Comunista, revolucionari, drogoaddicte, terrorista són algunes de les paraules que s’han fet servir per deixar sense drets civils a certs ciutadans durant diferents moments de la història. Ara vivim sota l’estigma de l’últim d’aquests adjectius.
Tots sabem el que és el terror, això que et posseeix incitant-te a fugir d’alguna cosa encara no definida, però terrible, o de la simple contemplació de la barbàrie humana.
Però també és terror el que senten les famílies que són desnonades, malgrat que la sacrosanta constitució els garanteix un habitatge digne. Quan els esbirros al servei dels bancs, després de destrossar la porta, els criden: «Au, va, al carrer!», el seu món cau esmicolat. Tot d’una estan com fora de la llei, són com il·legals, no són res. Tal vegada no és terror el que es veu en els ulls d’aquestes famílies? No és terrorisme el que destrossin la teva porta menyspreant el teu dret a un habitatge digne?
No són terror aquestes guerres espantoses en què diàriament, i una i altra vegada, els militars fan esclatar sobre els civils indefensos bombes més destructives que les dels terroristes? I els excessos policials en els que es colpeja a persones pacífiques o se les arrossega com si fossin draps bruts , i sense motiu racional, tan sols per intentar votar?
Però no, aquests no són terroristes, el terror que causen a les seves víctimes, no compta en les estadístiques del terrorisme. Ningú ha estigmatitzat aquests terroristes, ningú els vigila ni els control. Al contrari, s’intenta minimitzar el terror que causen. Es diu que són simplement agents que compleixen ordres, que es limiten aplicar les lleis rigorosament. Quines lleis? Les que es passen pel forro els mateixos que ordenen donar cops de porra quan els interessa? Per exemple, les lleis que no persegueixen el tràfic d’armes segons quin país es beneficia? I doncs?
Doncs succeeix que, des d’uns quants anys ençà, es converteixen en terrorisme certes coses, sota la intervenció de la manipulació política que tergiversa el llenguatge i els fets al seu gust: la paraula s’utilitza pel poder per demonitzar aquell sector de la humanitat que no «terrorisme» els cau bé.
«Aquells són els dolents!», crida la tirania (aparentment democràtica) assenyalant als sediciosos que ja no poden aguantar l’abjecció de la política.
Per descomptat que els islamistes són els més represaliats, com si només ells fossin capaços d’omplir els carrers de por i sang. Només cal cridar: «Ala és gran!», armat amb un gran ganivet perquè les forces de seguretat, després d’abatre a l’individu que va avisar que anava a matar (quan el fet és que els terroristes mai avisen que mataran), intervinguin paralitzant la ciutat sencera, bloquejant els carrers, furgant en tots els racons possibles i perseguint a qualsevol sospitós sense descans, com ha passat recentment a Cornellà. Ha dit «Ala és gran», ja està condemnat, s’ha convertit un terrorista amb totes les credencials a la mà. No es mereix un judici just, tal com hauria de ser en un estat de dret. I mentrestant es cometen altres crims, igual o més monstruosos, en la mateixa ciutat, sense ser perseguits.
No, es veu terrorisme només és el que fan els fanàtics islamistes, entrenats per l’imperi i els seus aliats, i finançats per altres imperis que obliguen les seves dones a amagar els seus rostres, per si els seus somriures poguessin robar l’ànima masculina.
Iván Carrasco
Deixa un comentari