[Laura Castillo] Aire fresc al món de l’art contemporani

Hi ha paraules que, amb el temps, han adquirit connotacions molt més enllà de la seva definició del diccionari. Galeria d’art és una d’elles. Fins fa relativament poc podríem associar-la a un temple per iniciats, un espai reservat per a entesos, unes parets blanques protegides per un timbre i la mirada, inquisitorial, del galerista.

Ha calgut una crisi profunda i prolongada en el sector perquè aquests tòpics (amb tot el que tenen de “no realitat”) comencin a caure de la mà d’artistes, comissaris, galeristes i espectadors que han apostat per espais d’art híbrids, multidisciplinaris, de creació i exhibició, d’aprenentatge i intercanvi. Espais nous per a un temps nou.

Vivim en un país on la formació artística no s’ha prioritzat mai, on manquen estructures públiques de suport a la creació i tradició de col·leccionisme. Però instal·lar-se en la queixa mai no ha posat remei a res.

Volem un circuit d’art contemporani vibrant i viu, i és impossible que l’aconseguim si les arts visuals continuen sent un desconegut per a la majoria de la població. Si per a entrar a una galeria hem de trucar un timbre, si no gosem posar-hi un peu perquè no tenim una llicenciatura en arts, si preferim una làmina d’Ikea a un gravat d’un artista emergent, si no gosem opinar perquè creiem que no hi entenem… estem perpetuant l’hermetisme que ha acompanyat el món de l’art durant tant de temps.

És aquí on creiem que tenim el nostre camp de batalla. Per una banda creant espais oberts per a públics que fins ara no sabien que ho eren. És a dir, esdevenint lloc de descoberta, de sorpresa i estimulació. Espais on aprendre i opinar sense por, espais d’emoció (perquè al cap i a la fi l’art és comunicació i emoció). I en segon lloc, creant oportunitats perquè els artistes puguin expressar-se de forma lliure, altaveus des del territori que ajudin als nous creadors a professionalitzar-se.

Per sort no estem sols. No només a Barcelona o Madrid han aparegut altres espais com el nostre, sinó que també al Vallès tenim bons exemples. Espais més necessaris que mai, que han d’esdevenir paraigües i sostenidor per al desenvolupament de les pràctiques artístiques emergents. Reducte per a propostes, discursos i pràctiques que tenen dificultats per a penetrar en l’esfera tradicional de l’art contemporani.

El repte ara és com articular aquesta xarxa d’espais de creació. Buscar sinergies amb altres actors socials i culturals.

L’art ens estimula, ens qüestiona, ens permet reflexionar sobre la nostra contemporaneïtat… Depèn de tots nosaltres que no ens robin també aquesta eina d’expressió i crítica, aquest reducte de llibertat.

Laura Castillo