A propòsit de la nova cultura de l’aigua i tenint en compte la finalització de la concessió del subministrament d’aigua a la ciutat de Terrassa, per part de la cia. privada Mina d’Aigües de Terrassa, S.A., que s’acaba aquest final d’any 2016, voldria fer vàries consideracions:
Des de la perspectiva dels actors interessats en la gestió de l’aigua, crec que no poden ser només els beneficiaris principals, com són: els regants, les hidroelèctriques, el capital privat especulatiu, els polítics i els tecnòcrates, sinó també i principalment tota la societat en el seu conjunt els que decidim. Per això la Directiva Marc d’Aigües, ja ens parla de que s’ha de canviar d’enfocament, ja que la gestió ha de ser ecosistèmica. Ja no es tracta només de gestionar cabals, sinó de garantir una gestió sostenible de la complexitat ecosistèmica que es vertebren en una conca fluvial. Els valors en joc no són només econòmics, sinó també ambientals, socials, culturals i emocionals, i per això l’enfocament de gestió necessàriament ha de ser holístic, o sigui vist com un tot. Per tot plegat cal avançar, i entenent que estem en un moment en què hem de parlar de la “NOVA CULTURA DE L’AIGUA”.
Aquesta Directiva Marc, insisteix en la necessitat de promoure noves formes de gestió basades en la participació ciutadana. Una participació que, seguint els principis de la Convenció d’Aarhus, recordem que també va ser firmada per Espanya i per la UE., ha de ser proactiva i no limitada a simples processos d’informació pública, a posteriori, quan ja està tot pràcticament decidit.
No obstant i malauradament en aquest capítol de la participació ciutadana, la directiva marc no s’atreveix a desenvolupar un apartat en el que és digui que tots estem involucrats i que pot arribar a ser vital i imprescindible, especialment per els sectors més pobres i desprotegits: el de els serveis urbans d’aigua i sanejament. En aquest capítol, de la mateixa manera que en altres, aquesta directiva marc no té ànima social. Una qüestió tan essencial i controvertida com és el reconeixement de l’accés a l’aigua potable i al sanejament bàsic com un dret humà, llueix per la seva absència. Tal vegada pot semblar un problema superat en el nostre país, però certament hi ha molts indicadors i riscos presents que afecten cada vegada més a amplis col·lectius de la ciutadania, per el model econòmic d’ideologia liberal que amenaça el present i també el futur per la febre privatitzadora que ens envaeix.
La pressió privatitzadora del Banc Mundial i de l’Organització Mundial de Comerç, així com el FMI, i l’actual govern de la Comunitat Europea, estan portant a “anorexitzar” la funció pública amb l’únic objectiu d’obrir nous espais de mercat. Aquest procés està repercutint greument sobre les finances municipals, portant a molts ajuntaments a “vendre literalment els mobles”, en forma de privatització dels serveis públics bàsics d’aigua i sanejament. D’aquesta forma, es pot dir que estem transformant els ciutadans en clients, en matèria de serveis bàsics essencials. Quan aquests ciutadans disposen d’un bon compte corrent, potser aquest canvi de situació passi inadvertit, però quan es tracta de poblacions pobres amb uns nivells de renda cada vegada més reduïts, la qüestió pot arribar a ser molt greu, com s’ha demostrat amb les rebel·lions provocades en Amèrica Llatina per aquests processos de privatitzacions.
No és agosarat pensar que en tot cas, el que de veritat està en joc no és només garantir l’accés a l’aigua potable, segons diu l’ONU., com un dret humà; el que ha de ser un dret si més no l’accés a la font pública, gratuïta i potable en els pobles i ciutats. El que veiem que està en joc és el model de gestió d’aquests serveis bàsics per a qualsevol població. Més enllà d’aquesta font pública , està en joc el servei domiciliari d’aigua i sanejament, com a dret ciutadà.
Han sigut molts els esforços col·lectius, per aconseguir que tots, rics i pobres, disposem d’aigua i sanejament en la nostra pròpia llar. Esforços aquests que han perseguit garantir el servei que va des de tarifes assequibles i sota normes que ho assegurin inclús en casos de pobresa i incapacitat de pagament. En Europa hem considerat necessari incloure com a drets ciutadans altres drets socioeconòmics bàsics, com el dret a l’educació, a l’atenció sanitària bàsica o a serveis públics com la de l’aigua i el sanejament. En definitiva es tracta d’assumir en aquest joc valors d’equitat i de cohesió ciutadana que difícilment poden ser administrats des de la lògica dels mercats.
Cal insistir que tots aquests drets aparentment garantits, avui més que mai sembla que estan amenaçats.
Per fer front a aquesta onada de privatitzacions, i en contra de les formes de gestió pública que avui s’estan donant, amb molta freqüència en formes burocràtiques i ineficients, es tractaria de dissenyar i promoure nous models de gestió pública participativa. Tal vegada es tractaria de promoure un nou procés de regeneració de la funció pública des d’unes noves perspectives de modernitat. Es tracta de promoure un nou enfocament participatiu que integri, no només drets ciutadans, sinó també deures i responsabilitat de la ciutadania, assumint el repte financer que suposa garantir serveis urbans moderns i eficients. Això implicarà desenvolupar el principi de “recuperació íntegra de costos”, des d’adequats sistemes tarifaris, com es fa a Holanda o a Suïssa, països exemplars en la matèria.
Emili Diaz, Membre de la Taula de l’Aigua de Terrassa
Deixa un comentari