[Josep Vallhonrat] Pobres i Rics i l’Esperit de Pobresa

Pobres i rics: Dues paraules molt ambigües i d’àmplia interpretació.

El tema dóna per a molt. És relativament fàcil de parlar-ne i especular, la realitat és més complexa.

Aquí vull derivar-ho principalment cap a l’esperit de pobresa

Segons la definició del Diccionari de la Llengua Catalana del Institut d’Estudis Catalans de 1995, genèricament, en la accepció més directe, pobre és el que té a penes o no té el necessari per a viure i hi ha pobres de solemnitat; ric és el que té molts diners, que posseeix grans bens.

També aporta exemples d’aplicacions. Diu: Les mesures preses pel govern no beneficiaran pas els pobres. i també els rics tenen altres problemes a resoldre que els pobres.

Segons un diccionari escolar de llatí: Pobre: El que té poca cosa. Que val poc.

I una frase feta del llatí: Ego sum pauper et nihil habeo et nihil dabo.

(Jo sóc pobre i no tinc res i no donaré res.) Naturalment.

I també de Ciceró: Quae, cum ita sint… Nunc vero quae tua est ista vita?

(La qual cosa. essent aixis… Ara doncs, quina és aquesta teva vida?)

Deia Buda: – Compadiu els pobres, però també els rics… No és broma!

Però voldria entretenir-me en altres reflexions prou interessants i no tan iròniques.

En primer lloc diferenciar clarament la indigència de la pobresa d’esperit. I els entremitjos.

El pobre amb les necessitats extremes inabastables o per mala administració o per manifesta injustícia social, el cas angoixós i cruel d’una indigència forçada es mereix respecte i atenció i si és possible, ajuda. El qui no té res o ben poca cosa per perdre, té els seus problemes, però el que té alguna cosa, potser també té responsabilitats, que no pot abandonar alegrement. Anem a pams!

La discreta pobresa, acceptada i ben entesa, no és pas denigrant ni vergonyosa, sinó tot al contrari

Parlo de l’esperit de pobresa, no d’aquell pobre que o té molt poc o no té res. Ni em refereixo a aquell que diem que és un pobre d’esperit en el sentit de que és curt d’empenta. Potser té altres valors. No es pot tenir tot.

Viure amb una despesa mínima, no tenir necessitats supèrflues, és com viure en relativa pobresa.

Es tracte, doncs d’anar a buscar expressament una forma de vida senzilla, d’escollir serenament una manera de viure austera, pel propi gust, amb bon humor, quasi dilletante. Ara bé, entenem-nos. Tampoc, ja no cal dir, buscar la manera de evitar esforços per simple comoditat i escapar-se de responsabilitats i compromisos. No va per aquí la cosa, si bé tot només sembla un jocs de paraules..

Si encara afinem més i apart de la despesa de supervivència reduïda al essencial, apliquem la idea d’austeritat en general a la manera de viure, tenim una possibilitat d’alliberament superior, que ens fa més realistes i positius. I més lliures. En la vacuïtat hi ha la pau. Diu un proverbi oriental .

No és doncs un idealisme extravagant, si bé tampoc no és un comportament del tot natural, perquè de totes maneres: En aquesta vida no hi ha cap perfecció que no tingui alguna imperfecció.

Provar de Viure com un pobre, podent viure com un ric. Direu: – Ara si que te’m ben vist. Una sentència per aparentar superioritat, una excentricitat per cridar l’atenció. – Bé, me n’alegro, que ho dieu. És una possible temptació per un egocèntric presumptuós. Deixem-ho córrer!

Us posaré un exemple xocant. Als castells, els Xiquets de Valls, els castellers de la pinya són un exemple de l’acceptació d’una forma de pobresa elegant, quasi sublim. El casteller col·labora, participa activament en una posició de indiferenciat en el grup i fa possible les construccions més espectaculars. El silenci impressionant, inclús en un assaig, quan el castell es posa difícil i puja la canalla, l’atenció intensa de la pinya, cent cinquanta, dues cents persones, a part dels del tronc del castell, que no és menys, dóna raó al que estic dient. Participen sense lluïment personal, integrats i anònims. El grup i l’entrega silenciosa, és la força. El casteller sap que tots són el castell i que la seva discreta i de vegades duríssima aportació, ha fet possible aquella construcció, una obra efímera però extraordinària.

