Celebrem el cinquè aniversari del 15M i seguim buscant la clau per obrir el nostre futur. Els més optimistes valoren el moment, dient que, Déu n’hi do el que hem avançat: marees, plataformes, més consciencia, i noves alternatives polítiques. Altres diem que no ens hem mogut el necessari, ni de la forma necessària i que queda molt per fer.
És veritat que hi ha noves formacions polítiques (Podem, Ara Podem, Barcelona en Comú, etc…) que s’autoproclamen hereves directes del moviment 15M. I en part, tenen raó, però què passa amb tota la resta?
“Exigim als nous polítics i polítiques que accedeixen i accediran al poder, durant els pròxims mesos, portant la bandera del 15M, que no perdin l’horitzó i compleixin amb la seva part de ‘contracte social”.
Aquestes formacions estan caient en errors estratègics, i, a vegades, en tics que ens recorden el passat que precisament volia enterrar el 15M. Per què aferrar-se amb tanta força a les velles institucions? Que ens han demostrat, tantes vegades, que ni serveixen, ni ens representen? Per què no han dedicat més esforços i voluntat a teixir alternatives realment més participatives i democràtiques amb la majoria de la ciutadania, reforçant la pluralitat i la unitat? I sobretot autoconstruïnt poder popular que és el que ens fa falta per fer front al gran repte d’aconseguir una veritable alternativa a aquest sistema depredador, liderat pel capitalisme neoliberal.
La veritat, és que l’ésser humà és molt complex, i portem massa temps perdent els valors humans més fonamentals que ens assegurarien poder utilitzar la raó i la intel·ligència, primer per diferenciar-nos millor dels animals irracionals, i segon, per aprendre a ésser autosuficients i estar en equilibri amb la natura, tot treballant de forma cooperativa i col·lectiva.
Però tot això és molt teòric, ja ho sé, i cal treballar molt més des de la base i des del sistema educatiu (que per cert ens implica a totes i a tots). El 15M només va ésser la punta d’un iceberg, d’un estat de submissió permanent de molta gent, que segueix vivint de forma indigna, o que permet que una minoria segueixi oprimint a la gran majoria, que vam treure el cap, un dia de primavera, i vam deixar clavada un bandera, la bandera de la dignitat, de la igualtat, de la llibertat i de la justícia social.
I és veritat que continua onejant en forma de protestes, lluites sectorials, mitjans alternatius, plataformes d’apoderament, iniciatives d’Economia alternativa, etc. Però això és suficient? Sobretot de forma tan fragmentada?
El savi economista i escriptor José Luis Sampedro ho va deixar escrit en una frase memorable, com tot el que escrivia, i ho va dir en forma d’avís per a navegants: “la llamada a indignarse no debe quedarse en un -best-seller- dirigible por el sistema”.
Algú ho deia ahir a les xarxes socials, ” Com és que traiem mes gent al carrer per un aniversari, que no quan ens toca defensar els nostres drets????”
“Cal autoconstruir poder popular que és el que ens fa falta per fer front al gran repte d’aconseguir una veritable alternativa a aquest sistema depredador, liderat pel capitalisme neoliberal.”
La conclusió a aquesta petita reflexió, és molt clara: “Que el llegir no ens faci perdre l’escriure”, no deixem de construir alternatives, si pot ser de forma unitària, molt millor (el poder econòmic i polític no es divideix mai, i ens guanya sempre). Controlem i exigim als nous polítics i polítiques que accedeixen i accediran al poder, durant els pròxims mesos, portant la bandera del 15M, que no perdin l’horitzó i compleixin amb la seva part de ‘contracte social”.
I per damunt de tot, PERDEM LA POR JA ! I convertim els carrers en AGORES de veritat! VIVES, OBERTES I PARTICIPATIVES que ens portin la garantia de la nostra Dignitat ( la no vulneració permanent dels drets humans, drets socials i els drets humans emergents). La vella política es combat des de la nostra solidaritat real! i construint des de baix cap a dalt, no al revès!! (No ho oblidem).
Joan Tamayo Sala
Advocat
Activista pels DDHH i Socials
Deixa un comentari