En el darrer programa de la Marató de TV3 del 19 de desembre, no van tenir més remei que parlar de la “Salut Mental”, ja que comença a ser d’una irresponsabilitat majúscula continuar obviant aquesta realitat que castiga la nostra societat.
Evidentment, i com era d’esperar, en el programa de TV3 es van obviar bastant els determinants socials de la salut. Es va passar molt de puntetes sobre els eixos d’opressió i de discriminació causants de moltes situacions de patiment. No es pot, des de la primera cadena pública del país, despertar massa la consciència crítica dels ciutadans i ciutadanes, no fos cas que es rebel·lin contra el poder en la recerca de “justícia social”.
L’aïllament i la discriminació que pateixen les persones afectades per algun trastorn mental, és de jutjat de guàrdia. Sovint són persones amb situacions de dependència que han de viure amb pensions de discapacitat que amb prou feines arriben als 400 euros.
Segons algunes xifres publicades, el 2017 a l’estat espanyol, el 85% de les persones amb un grau de discapacitat en Salut mental, estaven a l’atur.
A Catalunya, aquesta franja de població era de 25.000 persones l’any 1998 i de 118.000 l’any 2020.
La situació actual de la Pandèmia ha emfatitzat la importància del context i de les condicions materials sobre les emocions, així com l’abordatge col·lectiu dels malestars.
L’angoixa i l’ansietat són els principals malestars de les persones afectades per situacions de vulnerabilitat extrema. Entre el 2008 i el 2019, prop de 700.000 persones van ser desnonades als Països Catalans. El patiment de cadascuna d’aquestes persones i famílies està totalment invisibilitzat, i t’indigna veure la insensibilitat a l’hora d’actuar de jutges, agents judicials, alguns funcionaris i els poders polítics… i de molta gent (massa).
El sistema de dominació i el sistema “capitalista” ens empeny a vides individualistes, que ens fan oblidar la comunitat i ens aïllen.
Segons l’Agència de Salut Pública, el 88% de les dones i un 71% dels homes en situació d’emergència habitacional, tenen una mala salut mental.
La situació de desgast i devastació de la salut mental de la classe treballadora (especialment dones i persones migrants) hauria de ser una QUESTIÓ POLÍTICA DE PRIMER ORDRE. Però crec que al sistema ja no li interessa (i no ets capaç de resistir les lleis del mercat, és que ets “feble”, no ens interesses… necessitem consumidors i consumidores sense escrúpols).
Si nó, digueu-me per què no s’actua (tenint capacitat per a fer-ho) sobre l’aïllament, la sensació de desemparament, de por i d’inseguretat, combatent l’individualisme salvatge que les alimenta?? Per què??
En els darrers mesos, un grup de tretze persones “grans” (m’agradaria que aquestes cometes incloguessin l’admiració al significat de la paraula grans), m’han donat l’oportunitat de participar en un Grup d’Ajuda Mútua per a persones de més de 60 anys, dedicat al treball emocional per a la recuperació de la il·lusió després de la pandèmia; activitat que portava per títol “Final de la pandèmia. Vull il·lusionar-me de nou!”.
Joan Tamayo
Deixa un comentari