Excepcionalment hi ha alguns, molt pocs per sort, que ocupen llocs importants i vistosos en algun castell i que no acostumen a posar-se a la pinya. Són excepcions. Res és perfecte.

Deu ser una previsió de economia, perquè la colla no perdi una peça important.

No és una frívola vanitat. Que us pensàveu?

Apart d’exemples particulars i potser personals, anem al que anava:

L’afany de llençar i comprar, comprar i llençar, ens està portant a extrems no sols insolidaris, sinó nefastos per a tots. L’ostentació i l’apetència de poder és antieconòmic, tal com sona. Hi ha una despesa inútil que dona una imatge aparent de força i lluïment. I extravagàncies fastuoses i també ben inútils. Per altra part, en una ciutat burgeseta com ara la nostra, estalviar fa pobre, és mal vist, és misèria. Si bé algú recordarà que, algun ric fabricant deia que havia fet els diners estalviant. No vull pas dir que tingués mala consciència, sinó que cada cosa al seu lloc. Una cosa és l’esforç i la iniciativa i l’altre un equilibrat esperit administrador i auster. Aneu a saber!

Ara bé. Per altra part la Naturalesa, l’Univers, és tot ell un espectacle meravellós, esplèndid, diria exuberant i fastuós, que no sols no es pot menysprear amb insensibilitat, sinó que cal tenir en compte, admirar i gaudir-ne en profunditat. No li fem un lleig al Creador, sigui qui sigui i que ens hi posat al mig. Un gotet de bon vi i altres satisfaccions oportunes, no són un atemptat contra la pobresa d’esperit. M’explico?

Ara bé, no ens fem il·lusions. En qualsevol cas, la nostre existència, amb esperit o no de pobresa, és senzillament de supervivents al caire sempre del cataclisme, que és la norma de l’univers.

4.500 milions d’anys d’existència del planeta, li han portat molt daltabaixos dels que en sabem ben poca cosa i s’escapen de la nostra comprensió. I a sota dels peus hi tenim un potencial fenomenal i no sempre previsible. Diuen que tenim l’esperança de sobreviure en una altra dimensió, de la que tampoc en saben res del cert, sinó confiades esperances o dubtoses i angoixoses expectatives.

Veieu si en som de pobres!

Ara bé! La il·lusió que no ens falti! També és un potencial formidable. Viure. I ens queda doncs aquell inefable esperit de pobresa, que aparentment s’acontenta amb ben poca cosa.

Post Scriptum: Hi ha hagut gent molt peculiar que han portat aquest esperit a l’extrem, no sempre ben compresos ni acceptats per tothom. Hi ha hagut qui n’ha fet un ideal sublim, abandonant-ho i renunciant a tot i anant-se’n a viure en una cova, sobrevivint precàriament, de vagades pendents de la caritat o de la mendicitat. I encara més, alguns castigant el cos amb deixuplines. Tot per entrega al ideal d’un Amor espiritual, una entrega al Creador, en agraïment precisament a aquesta Vida esplèndida que ens ha proporcionat i a més ens ha fet possible una aproximació al seu coneixement, dins del que cap. Estem parlant d’una dimensió que s’escapa de la nostra comprensió racional. Només ens hi podem acostar amb imatges simbòliques al nostre abast. Diu Tomàs de Kempis en el seu llibre de meditació: “Benaventurats els que treballen per a donar-se a Déu i es desentenen de tot destorb mundanal… Això diu el teu Estimat: Jo sóc la teva salvació, la teva felicitat i la teva vida.” I ens va deixar una mostra impressionant, sublim, del que passa per anar contra el sistema Certament son sentiments extrems que han existit i han donat i deixat el seu testimoni i no poden passar desapercebuts. Hi pots creure o no, però demanen un cert respecte. A mi, pel que es diu i he pogut saber de Francesc d’Assís, m’impressiona i em posa la pell de gallina. Jo diria que, com a mínim, son millors que el seu contrari. Tant de bo si en els nostres temps existeixen persones que, prescindint de interessos personals, treballen pel Bé Comú. O estem molt distrets en un període de crisi humanitària? Segur que hi ha de tot. Mireu-vos i mireu a l’entorn.

Perdoneu. Me n’oblidava: Diuen que el savi Diògenes vivia en una bota de vi, buida, naturalment.

Josep Vallhonrat