del món. Ha estat escollida per l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques d’Argentina per representar al país en els Premis Òscar i els Goya.
En l’actualitat, el director prepara els rodatges consecutius d’altres projectes escrits entre el 2006 i 2012: La pareja perfecta, una comèdia romàntica no tradicional, El Extranjero, una ambiciosa trilogia de ciència ficció sobre l’origen de la intel·ligència, i Little Bee, un western en anglès.
Sinopsi
Film estructurat en sis episodis o històries independents entre elles, ha recollit tants èxits com polèmica, sobre tot per part de qui ha volgut veure en les sis històries que la conformen, quasi totes carregades d’una violència que acaba per esclatar, una sort de retrat de l’Argentina actual.
Sense descartar que aquesta hagi pogut ser la intenció principal de Szifrón, Relatos Salvajes pot interpretar-se igualment des d’una perspectiva més universal i menys sociològica d’una societat concreta. Es cert que els seus personatges, algunes de les trames i certes referències polítiques, són inequívocament argentines, però en el país de Luis Buñuel, Rafael Azcona, Luis Garcia Berlanga o Fernando Fernán Gómez, la mala llet i la ironia que destil·len les sis històries són igualment recognoscibles d’un gènere molt nostre. En qualsevol cas, l’esperpent de Relatos salvajes és un esperpent d’estètica postmodern, en la línia d’un Àlex de la Iglesia.
Fent abstracció de la seva argentinitat, el catàleg de situacions i tipus que ens presenta Szifrón pot entendre’s sense majors problemes en clau espanyola, com un desacomplexat retrat del nostre país, d’aquesta picaresca que ha derivat en corrupció, així com de la nostra innata capacitat per llençar-nos els trastos al cap els uns i els altres, de l’Espanya més goyesca i bunyueliana, la que no es deixa portar per la compassió ni pel sentimentalisme.
Potser per tot això les millors històries de Relatos Salvajes són precisament les més salvatges, com el duel en la carretera que protagonitzen Leonardo Sbaraglia i Walter Donado (pur deliri a mig camí entre Spielberg i el Correcamins) o la boda final (l’episodi més misantrop d’una pel·lícula que sembla un monument a la misantropia). No obstant, poden resultar més decebedors aquells que s’arroguen un cert discurs social (l’episodi de l’atropellament accidental i mortal de nit, per part d’un noi de la classe alta d’una dona embarassada) o els que cerquen el populisme a qualsevol preu (l’episodi on Ricardo “Bombita”Darin). El conjunt és, amb tot, una celebració que, en una sala plena, tingui molt de catarsi col·lectiva.
En conjunt un film molt interessant, amb una acurada banda musical, unes interpretacions d’intèrprets amb molt ofici, una planificació i un muntatge excel·lent. En resum, una proposta que ens permet passar una bona estona de bon cine.
Emili Díaz
Col·laborador i comentarista de cine
Deixa un comentari