Fa uns anys, vaig tenir l’oportunitat de llegir un d’aquells llibres que, de ben segur, t’acompanyaran tota la vida. El llibre en qüestió, em va descobrir un aspecte de la cultura de l’illa de Sardenya que es va preservar durant generacions. L’Acabadora, així es titula el llibre de la Michela Murgia, parla d’una antiga tradició: l’ofici de la persona que ajuda a ben morir, l’ofici d’acabadora. Un ofici que consistia en practicar l’eutanàsia i ajudar a morir a tots aquells que ja no volien patir més.
En una Contra de La Vanguardia que entrevistava a l’autora del llibre, aquesta, explicava que a totes les cases sardes, sobre la xemeneia, les famílies exhibien un jou. L’acabadora era cridada a casa d’algú que agonitzava. Ella consolava al moribund, li recolzava la nuca en el jou; un moviment sec en les cervicals bastava per posar fi a la fràgil vida. Tot i que ja no actuen les acabadores, l’autora explicava que, encara, a la missa de Dijous Sant, els homes tallen un trosset de fusta en forma de jou que després dipositen sota el coixí dels familiars agonitzants, per a propiciar-los un bon final.
L’Acabadora, el llibre, no parla del que a partir de l’entrevista a l’autora i de la descripció acurada de les maniobres, es pot aparèixer com a cruel pràctica. L’Acabadora parla de l’acompanyament dels éssers estimats, del vincle relacional en el final del procés vital. L’Acabadora parla també dels límits entre la compassió i la infracció.
En algun moment ens haurem de preguntar com hem acompanyat a tota la gent que ens està deixant i, lamentablement, continuarà deixant-nos aquests dies; i de com, aquesta situació d’excepcional desordre vital ens està interpel·lant per preveure nous protocols d’acompanyament.
En algun moment ens haurem d’ocupar de tot aquest dolor contingut dels que han quedat. D’un dolor que s’ha hagut de traspuar tan ràpidament que ha passat a ser un dol en stand by. Un dol latent que s’haurà de digerir d’alguna manera; i de quins dispositius establirem per metabolitzar l’angoixa i el desconsol d’una societat que encara no es creu el que està passant.
Aquesta pandèmia ha trastocat els nostres costums socials i la manera de conduir les nostres relacions. Quan l’abraçada i el petó queden prohibits fins a nova ordre, el final dels que t’estimes s’apareix com un pes insuportable que no deixa passar pàgina; i això, en algun moment, s’haurà de compartir, s’haurà de pair i, conseqüentment, haurem d’establir els mecanismes adients que ho facilitin.
Comencem doncs a dibuixar-los, perquè, tristament, aquesta societat haurà d’aprendre a deixar enrere una pràctica que la defineix, la proximitat, per apostar per un altre en la que haurem d’invertir, l’acompanyament.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari