[Miquel Mallafré] Don Rodolfo

No Comment

Rodolfo Martín Villa, Don Rodolfo, el franquista immune que encara viu entre nosaltres com un espectre, que va començar la seva carrera política dins del SEU (Sindicato Español Universitario), una organització universitària de caràcter feixista creada per Falange Española que tenia com a missió controlar, reprimir i aixafar els moviments d’estudiants independents. Després va seguir com a Governador Civil de Barcelona, utilitzant com a sistema els seus “pretorians” per fer les més grans barbaritats (fins i tot morts) a mans de les “Fuerzas del Orden Público”, sempre va saber utilitzar, i segons els seus interessos, l’extrema dreta.

Quan va ser Ministre de la Governació (actual Interior) molts membres de les forces de seguretat d’aquells anys es van veure implicats en l’organització de diferents atemptats terroristes contra determinats moviments socials. El Cas Scala contra la CNT, o l’intent d’assassinat d’Antonio Cubillo, el líder independentista canari, són els exemples. Va tenir sota les seves ordres el supercomissari Roberto Conesa, conegut com “el verdugo de las 13 Rosas Rojas”, entre d’altres aquest xarcuter va instruir els “escuadrones de la muerte” del dictador Trujillo a la República Dominicana. Va ser cap de la Brigada Político Social (policia política franquista). President del Consejo de Justícia Militar. Va estar implicat en els crims de Montejurra i era famós per les seves pràctiques de tortura amb els detinguts, amb l’ajuda inestimable de “Billy el Niño”, els sona? Aquest últim és la viva imatge de la modèlica Transició i de la nul·la depuració en la policia del franquisme. Aquest “perla” al que van anomenar “heroi de la democràcia”, va ser durant molts anys la mà dreta (ultra) de Don Rodolfo.

Els seus principis, entre d’altres, eren: “No me preocupa ETA, quienes de verdad me preocupan son los anarquistas y el movimiento libertario”. “Los nuestros son errores, los suyos crímenes” (1978). No sé si queda clar? Don Rodolfo, era capaç de deixar anar les més grans mentides sense bellugar un sol múscul de la cara. Ha estat el més gran exponent del cinisme que governa: “En el franquismo todos ‘fuimos’ víctimas”, ha dit més d’una vegada sense que li hagi tremolat la veu ni un segon.

Aquest país, des del cop d’Estat de l’any 1936 ja no distingeix entre “corrupte i honest”, entre “dictadura i democràcia”, entre “víctimes i torturadors”. Dir: “fuimos”, és posar-se entre les seves víctimes, la síndrome “Valle de los Caídos”. Membre entre d’altres del Sindicat Vertical, la Falange, Cap del Movimiento Nacional, Ministre de Relacions Sindicals, Vicepresident primer del Govern amb Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, Senador reial i defensor de la pena de mort. Quan va desaparèixer UCD (Unión de Centro Democratico) l’any 1989, com era d’esperar va entrar al PP fins a l’últim govern d’Aznar i, així fins avui dia.

Aquest personatge tenebrós, sinistre, fidel representant de l’Espanya Negra, el podem considerar en si mateix com el resum del que tenim avui en dia (el país ho ha permès), un país que no ha canviat massa des que aquest individu va arribar al seu primer consell de ministres al costat de Franco. Don Rodolfo, va ser un “aperturista” al que han comparat amb Carrero Blanco, però això no treu que la democràcia hagués estat més forta i legítima si l’haguessin obtingut arrancant-la al règim, amb la qual cosa tota aquesta gent hauria quedat penjada d’una corda.

Popularment, a Don Rodolfo se’l coneixia com “la porra de la Transición”, per l’excessiva duresa que utilitzava reprimint les manifestacions obreres i d’estudiants (en dono fe). España arrossega el problema que arrossega amb la democràcia precisament perquè es va tolerar que els mateixos homes del règim reciclessin la dictadura en una democràcia vigilada i tutelada per tota la crosta franquista, on tots els peixos grossos del feixisme (Movimiento) van tenir la seva quota de poder, la seva retirada daurada i van poder deixar col·locats tots els seus fills i néts al capdavant del negoci.

Mai no ha estat jutjat perquè ell mateix es va indultar junt amb tots els franquistes en la famosa Llei d’Amnistia. Això va ser la modèlica Transició per a gent com ell: una autoamnistia, no passar per la justícia i la presó, i seguir amb totes les seves corrupcions. Quan la gent parla dels GAL, aquest ja existia sent ell ministre, tothom sap de la gran crema de documents que va fer (arxius de la Falange inclosos), va ser el “señor X” molt abans que Barrionuevo i Felipe González.

Don Rodolfo, va estar al capdavant de les primeres eleccions després de la mort de Franco l’any 1977, unes eleccions que no van ser ni lliures ni democràtiques. Cap dels partits republicans tradicionals (exceptuant el PC), ni els seus hereus (Izquierda Republicana – Acció Republicana Democrática Española – ERC) van poder participar en aquestes eleccions, la seva legalitat la van concedir mesos més tard, molt després de les eleccions.

El PSOE i el PC, van acceptar la corona, la bandera, l’exèrcit i l’Església, no fos cas que l’abjecte “atado y bien atado” junt amb l’hereu posat per Franco se n’anés tot plegat a la merda. Penso que la forma de govern que es va crear no s’havia d’haver anomenat Monarquia Parlamentaria, el nom que millor li anava era el de Franquisme Hereditari. Així doncs, sense tallar-se un pèl, els van prohibir presentar-se a les eleccions sent Don Rodolfo, el ministre de l’interior.

L’última cosa en la qual se li coneix la seva gestió és quan va comissionar el desastre del Prestige. Des de llavors continua mamant de bancs, elèctriques, telefòniques i institucions. Don Rodolfo, continua sent el President de no se sap quantes societats. Un altre que morirà al llit i amb tots els honors. Al temps.

miquel mallafré, 6 de setembre de 2020

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre