[Miquel Mallafré] Des de la barrera

Ara fa uns dies un professor que és fruit de les primeres promocions de l’ESO, em deia en veu alta i sense cap mena de vergonya: De què serveix fer un batxillerat on hi ha una assignatura com el llatí, cal un batxillerat de lletres? Jutgeu vosaltres. Si m’hagués preguntat a mi de què serveix la Història, li hauria dit que per res i, encara menys en el seu cas, en canvi a mi m’ajuda per tenir conversa.

Un bon sistema educatiu la primera cosa que ha de fer és ensenyar que la vida no és una gran casa de barrets (Gran Hermano, per posar un exemple), on analfabets, dropos i mamarratxos poden guanyar fama i diners sense fotre res, tot esperant que es produeixi un cop de sort. Els joves han d’aprendre que a la vida real, no es passa de curs sense esforç.

Tot això és el que han volgut els polítics i tot això és el que han aconseguit. El problema és que ara cada vegada es fa més patent i lamentable que els professors i els estudiants fan exactament el que els hi van encarregar els que van dissenyar els continuats succedanis de succedanis de plans d’estudis, i resulta que els responsables de tots aquests devastadors despropòsits treuen constantment pilotes fora i culpen la societat, les televisions, el professorat, les famílies, les xarxes socials o la telefonia mòbil.

Fins i tot, com que mai no en tenen prou, molts d’aquests terroristes de l’ensenyament, tenen el morro de demanar un augment de la despesa pública en educació.

Però no, senyores i senyors, ministres, consellers, parlamentaris, senadors, sindicats, col·lectius de tot tipus i els altres comensals de la menjadora pública: la nostra educació (quan parlo d’ella, parlo de la pública, la privada menja a part sempre) té un greu i agònic problema, i la seva solució no implica dilapidar més pasta en un sistema que no funciona des de fa molts i molts anys. La solució implica, primer i abans que res, que vostès s’adonin que els experiments progressistes amb els quals han castigat tota una sèrie de generacions de joves innocents ha estat un ostentós fracàs.

Estem en un 31% de fracàs escolar en l’àmbit nacional. Un cop admesa la derrota, han d’adonar-se que el veritable progrés només es pot aconseguir amb una educació que permeti les futures generacions viure amb garanties en un món real i no en el país de Lewis Carroll, dibuixant escoles lúdiques i sostenibles, amb professionals de la pedagogia o la psicologia que només saben vendre quincalla. Quan escolto “esperonar, engrescar o ventall de possibilitats”, fujo per cames. Quin perill tenen.

Voler fer un aprenentatge lligat al joc, a la diversió i a la manca d’esforç, eximint els alumnes de tota responsabilitat, dóna com a resultat joves irresponsables, incapaços de fer el mínim esforç que no tingui en ell mateix una gratificació immediata, com és natural amb el consentiment de molts pares que els protegeixen fins a l’avorriment o l’insult.

Què ens trobem ara? Doncs joves que no dominen eines tan essencials com la compressió lectora, ja no parlem de les matemàtiques, la història, la física, el llatí o les llengües. Acceptin d’una puta vegada que la veritable justícia requereix que tots els ciutadans tinguin garantit poder córrer i començar la cursa en igualtat de condicions. La justícia no consisteix en el fet que tots plegats arribin a l’uníson a la meta i que tots hagin de tenir medalla malgrat que no se la mereixin. Tan difícil és adonar-se que la vida és una marató i que si les administracions insisteixen a seguir preparant la gent per fer curses de cent metres, no tan sols seguiran sent vostès uns irresponsables, a més que seguiran condemnant els nostres joves a seguir submergits en un oceà de mediocritat. L’exemple? El diguem-li professor amb el qual he començat aquest escrit.

miquel mallafré, 21 de juny de 2021