El cessament de l’educació presencial a tots els nivells i en tota mena d’entitats a causa de la covid-19 ha posat en el punt de mira de l’opinió pública algunes de les funcions socials de l’escola, en particular la funció de capacitació acadèmica i laboral i la funció de guàrdia i custòdia. La primera sorpresa va venir quan el govern no va considerar l’activitat educativa presencial com a activitat essencial i va instar a continuar-la fent de manera telemàtica sempre que això fos possible. I la segona sorpresa ha vingut quan, setmana darrera setmana, hem experimentat la raó d’aquella decisió política, perquè la primera funció s’ha continuat fent amb l’educació en línia i la segona funció ha desaparegut en poder mantenir els pares la convivència física de manera contínua amb els seus fills pel confinament de la població decretat en l’estat d’alarma.
Amb aquest segon article reflexiono sobre la primera d’aquestes dues funcions socials i la seva importància en el procés de socialització, considerant la formació de la ciutadania que es fa a través de l’enquadrament de la subjectivitat de l’alumnat en uns determinats marcs mentals i culturals. Tractaré d’assenyalar els punts de referència bàsics que haurien de permetre situar-nos en el present i orientar-nos cap al futur. La qüestió de la funció de guàrdia i custòdia serà tractada en el següent article d’aquesta sèrie.
Una brúixola pedagògica per a la socialització
Si les finalitats educatives definides en les lleis dels sistemes educatius de la major part dels països fossin assolides a l’escola, viuríem en el millor dels mons possibles. Però la realitat que es viu al món malauradament ens diu el contrari. El progrés cientificotècnic no va acompanyat necessàriament del progrés moral, i fins i tot poden tenir rumbs oposats. Cada vegada hi ha més desigualtats i no hi ha prou voluntat política ni prou interès social per acabar amb totes les formes d’injustícia que hi ha arreu del món, començant per la violència que pateixen els infants i les dones a les seves llars i acabant pel canvi climàtic i la destrucció de la biodiversitat. A tall d’exemple, segons Save the Children, a Espanya més del 25% dels nens i les nenes han estat víctimes de maltractament a la seva llar, i això per familiars que han estat socialitzats a l’escola. L’IPCC informa que l’escalfament global ja és d’1 °C respecte als nivells preindustrials, un fenomen causat en bona part pel consum inconscient i irresponsable d’una població que ha estat escolaritzada. I segons l’ONU hi ha un milió d’espècies amenaçades d’extinció, un fet tan greu com el canvi climàtic, que és el resultat d’una ocupació humana de l’espai natural sense cap límit, i paradoxalment per les mateixes persones que abans havien conviscut durant molts anys en un entorn escolar.
“El treball a l’escola […] es focalitza en la dimensió productiva i en l’esfera de les professions remunerades, mentre que omet la dimensió reproductiva i de cures sense la qual no és sostenible aquella altra dimensió.”
No deixa de sorprendre el poc impacte que té en la vida social el conjunt de pràctiques pedagògiques que persegueixen la consecució de les finalitats educatives vigents malgrat la quantitat d’esforços, temps i recursos que es dediquen a l’escola per al seu assoliment, com per exemple el projecte didàctic Servei Comunitari que fomenta el civisme i la participació, regulat des del 2015 però amb un marc normatiu anterior que a Catalunya té en la Llei Catalana de Cooperació del 2001 el seu primer antecedent. Hi ha un excés d’optimisme en el paper que juga l’escola en el progrés social i en els efectes positius en el mateix que puguin tenir els nous enfocaments de l’aprenentatge, entre els quals tenim el competencial, que és el dominant avui dia. El cert és que el desajustament entre els ideals culturals i les accions educatives posa de manifest l’alineament ideològic de dues de les funcions socials que s’atorga a l’escola i que són les que tenen més rellevància en la conservació o el canvi social: la capacitació per al treball i la integració en l’ordre social. Tal vegada no tenim encara una alternativa plausible a l’educació presencial a les escoles. Però si es considera que aquest model d’educació té unes virtuts superiors a l’educació en línia en relació amb la socialització, aleshores aquella no pot seguir fent el que aquesta pot arribar a fer de manera més efectiva. El repte passa per una nova orientació pedagògica en les funcions socials que realitza l’escola.
