Comença una vaga a tot l’ensenyament, seran cinc dies d’aquest mes de març. Els que pensin que: “Quins collons, els mestres i el professorat, només fan vaga per tenir cinc dies més de vacances, no es pot tenir més barra”, no cal que segueixin llegint. Això va més enllà d’entendre el mecanisme d’un escuradents.
Els motius reals de la vaga, des de fa molts anys són les retallades constants a l’educació pública que ha suposat que les condicions en les que estudien els alumnes i treballa el professorat siguin cada vegada més precàries. Quines condicions? Doncs, la reducció de plantilles, menys docents, ràtios més altes, supressió de recursos, el Decret de plantilles, suportar els deliris d’una direcció de centre… i per sobre de tot, la retirada del “no currículum”, una decisió presa sense consultar a ningú, i encara menys a la comunitat educativa implicada. Aquesta darrera cosa comporta el fer desaparèixer la Filosofia de l’ESO, reduir al 50% la Tecnologia, apostar per la Religió (com a mesura de més laïcitat), deixar al criteri del centre (direcció) dedicar més o menys hores de Geografia, Història, Història de l’Art, Biologia, Geologia, entre d’altres.
Vagi per endavant que molts contractes del professorat actual s’acaben el dia 30 de juny i, abans d’entrar a matar o criticar qualsevol feina docent, molta gent titulada hauria de provar a donar classes. Si es pogués fer, haurien de convidar als pares i les mares a impartir matèria a partir del 5 de setembre, amb el “caloret” de les aules. I ja posats, durant l’hivern, amb les putes finestres obertes de bat a bat. Però també i, si no és massa demanar, que portin els seus fills i filles educats de casa per no haver-ho de fer el professorat als centres, es perd molt de temps dient-los que la sopa no es menja amb les mans, així es molt difícil avançar matèries. La ignorància de molts pares i mares fa feredat. Quasi bé sempre tot queda reduït a “les vacances”, a nivell d’opinió pública, també. Si tan meravelloses us semblen i teniu els requisits, sempre podreu treballar com a docents. Donar classes en les condicions actuals és de tot menys una feina digna. Molt professorat que arriba a la secundària, per començar, no són mestres, molts d’ells són enginyers, filòlegs, arquitectes, historiadors, etc. que no els ha quedat altra opció laboral que l’ensenyament. Engegar el curs no els suposa anar a treballar una setmana abans, ja que “tothom” per llei comença el dia 1 de setembre.
Aquí del que es tracta, el moll de l’os, no és d’avançar el curs deu dies o no. No confonguem el cul amb les tèmpores, es tracta del caos en què viu instal·lada la Conselleria d’Educació i de la prepotència d’una persona anomenada Josep González Cambray, que a més és el conseller. No són cinc dies, són deu anys llargs de retallades. No els mouen només reivindicacions laborals, perquè tenen molt clar que treballen en un sector estratègic on es juguen la justícia, la igualtat, la formació, la possibilitat de transformar la societat. La dicotomia de les condicions laborals, qualitat i productivitat, no són certes a hores d’ara. Fins i tot sectors neoliberals són conscients que les condicions laborals reverteixen en un millor rendiment en el treball. En qualsevol cas, una societat justa no assoleix els seus objectius trepitjant la catifa de la misèria dels seus treballadors/es. Mentre el sr. González Cambray només fa que vendre quincalla als mitjans, constatem com continua el transvasament de fons públics cap a les concertades, fundacions i inversions en projectes tant o més clars que una ampolla de Ballantine’s. No obstant això, darrere l’aparador, cada cop està més clar l’elitisme, la segregació i la manca d’estabilitat. Això és una guerra oberta contra el conseller d’Educació, Josep González Cambray amb el calendari escolar, entre d’altres.
Per molt que la Conselleria vulgui manipular o vestir-ho de diumenge a nivell mediàtic, per molt esforç que hi posin, qualsevol que conegui mínimament la realitat dels centres, sap que la mesura de l’avançament del calendari, és una collonada comparat amb l’autoritarisme que exemplifica el seu anunci. És la famosa gota que fa vessar el got. El manteniment de la data d’inici de curs no és la reivindicació única ni la principal. Va, ho diré, les bondats pedagògiques i socials d’una mesura com aquesta són més que discutibles. La dificultat que comporta dur-la endavant és com escombrar una escala cap amunt. Com s’organitza un nou curs sense tenir ni puta idea de si disposaràs de tot el professorat necessari? Però és igual, al cap i a la fi només són alumnat i docents. A la societat els importa un carall, mentre els tinguis distrets moltes hores, això sí, tenen moltes vacances i el professorat només es queixa per xorrades, perquè són uns privilegiats.
Una dada històrica recent, l’any 1988 va suposar un abans i un després en l’ensenyament després de les mobilitzacions del professorat, va suposar una vintena de vagues i grans manifestacions amb l’objectiu de reclamar una escola pública de qualitat. La situació docent de l’època i els seus antecedents amb sous baixos, manca d’escoles o excés d’alumnes per aula i professorat, ha variat ben poc. Però una cosa es va aconseguir, un preacord que incorporava gran part de les reivindicacions del sector de manera progressiva i la destitució de l’infaust ministre José Maria Maravall, un personatge més negre que un quadre de Solana.
miquel mallafré
15 de març de 2022
Deixa un comentari