26J, només ens queda la unitat i el carrer!

Després d’aquestes eleccions generals que havien obert a l’estat espanyol unes expectatives errònies o poc objectives, gràcies als interessos tàctics dels partits, gran part de la població ens hem quedat amb un especial sentiment de desànim i d’impotència que cal analitzar breument.

Aquesta anàlisi és totalment subjectiva, evidentment, i fet des del punt de vista de la classe treballadora que ja porta molts (massa) anys patint la vulneració dels seus drets i l’engany sistemàtic de la classe política i d’aquest sistema.

• Abstenció: que se’n parla molt poc, per cert, però clar, això no interessa, i menys als partits de poder que són capaços de governar obviant els interessos del 30, del 40 o del 50 % dels votants. Per què tanta abstenció? Falta de confiança amb aquest sistema i amb aquestes institucions? Desprestigi dels polítics? Manca de connexió amb la gent?

• Bipartidisme. Per què continuen guanyant els típics partits de notables i privilegiats (lligats al poder econòmic, financer i als poders feudals o amb els interessos de sempre? (PP, PSOE..) Potser perquè a l’estat espanyol fa falta una revolució social, política, econòmica i educativa profunda, que el tregui del segle XIX i de l’engany d’una transició política de 40 anys errònia i el democratitzi de veritat?

• Corrupció. Com s’entén que partits i candidats que representen la brutícia, la corrupció, el clientelisme i la democràcia no representativa, continuïn guanyant? S’ha interioritzat aquest fet com a un estigma de la terra? Critiquem molt, però a l’hora de la veritat, mirem cap a un altre cantó? Tenim por? O és que ens fa mandra construir una nova societat amb valors humanistes i des de baix?

• Les noves forces polítiques. Aquestes forces progressistes sortides del moviment 15 M que han plantejat portar aquells valors i aquells sentiments a unes institucions “velles” “caduques” i poc democràtiques, no han tret el resultat esperat. Evidentment, perquè no es pot canviar tot el que criticàvem el 15M d’un dia per l’altre, i amb preses, i menys amb una desconnexió evident amb l’arrel de tot, amb els moviments socials, i la gent que pateix, que haurien de ser la base d’una nova democràcia, d’unes noves institucions i d‘un nou sistema. Tot i que cal destacar els bons resultats d’en Comú Podem a Catalunya, amb una molt bona feina, de gent com en Xavier Domènech, això és totalment insuficient per a poder avançar cap a aquest horitzó que la classe treballadora i la gent (99%) vol i necessita.

• El Procés. A Catalunya estem vivint un procés cap a una suposada independència que ho capgira tot, i de moment fa que la societat estigui fragmentada, desorientada i indignada, pensant de forma errònia que tot el mal ve de Madrid (si que en ve, clar) però ignorant, gràcies als mitjans de comunicació al servei del poder (català) que el mal també està a Catalunya. I si no, cal preguntar-se per què els que lideren aquest procés són la dreta econòmica i el Capital, de sempre, no ho oblidem (podem dir noms i cognoms, si voleu) que intenten manipular els sentiments (catalanistes sí, clar que sí), però també el descontent i la indignació de la gent cap a tot, pel camí que més els hi interessa a ells. L’objectiu és una pretesa República Catalana, però sense replantejar-se abans el model de societat, de privilegis i desigualtats que tenim, és a dir, un país independent però que no canviï allò fonamental, i per tant res de República dels treballadors i treballadores! I com no, ara també haurem d’aguantar el Nacionalisme Burgès, fer una lectura d’aquests resultats portant el peix al seu cove.

Per acabar, només em queda dir una cosa (i sé que seré criticat per algun pseudo-intelectual del poder nacionalista que vol mantenir el seus privilegis): si ens volem treure de sobre aquest sentiment de frustració i d’indignació que tenim ( siguem independentistes o no, és igual, ens necessitem totes i tots..), només ens queda un sol camí per anar endavant i poder fer front al que ens ve i per tant, intentar canviar les coses, de veritat (i així ho va dir també una líder destacada d’En Comú Podem, la nit electoral): Cal un moviment social fort, molt fort que treballi des del carrer, despertant consciències, construint solidaritat, democràcia de veritat, fent perdre la por a la gent i teixint complicitats que han de convergir en la unió de tota la classe treballadora, per a primer cop des de fa molts i molts anys (no deixem que ens separin, per independentistes o no!). Ja n’hi ha prou de prepotències, per un cantó i per un altre (més humilitat, si us plau!). Els treballadors i treballadores no podem raure més callats, passius, o bé, deixar que decideixin per nosaltres o fins i tot que votem, per demostrar la nostra indignació en “Brexits” o a partits populistes de dreta que no ens representen com a classe.

Ciutadanes, ciutadans, perdem la por i SORTIM AL CARRER, no els hi donem la raó! RECUPEREM LA NOSTRA DIGNITAT!

I a Terrassa a treballar pel Dret a la Ciutat de totes i tots! Ara més que mai!

Joan Tamayo Sala

Advocat
Activista pels Drets Socials i Humans