Ara fa poc més de 3 anys em vaig llançar a una de les aventures personals més agosarades de la meva vida: candidata alcaldable en una proposta política de coalició a la tercera ciutat més gran de Catalunya. Poca broma. Cap intenció d’avorrir ningú per explicar com una dona que mai havia trepitjat el món de la política professional, i amb nul·la presència mediàtica, es va veure, de sobte, encapçalant un projecte tan complex i de tanta responsabilitat.
Explicar els avatars d’aquest camí donaria per un llibre i, segurament, sense gaire èxit ni de públic ni de vendes.
D’aquella aventura el que ha quedat en el relat mediàtic resum de les eleccions municipals de Terrassa del 2019, és que l’esquerra a l’esquerra del PSC no va obtenir bons resultats electorals. Les candidatures que vam concórrer de manera separada en dos projectes amb programes i votants diana similars, però amb sigles diferents, no vam aconseguir el mínim suport necessari per tenir representació al consistori. El que molts van definir com la maleïda divisió de les esquerres: divisió que sovint s’apunta com a principal causa de la desafecció i dels dolents resultats a les urnes dels votants progressistes.
Tampoc avorriré ara sobre el tema de les divisions de les forces d’esquerres. Crec és un tema sobradament conegut en el marc de les velles polítiques que arrosseguem durant aquests més de 40 anys de democràcia. L’atomització de les forces d’esquerra i la seva disgregació en multitud de sigles, projectes, plataformes i noms, és una realitat amb què convivim, però no acabem d’encaixar en el nostre sistema. O sí que encaixem, i per això sovint es desinfla. Les organitzacions, tot i ser d’esquerres, també necessiten sobreviure i el treball sustentat únicament des de la voluntarietat té el risc de diluir-se enfront de les maquinàries electorals que reben suculentes injeccions econòmiques i de recursos. La real politik s’imposa i el mercadeig i el clientelisme lliguen molt millor amb organitzacions i amb els principis de les dretes, mentre que en aquest escenari mercantil i de màrqueting, a les esquerres les contradiccions són molt més difícils de resoldre amb coherència. Si a això sumem que l’esquerra també té vicis i acumula pecats de la carn, com l’avarícia, la set de poder, la falsedat, o la gelosia… les contradiccions es tornen quasi irresolubles.
Els resultats del 2019 es van saldar amb la manca de representació de les forces d’esquerres progressistes al consistori egarenc. La responsabilitat més gran d’aquesta desaparició va recaure en la meva persona. Així ho vaig reconèixer públicament a les xarxes socials… Han passat 3 anys i sembla no s’han afegit massa reflexions ni autocrítica. Amb les maquinàries electorals ja a punt per a les municipals del 2023, tot apunta al fet que no es produirà cap més. D’allò que no es parla, no existeix.
Però d’una cosa sí que s’ha parlat i evidenciat des del 2019, i és de la necessitat de feminitzar la Política: i què vol dir això? Posar noms de dones al capdavant de les candidatures? No, però també. També perquè el 2019 fou una anomalia democràtica i social que un debat d’alcaldables es realitzés amb 10 homes a la taula. Que només dues llistes electorals sense representació al consistori amb i poques possibilitats d’aconseguir-ne presentéssim dones com a caps de llista. Simbòlicament, resultà inacceptable i va ser un clar reflex de la letargia política i social d’una ciutat com Terrassa, que tantes dificultats mostra per avançar i que té al tauler de joc els mateixos actors des de fa més de 40 anys.
“Feminitzar la política és canviar les formes i les prioritats, és a dir, posar en el centre de la política les persones, els individus i el conjunt de la ciutadania per sobre dels interessos de partit i per sobre de les organitzacions”
Presentar una dona com a cap de llista va ser un tímid intent de sacsejar aquest tauler. El ressò mediàtic va ser inexistent, la nostra candidatura no va aparèixer ni tan sols en les enquestes fins que ho vam reclamar, tampoc vam ser convidats al gran debat de ciutat organitzat per un mitjà de comunicació local, el suport de les entitats davant d’aquest fet, també nul… Va ser un intent, però, sense prou maquinària com perquè tingués efecte immediat. Però sí a mig termini. Va quedar clar que aquesta situació no es repetiria en el 2023 i els partits i les candidatures treballarien i així sembla ho estan fent, amb més interès, les opcions de potenciar dones per encapçalar les seves llistes electorals.