Pel que fa al treball per al qual capacita l’escola, sigui aquest manual o intel·lectual, la primera cosa que cal advertir és que aquest es focalitza en la dimensió productiva i en l’esfera de les professions remunerades, mentre que omet la dimensió reproductiva i de cures sense la qual no és sostenible aquella altra dimensió. I la segona cosa a advertir és que el treball no es concep com a un procés d’emancipació humana i de realització personal, sinó d’assimilació del consens ideològic establert i de sotmetiment als mecanismes de control social, el primer aprenentatge del qual s’efectua mitjançant tot el seguit de normes i rituals que constitueixen el currículum, un marc normatiu en la construcció del qual participa només una petita part de l’alumnat i en uns pocs centres educatius.
Al respecte és il·lustratiu el resultat obtingut en una pregunta que vaig fer als alumnes de Comerç internacional d’un institut de Terrassa en una xerrada sobre l’ètica als negocis el curs passat. La pregunta en qüestió era quina empresa triarien per treballar entre els dos models presentats, sense dir la seva forma jurídica. Vaig establir cinc categories amb dues opcions cadascuna que s’havien de votar a mà alçada. Els drets de control proporcionals a l’activitat laboral, la percepció de renda residual per part dels treballadors, la possibilitat d’un reemborsament de les aportacions del capital social, la distribució de la renda residual en funció del capital invertit i la possibilitat de la transferibilitat dels títols nominatius són les opcions que van obtenir el número més gran de vots. Les tres primeres respostes fan referència, cal dir, a una empresa cooperativa, i les dues últimes a una empresa mercantil. Quan es tracta de valorar el treball i el bé comú, guanya l’economia social, però quan es tracta de valorar el capital i el benefici privat, guanya l’economia capitalista. Aquesta contradicció entre treball i capital va sorprendre els alumnes i no van saber què respondre quan se’ls va preguntar per què al nostre sistema econòmic s’anteposa el capital al treball i la vida de les persones malgrat que això comporti un augment de les desigualtats.
El resultat d’aquesta mena de capacitació és una determinada formació dels alumnes perquè siguin uns treballadors eficients, però que no qüestionin l’statu quo en el món del treball. En aquest sentit, ja no ens ha de sorprendre l’exigent grau de prescripció dels currículums de cada etapa educativa i del règim disciplinari de l’alumnat enfront del vergonyant grau de voluntarietat dels codis deontològics i dels reglaments interns de RSC de les altres institucions socials, en particular de les empreses, perquè tot just aquesta prescripció té una força coactiva per garantir l’ordre social començant de bell antuvi a les escoles. I si a la interacció unilateral de les dues funcions socials que acabem de considerar, la capacitació per al treball i la integració en l’ordre social, sumem ara la funció relativa a la reproducció de l’ordre social, la qual s’efectua mitjançant l’estratificació social en funció de la titulació acadèmica, la professió i els mèrits, correlatius en la major part dels casos als recursos econòmics disponibles, aleshores podem adonar-nos com l’escola es constitueix com el primer sedàs social per molt utòpics que siguin els valors constitucionals que puguin quedar reflectits en les seves finalitats educatives. Convé recordar aquí que el percentatge dels menors de 25 anys que deixen d’estudiar en acabar l’ESO, segons els indicadors de l’OCDE, encara són superiors al 15% a Europa i al 18% a Espanya, i que la pràctica totalitat d’aquests joves són els que es troben en unes situacions socials més desfavorides i amb risc d’exclusió social, integrant més del 30% de la població que no treballa, ni estudia ni es capacita.
