Darrerament hi ha hagut una invasió tossuda de l’espai verd. De mica en mica taules i cadires han ocupat el triangle públic al cor de la ciutat. Més de cinc bars han ampliat els seus locals, han envaït el Passeig. Ara no s’hi pot fer cap espectacle, la canalla no pot córrer rere la pilota, en caminar-hi has d’anar esquivant obstacles. Si Berlanga hi rodés una pel·lícula es veuria l’espai atapeït de mobiliari, tant, que serien necessàries unes passarel·les penjants per a circular-hi i unes escales de disseny per a accedir a les diferents terrasses des de l’aire.
Ai, els quatre bancs de pedra que estaven sota les immenses alzines, col·locats fent un cercle, tenien una inclinació adient per a estampar-hi l’esquena. Res, que s’hi seia rebé.
Ai, les tardes d’estiu que hi vaig llegir novel·les. Acostumava a bufar un ventet suau que feia suportable la calorasa embafadora. Quin refugi tan acollidor!
Ai, els quatre bancs… Molt a prop hi havia l’escola Social del senyor Artigues. Els quatre bancs també havien acollit galifardeus adolescents que hi acabaven a correcuita els deures de matemàtiques del «Sapo», un sobrenom guanyat a pols per un mestre baixet amb unes ulleres de pasta i a més a més verdes. Però els quatre bancs acaben de desaparèixer canviats per un joc de saltar clavat a terra, una tauleta amb quatre seients i un tauler dibuixat al damunt (empolsegat i ple de fulles), bancs, una taula més gran amb un banc enganxat i una sorpresa.
La cirereta dels nous mobles instal·lats era una tauleta. De lluny semblava una tauleta de nit de les d’abans. Ah, i tenia una porteta de vidre. Ben bé una exquisidesa de casa de nines anglesa. No em vaig poder estar de preguntar a la brigada municipal feinera què era aquella monada. Em van dir que era per a ficar-hi llibres i fer l’intercanvi.
Ben mirat era una bona alternativa als troncs secs, aquella tauleta de nit, que s’han escampat per la ciutat. Tot i que de seguida vaig pensar que era poc adient aquella exquisidesa en un espai públic. De seguida vaig pensar en mans matusseres que la maltractarien. Patapam! Tal dit, tal fet, l’endemà vaig veure la tauleta desfeta a terra. Ja llegíem que no es poden donar perles als porcs.
Testimoni mut de la desfeta, queda el pal de suport clavat a terra i la plataforma quadrada al seu damunt que sostenia l’exquisidesa. Això sí, la brigada municipal va afanyar-se a posar cinta de plàstic blanca i vermella indicant que no es toqués res, que no es podia usar. Ara ja no hi queda ni la cinta de colors.
En canvi a la plaça Major de Castellar del Vallès van tenir una idea més eficaç per a fomentar l’intercanvi de llibres. És una baluerna, en forma de llibre gegant obert. Per un cantó es veu la portada i pel darrera hi ha uns prestatges i n’hi caben una fotralada, de llibres. I és fet perquè duri!
Per acabar-ho d’adobar en aquest petit espai verd hi ha un monument petri (6m x 0’80m) que s’aixeca al bell mig del Passeig. Aixecat a la glòria de l’Alfons Sala Argemí “Conde de Egara”(1863-1945), industrial i polític, que diu la placa. Ja hi va aterrar, al Passeig, foragitat de la plaça Vella. Ara en aquest nou emplaçament ja hi fa nosa. Cert que encara serveix perquè algun escalador menut intenti d’enfilar-s’hi. Però la febre dels restauradors no té límits. Ja han vist els murris comerciants de beure i jalar que en el seu lloc hi podrien col·locar 4 taules i 16 cadires!
El monument petri a l’insigne egarenc no podria fer companyia als dos soldats que també s’estaven allà al davant? Sí, els que s’estaven enfilats columnes amunt, els que vetllaven pels «caídos por Dios y por España». Ara segueixen vetllant-los des de can Torrella, a la carretera de Sabadell. Sí, em refereixo al cementiri municipal. Es farien companyia i tot. És un suggeriment, només, sense ganes d’ofendre ningú, només faltaria. No són moments per posar més llenya al foc, això ja ho fan i hi excel.leixen alguns que viuen de la política i l’embruteixen, la malmeten.
Terrassa, 27 de juny 2021
Jaume Valls Droguet
Deixa un comentari