Però feminitzar la política no és només posar noms de dona i equilibrar les quotes per sexe. Feminitzar la política és canviar les formes i les prioritats, és a dir, posar en el centre de la política les persones, els individus i el conjunt de la ciutadania per sobre dels interessos de partit i per sobre de les organitzacions que es nodreixen d’aquests. I és també desprofessionalitzar aquest espai.
Feminitzar la política és transitar d’un model d’administració que pivota entorn de l’economia a un model que recupera la centralitat per a les persones. És prioritzar la qualitat per sobre de l’economia. És posar en el centre aspectes com la conciliació, és donar prioritat a les cures i l’atenció a les persones. És també retornar a la promoció dels serveis públics com a garantia de qualitat i d’accessibilitat igualitària. És posar fre al relat que la col·laboració publicoprivada és molt més econòmica i eficaç que la gestió pública. Relat no avalat per cap dada externa i objectiva, tret dels propis interessats a demostrar les seves tesis.
Però la ciutadania sap, i és bó recordar-ho, que els serveis públics han estat serveis d’exquisida qualitat i transparència, fins que les externalitzacions es van estendre copsant el mercat i el relat. La gestió pública ha patit també les fake news per tal que l’opinió pública acceptés la privatització. Deteriorar un servei és tan fàcil com tolerar negligències i bloquejar inversions i modernitzacions. Un cop deteriorat, ja només és qüestió de fer números i redactar informes que constatin la manca de viabilitat del servei des de l’administració. Aquests mateixos informes avalaran la contractació externa amb arguments econòmics, d’eficàcia i viabilitat pressupostària. Però i l’atenció a les persones, i la qualitat dels serveis, i les condicions dels treballadors i treballadores? Cap informe pot blanquejar el que tots i totes sabem que la sanitat pública ha perdut qualitat en aquestes tres esferes d’ençà que ha estat privatitzada, i el mateix podem dir dels serveis de menjador escolar, de l’atenció domiciliaria, dels serveis socials, etc… Les empreses privades han de tenir el seu propi mercat i possibilitats d’expansió per descomptat però no a costa dels nostres impostos i no a costa de la nostra cura, dels nostres drets i de la nostra salut.
“sabem que la sanitat pública ha perdut qualitat en aquestes tres esferes d’ençà que ha estat privatitzada, i el mateix podem dir dels serveis de menjador escolar, de l’atenció domiciliaria, dels serveis socials, etc.”
“La política ha de ser un temps de dedicació a allò públic de manera parcial, no exclusiva, una veritable dedicació pública vocacional i temporal”
I per últim feminitzar la política és també desprofessionalitzar-la. Amb això no em refereixo als salaris dels representats públics, feina que ha d’estar ben remunerada com haurien d’estar totes les feines i professions. No és una qüestió de salaris sinó de carreres professionals. La política no hauria de ser un espai de col·locació laboral de persones que mai han estat al mercat de treball fora de la vida de l’organització política o sindical. Viure de la política és com viure de l’agricultura sense haver trepitjat mai un camp de conreu. Els partits polítics són organitzacions amb interessos propis i hem de vetllar perquè aquests no es prioritzin per sobre dels interessos de la ciutadania a la qual representen. I això implica desprofessionalitzar els representats polítics. La política ha de ser un temps de dedicació a allò públic de manera parcial, no exclusiva, una veritable dedicació pública vocacional i temporal, un temps d’aportació d’expertesa i de creixement enfocat a l’assoliment de projectes concrets, i un cop finalitzats deixar pas a altres persones i altres maneres de fer. En el model francès així ho entenen: un cos de funcionaris forts que fan les tasques de gestió i control i uns representants polítics que marquen les directrius, sense omplir les administracions de càrrecs polítics que inflen el nombre de funcionaris en detriment de les minvades plantilles de tècnics i treballadors de base. Les dones entenem que la feina política s’emmarca en un espai temporal i no exclusió de dedicació i per això estadísticament som les que menys legislatures repetim amb càrrecs de responsabilitat.
La política en femení ha vingut per a quedar-se. No ha de tenir necessàriament nom de dona, però sí que hem d’estar presents perquè sigui realment una eina de millora per a les persones per sobre de les organitzacions, de convivència saludable i de creixement sostenible amb potenciació d’allò públic i de construcció representativa i conjunta del bé comú. La vida política sense dones no és ni vida ni política.
Eugènia López López
secretària general Podem Terrassa
1 Comment
José Luis Jiménez
12 març 2022 - 12:01Molt d’acord, Eugenia.