Aquest es un tema polèmic i a Espanya prohibit per llei. Segons la legislació espanyola, la mare biològica sempre serà qui dóna a llum el nadó, sigui quina sigui la composició genètica d’aquest.
La gestació subrogada o gestació per substitució és una forma de reproducció assistida en la qual, a més de la parella, participa una dona que gesta el embrió. Aquest embrió pot ser el resultat d’una inseminació artificial o d’una fecundació in vitro i els gàmetes poden procedir d’un dels progenitors i d’una donació, dels dos progenitors o de donacions.
Però, des de 2010, s’ha obert una controvertida finestreta legal que permet registrar aquest nadó al Registre Civil sempre i quan un dels progenitors sigui espanyol; en aquesta fitxa no figura el nom de la mare gestant que, evidentment, viu a un dels pocs païssos on aquesta pràctica és legal (Canadà, Estats Units, Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Grècia, Regne Unit, Austràlia i Índia). Això és just? Èticament parlant, és just que aquesta dóna desaparegui completament de la vida d’un ésser que s’ha format dintre seu?
El perfil de demandants d’aquesta pràctica són persones solteres, parelles homosexuals o parelles amb problemes de fertilitat. Com sempre, la llei va endarrerida a la realitat. I no sempre la llei és justa. Però, anem més enllà: ser pare o mare, és un dret o un desig? Si és un dret hauria d’estar emparat per la llei. Si és un desig, és qüestionable. Ha estat un tema debatut al Parlament i el desig no garanteix el dret a la maternitat/paternitat.
Així les coses, la maternitat subrogada és una petició ad hoc per a les persones que poden pagar els costos del procediment escandalosament elevats. Curiosament, un dels païssos que permet aquesta pràctica, Ucraïna, està actualment en guerra. Els contractes de maternitat subrogada amb aquest país ja no són possibles, temporalment. Però … a una guerra, sempre hi han orfes per desgràcia. Per aquestes parelles demandants de la maternitat subrogada és tan important la genètica o que el seu fill arribi a ells sent un nadó?
L’altre camí per la maternitat és l’adopció. Sembla que és un camí farragós i ple de burocràcia on els col·lectius abans esmentats no tenien cap oportunitat. Fins fa poc, les persones solteres o parelles homosexuals no tenien aquest dret, però ara sí. Encara que, en la pràctica, encara es dóna preferència a les parelles. Llavors, quan penso en maternitat subrogada veig una drecera mal feta per aconseguir un fi.
S’haurien d’abocar esforços en millorar els processos d’adopció de nens i nenes ja nascuts i sols, en comptes d’inventar una nova fórmula que només se la pot permetre qui pot pagar el preu de tota una carrera universitària abans que, ni tan sols, neixi el “seu fill”. L’adopció dintre de territori espanyol és gratuïta. L’adopció internacional pot costar entre 6.000 i 30.000 euros. El procès d’adopció no és gens fàcil però ho trobo molt més just, sostenible i ètic.
Deixa un comentari