No obstant això, l’escola no hauria de jugar el rol dels moviments socials ni el de les forces polítiques que lluiten per a la transformació social. I el mateix, òbviament, pel que fa als rols de signe contrari en el sentit abans apuntat. Si definim com a una finalitat educativa la fita de la transformació o de la conservació del sistema social, acabarem pervertint el rol de l’escola com a agent socialitzador sense clausures ideològiques. L’escola hauria de ser fidel a la concepció pluralista immanent a la democràcia i no privilegiar una determinada opció ideològica i forma de poder. Com a agent de socialització secundària que és, hauria de garantir que l’educació que rebi cada persona li permeti la interiorització de tots aquells elements culturals i punts de vista que conformen la vida social i que han d’estructurar de manera harmoniosa la nostra personalitat, en particular la sensibilitat i el pensament. Si en aquest procés es redueix la complexitat de la societat actual a unes determinades vivències i perspectives, aleshores es condiciona esbiaixadament l’adaptació social, fomentant d’aquesta manera la intolerància i la deriva cap a posicionaments extrems en lloc d’una tolerància activa i la cerca procedimental del consens. A més a més, aquesta manca de pluralisme s’acaba traduint en la preeminència d’una ideologia que normalitza unes relacions asimètriques de poder entre qui ostenta el domini ideològic i qui no el té, la qual cosa pot inhibir la confiabilitat i la reciprocitat en les interaccions socials futures, i en conseqüència pot soscavar els fonaments de la democràcia.
Ara bé, el que tampoc seria honest és ignorar les finalitats ètiques i polítiques inherents a tota proposta pedagògica, com malauradament es pot constatar en la major part dels materials didàctics utilitzats o creats a les escoles. Perquè en la vida social no hi ha cap espai institucional que sigui neutral i hauria de ser un deure moral per part dels docents explicitar aquestes finalitats en les diverses pràctiques pedagògiques que fan. Aquesta reflexió crítica sobre la mateixa praxi docent és una de les vies que cal caminar per tal de superar el desfasament entre les finalitats educatives i les intervencions didàctiques a l’aula. D’aquesta manera es dóna als alumnes l’opció de reflexionar sobre el sentit d’allò que aprenen a l’escola i se’ls permet que puguin decidir les activitats que han de fer en funció de les finalitats educatives que cal assolir.
“l’escola té una virtut que no tenen les altres institucions socials: la llibertat de generar propostes pedagògiques alineades amb unes finalitats educatives amb un fort component utòpic que alimenta l’esperança i la voluntat de millora de la vida social i del benestar de les persones”
Però per tal de superar aquest desfasament, també hem de fer via amb una nova conceptualització pedagògica de l’escola. Perquè malgrat que és una entitat que fa de la seva identitat el seu principal actiu, la qual cosa li confereix estabilitat, i que el seu disseny institucional està pensat per afavorir la participació de tots els membres de la comunitat educativa en la cerca de la concòrdia, també és un espai en el qual es projecten els interessos oposats dels diferents agents socials. Aquesta pressió a la qual està sotmesa, fa que l’escola pateixi les mateixes contradiccions i disfuncions del sistema social. Però té una virtut que no tenen les altres institucions socials, la llibertat de generar propostes pedagògiques alineades amb unes finalitats educatives amb un fort component utòpic que alimenta l’esperança i la voluntat de millora de la vida social i del benestar de les persones; unes finalitats l’assoliment de les quals no ho pot retreure cap membre de la comunitat educativa ni cap agent social, perquè això aniria en contra dels valors constitucionals que reflecteixen les mateixes finalitats.
Aquesta llibertat que es pot exercir a l’escola permet alinear la capacitació acadèmica i laboral no ja amb el component pragmàtic de la ideologia que presideix l’ordre social sinó amb el component utòpic de les finalitats educatives, la qual cosa faria de l’escola un espai de debat ideològic i de construcció d’alternatives, de resistència a totes aquelles formes de poder que neguen la utopia, de creació de nous sabers a partir del diàleg entre tots els existents, els objectius i els subjectius, que obrin nous horitzons de comprensió, de creació d’experiències d’aula i d’activitats didàctiques que empoderin tant als alumnes com als docents, i de concreció de les oportunitats educatives que possibiliten la generació dels projectes de vida dels alumnes i que l’escola ha de garantir. En definitiva, la llibertat de fer una educació més comprensiva, una escola més democràtica i de donar un nou rumb al rol socialitzador de l’escola vers el progrés social i el bé comú.
Fèlix Pardo
Docent
Nota: El tercer article de la sèrie, de publicació setmanal, portarà com a títol “Un nou contracte social entre la família i l’escola”.
Font imatge portada: https://mujeresymadresmagazine.com/nuevo-curso/
Deixa un comentari