La llibertat de moviments o desregulació de la qual gaudeix el capital tant a escala europea, com globalment afavoreix la competència entre territoris per ser receptors d’inversions i dipòsits. Aquesta competència territorial s’expressa en rebaixes d’impostos, pactes i excepcions de les lleis a mida dels interessos particulars dels inversors.
Les subvencions encobertes i altres acords privats amb empreses perquè creïn o mantinguin les seves factories en un determinat indret estan l’ordre del dia en qualsevol part del món. Tothom, governants i governats, volem crear o mantenir els llocs de treball a casa nostra, però a quin preu: poca transparència en les negociacions i acords, i suportar els beneficis milionaris d’aquestes mateixes empreses que s’aprofiten de la competència entre territoris.
En aquest context de desregulació i competència territorial, alguns països o regions s’han convertit en autèntics paradisos fiscals dins la legalitat o al límit d’aquesta. El cas més sonat en l’àmbit de la UE és Irlanda, país elegit per les grans transnacionals tecnològiques per instal·lar-s’hi. D’una banda, un impost de societats reduït a la meitat de la mitjana de la UE, i de l’altra, la permissivitat per operar amb paradisos fiscals, han permès que per exemple una empresa com Google eludeixi impostos per valor de 20.000 milions d’euros anuals.
Respecte a l’Estat Espanyol, algunes autonomies del règim comú aprofiten els marges que tenen en alguns impostos cedits per baixar-los, especialment per als més rics. Aquest és el cas de Madrid, on la seva presidenta no té problemes en fer-ne bandera i en oferir la seva comunitat per a aquells/es qui vulguin pagar-ne menys. D’acord que baixar impostos és el leitmotiv dels partits de dretes, però plantejar-ho en el context actual de crisi sanitària, econòmica i mediambiental és absolutament irresponsable, insolidari amb la resta de comunitats autònomes -moltes d’elles mal finançades en el repartiment comú -, i probablement impossible en les circumstàncies actuals.
En el marc de l’acord pels pressupostos estatals, ha estat ERC qui ha demanat l’harmonització fiscal per frenar la competència a la baixa d’autonomies com Madrid. Fa pensar que sigui un partit independentista el que proposi la intervenció estatal, i que sigui la dreta espanyola centralista la que s’hi oposi. Les dretes saben que la competència fiscal entre territoris comporta ineludiblement rebaixa d’impostos a mitjà i llarg termini. Per tant, fan bé els partits d’esquerres en acordar criteris comuns a escala d’estat, i segurament haurien de reivindicar el mateix en l’àmbit de la Unió Europea.
La qüestió dels impostos no és un tema banal. El nivell impositiu d’un territori determina la fortalesa del seu estat del benestar. Un dels dubtes que em planteja la independència de Catalunya és fins a quin punt un país petit podria mantenir una pressió fiscal alta, i per tant, un elevat estat del benestar en un món globalitzat amb llibertat de moviments pel capital.
Cal recordar-nos que les elits financeres catalanes són similars a la resta del món per molt patriòtiques que se’ns presentin. Només cal veure la forma en la qual han utilitzat Andorra com a paradís fiscal. Fet que volia aprofitar l’excomissari Villarejo per desarticular el procés. I és que segons va publicar la premsa, els comptes corrents de catalans/es a Andorra es compten per milers.
D’altra banda, el model de retallada d’impostos i serveis públics low cost que actualment desenvolupa el PP a Madrid, és el que ha desenvolupat la dreta catalana quan ha estat al poder a Catalunya. Si fóssim un país independent, quant tardarien a convertir-nos en un paradís fiscal? I això podria o voldria evitar-ho una esquerra en alternança al poder? Voleu dir que per enfrontar-nos als reptes d’una globalització financera sense control pels moviments de capitals no seria millor formar part d’un estat el més fort possible?
Malauradament ni el silenci del «no», ni les presses del «sí», ens han permès discutir ni raonar sobre la conveniència o no de Catalunya com a estat independent. Partidaris i detractors d’una opció o altra ho són més pel que diuen les seves vísceres, que no pas per un convenciment racional fruit d’un debat serè. Tampoc sé si això és possible després de l’1 d’octubre, i d’un govern a la presó o a l’exili, cosa que no impedeix que sigui desitjable. De moment, la proposta d’harmonització d’impostos per evitar l’elusió fiscal canviant l’autonomia de residència serà definida per un pacte de les esquerres en el marc de l’Estat. Punt per l’estat plurinacional.
Joan Pi, professor de secundària i activista de l’economia solidària
Deixa un comentari