[E. Soler Raspall] Terrassa, vista amb els ulls d’un aborígen australià

De tots resultarà sabut que els aborígens australians, aquells que ja vivien a la «Gran Illa» abans de l’arribada de l’home (i la dona) blanc(a), tenen dipositat tot el seu passat en unes línies (un ordit o xarxa, més ben dit) que «canten» per tal de recordar bé les lletanies que els aproximen als seus ancestres més remots. És el que ells anomenen Songlines i, que aquí hem traduït, com hem pogut, amb el nom de «les traces —petges— de la cançó»: una mena de mapa espiritual, històric i toponímic plantificat sobre el mapa físic de la morfologia terrestre, que escenifiquen en les seves pintures (tan característiques), en la seva música, en els seus contes, etc.1

Vagarejant per Terrassa, penso si jo no podria «cantar» la meva cançó, a partir dels meus propis records. Un exercici de nostàlgia, si voleu, per comprendre l’ara a través de diverses successions «d’ara», ja pretèrits. Naturalment, començaria el meu viatge per la Plaça Vella, i més concretament pel Mesón (de los Arcos), aleshores feu oficiós dels Minyons de Terrassa i de tanta altra gent i entitats (especialment els més progres i bohemis ja que l’altra facció s’agomboiava just al davant, arredossats al Grinzing (que encara existeix) amb el quadrat ortopèdic de la plaça (pròpiament dita) per on circulaven els vehicles rodats (no ho oblidem): en hora punta, era un batibull, com ho continua sent ara (encara que només sigui de vianants).

Per a mi, el carrer Sant Pere començava als Amics (de les Arts) i s’acabava al Centre (Excursionista de Terrassa) on tantes i tantes estones havia passat. Dels Amics voldria «cantar» aquella olor de tabac de pipa dels jugadors d’escacs, o les tertúlies animades (acalorades) que de tant en tant hi havia, així com el so harmoniós del piano de paret, que algú feia sonar quan li venia de gust. Del Centre he après pràcticament tot el que sé de la muntanya (aplicable a la vida): tenacitat, espera, esforç, cautela, proporció i gaudi. La metàfora de l’ascensió d’un cim (des de la Mola fins a l’Himàlaia) duta a la pràctica quotidiana.

De petit, quan queia malalt, em visitava el metge Comes (gran amant del jazz). La pujada (ascensió!) a la seva consulta, dalt de tot d’unes escales que semblava que necessitessin campaments base i intermedis per fer bé l’aclimatació d’altura, em deixava sense alè. Sempre obria la porta el darrer pacient que havia arribat, o bé la Maria (la infermera), que deia amb vehemència: «Passa, passa i seu!». En sortir de la consulta, sobretot si hi havia anat amb la meva àvia paterna, acostumàvem a passar per l’Herbolari Rosa Coma (encara existeix), on recordo (tot i que cal recalcar que són els meus records, ja que la Rosa no m’ho ha pogut confirmar mai i potser era a la botiga de joguines de Maria Argemí Culell, al n. 33 de la Font Vella —els records a voltes són traïdors—) que l’àvia em comprava uns soldadets embolicats amb una cel·lofana transparent de la casa Eko (que de gran he col·leccionat fins aconseguir-los tots!); també sortia amb una bossa de caramels de «cal·liptu» i tornava a casa més content que unes castanyoles (encara que acabés de sortir del metge).

De més gran, tornant a baixar pel carrer Sant Pere, recordo que sempre havia comprat tots els meus quaderns de viatges Miquelrius a la Casa Gorina (van tancar, m’he hagut de buscar un altre subministrador…).

Al primer Cau (Ple de Lletres), que després va reubicar-se (i ja no era tan «cau») i finalment traspassar-se a un gegant dels llibres, vaig comprar, per pur atzar, Los vagabundos del Dharma de Jack Kerouac (Ed. Bruguera), el llibre que més vegades he rellegit i que ha estat mestre d’estil i llibre de capçalera per als llibres que, posteriorment, jo també he escrit.

I del Record Pool, un dia que anava ben convençut a comprar The River del Bruce Springsteen (llavors acabava d’aparèixer), en vaig sortir amb el Tro Ar Bed de l’Alan Stivell, un músic bretó de música celta que sempre més m’ha acompanyat.

Botiga Maria Argemí Culell al carrer Font Vella

Les sessions dobles i continues dels cinemes de Terrassa (Regina, Rambla, Catalunya —encara existeix, lloats siguin els Déus!— i Socialet) eren els encarregats d’emocionar-me i de fer-me somiar, durant els caps de setmana; recordo amb gran impressió la primera vegada que vaig veure Dersu Uzala al Socialet i l’empremta que va deixar en mi aquesta pel·lícula del mestre Kurosawa.

Els calaixets misteriosos (i més vells que la picor) de la Ferreteria Puigmartí o de La Esmeralda (encara existeix) eren una porta enigmàtica cap al més enllà; mai no sabies què en podia sortir d’aquells molts calaixos arrenglerats i rònecs. I de la Llibreria Grau, paradigma de l’acumulació i del caos ordenat, on veies desaparèixer el pare del Valentí per aquell magma de paraules impreses quan li demanaves un llibre i et deia «torna d’aquí quatre dies» (i efectivament el trobava, el llibre que buscaves!); d’aquest lloc, deia, recordo que em va impressionar quan la estaven desmantellant que de sota la muntanya de llibres en va sortir una moto prehistòrica que ara (em penso), s’exhibeix al Museu de la Ciència i la Tècnica (on jo no recordo haver sentit ni el brogit dels telers, ni les corredisses de les llançadores, per molt que és un so indeleble en la memòria quan l’has sentit alguna vegada). Tampoc recordo gaire la primera Jazz Cava (encara que sé que hi havia anat, baixat les seves escales i assegut en els seus seients, perquè hi havia escoltat l’Adrià Font i el Farràs, amb el seu grup), tot i que a la Nova Jazz Cava (cada cop menys nova i més consolidada internacionalment) sí que hi he anat a escoltar molts (i molt bons) concerts…

Podria continuar hores i hores amb el meu vagareig tranquil i nostàlgic per Terrassa. A mesura que esperono els records, me’n van sortint d’altres, que també es volen fer presents. La presència té vàlua. A nosaltres ens han ensenyat a viure el present (i en el present): «Carpe diem, aprofita el moment, que és únic…». Els aborígens australians, per contra, no saben (ni poden concebre) viure sense el llegat del seu passat. La seva existència es deu no tan sols al que són ara sinó al que han estat en innombrables generacions acumulades, les unes sobre les altres, a través de les seves cançons «toponímiques». Potser estaria bé no perdre de vista que, sense passat, nosaltres tampoc no som ni serem (res).

^1 Podeu veure i escoltar un exemple en aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=oZGu7z2-XEU

Enric Soler Raspall
El viatge quotidià