Des del 1978 i la guerra d’Afganistan, passant per les invasions de Kuwait al 1990, Iraq al 2003, Síria i Líbia en el 2011, fins a arribar al nostres dies, s’han anat succeint aquests fets històrics d’agressió a pobles, encara que el missatge oficial era que s’anava a aquestes terres a portar el benestar de la democràcia i combatre els nous règims que existien des del període de la descolonització posterior al 1945, a on s’havien consolidat els pensaments marxistes en diferents formes d’entendre la política des de la cultura d’aquests pobles. La realitat es que encara que estiguessin sota un govern dictatorial, hi havia una certa estabilitat econòmica i una classe mitjana consolidada. Les intervencions imperialistes ianquis i de la UE van desequilibrar l’estatus existent entre els diferents grups tribals i això va generar una lluita armada sense precedents, primer contra l’invasor occidental i després contra els grups rivals dintre del propi Estat fallit.
Pels interessos imperialistes ha estat un nou negoci d’armes i de petroli a low cost, avalats pels propis governs occidentals que en la seva política de relacions internacionals han consolidat règims tan brutals com els d’Aràbia Saudita (al 2015 van executar més de 100 persones per decapitació) i els propis Emirats Àrabs del Golf Pèrsic.
Aquests conflictes s’han portat més de 2 milions de vides humanes, la gran majoria ha estat població civil. No hi ha ciutadà dels antics Iraq, Líbia o Síria que no hagi patit l’ocupació militar i les seves conseqüències en el seu entorn més immediat.
Tants anys de patiment d’aquestes persones ha portat a una realitat esgarrifosa a on l’individu s’ha sotmès a la força del grup per trobar-se fort davant de l’altre grup enemic. Així va néixer Al Qaeda i així ha nascut l’Estat Islàmic. La base del pensament d’aquestes organitzacions és ben simple: el món es divideix entre “fidels i infidels”. Nosaltres som els infidels i per això no importa realitzar accions sagnants contra centenars d‘éssers innocents, carregades de violència inimaginable per a nosaltres.
Hem oblidat massa ràpid que els nostres governants han estat partícips de tota aquesta guerra imperialista que “l’enemic” a transformat en “la Gihad contra l‘infidel”. Un dels més destacats d’Espanya és l‘opusdeiniano José M. Aznar.
Mentre la guerra i els actes d’assassinats massius es produïen en territori àrab o africà, nosaltres ho vivíem plàcidament des de les nostres llars. Ara això ha canviat, aquests mercenaris del crim estan en casa nostra (Atocha, París, Brussel·les), i per tant hem de veure què fem, ja que els nostres governants no faran res. Ja hem vist la contestació del Rajoy a l’Ada Colau sobre l’oferiment que aquesta li va fer per acollir 100 refugiats a Barcelona. S’ha limitat a recordar-li que l’assumpte es competència de l’Estat Espanyol.
Cal recordar que el milió de desplaçats d’aquests conflictes, que estan arribant a territori de la UE en terres gregues, són també víctimes de la política dels nostres governants i del terror del grups gihadistes en casa seva, i ara a la UE els tracten igual que va tractar Hitler al poble jueu.
La solució final per a la UE ha estat aconseguir que l’Estat de Turquia, previ pagament de 6 mil milions d’Euros dels nostres impostos i de facilitar-li al màxim l’accés a l UE com a membre de ple dret, faran un gran camp de concentració en terres turques amb l’objectiu de que siguin els receptors dels desplaçats dels països fronterers del territori Schengen i que enviaran a tots aquests que arriben en condicions inhumanes i son tractats pitjor que si fossin bèsties.
Hem de veure tot això juntament com la conseqüència de les polítiques dels governants que hem votat en cada país. Primera conclusió, l’hem cagat. Per tant s’ha d’intentar refer el que està mal fet. La solució no és anar a matar més persones com ara fa Bèlgica enviant avions bombarders davant de l’atemptat que han patit. Quan venen els de la gihad les víctimes són del poble treballador que espera el metro o l’avió. L’acció de repressió militar l’únic que fa és incrementar els militants de les organitzacions gihadistes.
Els nostres Estats no som nosaltres, encara que s’hagin votat pels pobles de la UE, són els Estats del Capital. Per tant els hem de donar l’esquena i organitzar-nos per fer front a aquest tsunami de irracionalitat i destrucció en que ens han ficat aquests. Cap vot a cap polític que no tingui en el seu programa de govern mesures que vaguin en la direcció contrària a la militarització i mort que fan els països rics. Desmuntar organitzacions amb arrels en el territori i les persones que estan al seu servei es simplement impossible. No hi ha solució militar.
Han de ser solucions vàries a l’àmbit de la economia, l’organització social i la cultura. Primer desenvolupar una política de “coexistència pacífica” amb tots els pobles del món. Establir una política exterior de defensa dels drets humans en tot el món. Reconèixer els drets d’acolliment dels refugiats. Fer de la política exterior una eina de denuncia d’aquells que disposen dels fons que generen els grups com l’EI i que estan en bancs occidentals. Bloqueig total del mercat armamentístic i del transport de mercaderies d’origen militar. Bloqueig i sancions als països que s’estan proveint de petroli comercialitzat per l’EI. Turquia està sent “la tapadora” per a que arribi aquest petroli a Occident.
Les comunitats àrabs i musulmanes dels nostres països de la UE no han de sentir-se desplaçades de la nostra democràcia. Cal fer molta pedagogia amb aquests col·lectius.
Establir òrgans internacionals de control del compliment dels acords amb supervisió dels moviments ciutadans. Els diners que es destinen a aquestes campanyes bèl·liques haurien d’anar destinats a aconseguir mesures de desenvolupament econòmic en el territori d’origen.
Ni un vot més als partits que no denuncien les polítiques d’agressió i militarització del món, als que no fan res davant dels 2 milions de desplaçats dels països àrabs en guerra.
Antonio Machado
Deixa un comentari