[Miquel Mallafré] Dues de curtes

Si les normes no es compleixen, és un problema polític i dels polítics. Si les normes no es compleixen, és un problema de les lleis. Si les normes no es compleixen, és un problema de les normes. Si les normes no es compleixen, és perquè molta gent no té cap intenció de complir res que vagi més enllà dels seus interessos. Tothom va al que és seu, menys jo, que vaig al que és meu.

Aquesta darrera setmana, un senyor que anava darrere meu a la cua de la xarcuteria (seixanta i escaig, bona aparença, una certa retirada a la supèrbia en la veu, dels que s’escolten quan xerren), enraonava en veu alta de quines trampes podria fer per saltar-se les normes imposades pel cap de setmana. Una noia del meu costat, li deixa anar: Hi ha controls policials a la carretera tot el dia. El senyor li contesta: No sé, jo, haig de sortir aquest pont sense que m’enganxin, a veure si es pensen que em quedaré aquí tot el cap de setmana. El senyor, no desaprova les normes de limitacions d’espais i temps en la mobilitat, és més, les entén, però perquè aquestes siguin aplicades als altres; a ell, ni se’ls acudeixi. Abans de pagar i marxar, ho va acabar d’arreglar amb un: què pot passar perquè una sola persona salti les normes? Pel meu gust, ho havia d’haver rematat amb un: jo, me les salto quan em surt dels collons.

A veure, mentre hi hagi un grup de població que es cregui amb el dret de saltar-se les restriccions, buscant totes les excuses possibles per fer el que és inexcusable, no anem enlloc. Fixeu-vos que en aquest país la culpa sempre és de l’altre. Qualsevol reforma podria ser benvinguda, això sí, si aquesta no em toca a mi. Qualsevol canvi d’hàbit imposat que no hagi estat homologat amb la resta de països europeus genera un “debat”, quan en realitat el que genera i provoca és el vòmit col·lectiu dels egoistes. En aquest país (així en general) ni el respecte ni l’educació són el seu fort. El país és així.

La primera cosa que va pensar una bona part de la ciutadania quan va escoltar les normes del toc de queda o l’estat d’alarma, va ser el què, el com i el quan ho podien fer per saltar-se-les. La famosa dita: “feta la llei, feta la trampa” és un dels signes d’identitat d’aquest país. No hi ha res més espanyol que buscar la manera de saltar-se les lleis quan ens surt de l’entrecuix. Enteneu el perquè de les sancions econòmiques per coses bàsiques, com per exemple posar-se una simple mascareta per no estendre un virus que està arrasant a milers de persones?

El gran exemple el tenim en la lamentable i desafortunada festa que El Español va oferir la mateixa setmana en què es va reactivar l’estat d’alarma, la qual va anar acompanyada d’unes lamentables i desafortunades excuses donades pels organitzadors i els seus assistents. “No hi ha dret, complim escrupolosament amb les normes”, va arribar a dir l’organitzador Pedro J. Ramírez. Igual que fan els nens petits quan s’enravenen i emprenyen la resta del voltant, molesten, fastiguegen o incomoden, però, ells segueixen sense parar, això sí, quan els reprens per la seva manera de fer, contesten un impertinent: “Però si jo no faig res!”

La segona que volia exposar és que en aquests moments, a més del virus (l’enemic invisible, no pas l’amic), ens toca suportar a tota una generació d’idiotes que ha crescut sota un menú complet de despropòsits. Gent que ho ha tingut pràcticament tot (potser sense merèixer-s’ho), sense haver lluitat per aconseguir massa res, gent a la qual se’ls ha permès abandonar l’educació i l’aprenentatge, gent a la qual mai ningú els ha ensenyat a rebre un ‘no’ per resposta.

Llodrigades de cretins enfurismats sembrant el caos, el pànic i la por diferents llocs perquè els han tancat els bars i els locals d’oci nocturn en plena pandèmia. Energúmens que són capaços d’anomenar dictadura a no poder sortir de copes per agafar una bona engatada, és no tenir ni puta idea del que passa i encara menys de què és una dictadura.

Mentre tot un país lluita contra el virus (com pot o com el deixen), la ultradreta i els seus cadells destrossen els carrers per tapar el seu propi ridícul i així guanyar en violència i saqueig el que no podran guanyar mai en unes urnes. Tothom té dret a fer o ser un imbècil, però aquest dret acaba on comença el dret de la resta a no haver d’acabar en un hospital intubat. No sé si queda clar.

Si el nostre futur com a societat depèn o està en mans (en gran manera) d’aquesta generació d’idiotes als quals se’ls pot convèncer amb molta facilitat de què un demòcrata és aquell que troba a faltar a Franco, que un rebel és aquell que exigeix molt més sense merèixer res i que els dictadors són tots aquells que no els permeten tots els seus capricis, o que quan se’ls dóna un “no” per resposta ho rebenten tot, diria que tenim mala peça al teler i que aquesta pandèmia serà el menor dels nostres problemes en el present i en el futur.

Tots som responsables d’aquest caos actual (m’incloc), encara que molt pocs tindran el valor d’empassar-s’ho. Ara resulta que aquesta nova onada d’idiotes no són ni de dretes ni d’esquerres, tal com es pregona. Si no són ni de dretes ni d’esquerres, són neonazis d’ultradreta, ja n’hi ha prou de dir-los: “grupos identitarios un poco exaltados ”, prou de metallenguatge per discapacitats. Rebentar vitrines, trencar terrasses, apedregar aparadors, destrossar botigues de treballadors o cremar el que calgui, no ajuda gens ni a l’economia ni als treballadors.

En un atac de bonhomia se’ls ha volgut catalogar com a “ninis” quan en realitat són desferres, monstres als quals se’ls en fot els drets de qualsevol. Una gent que en la seva vida ha participat mai en reivindicacions per motius de debò com ara les retallades sanitàries, les pensions, l’educació, els desnonaments o lluitar per mantenir el lloc de treball. Quan s’arriba a l’extrem de lluitar perquè no poden prendre’s un cubata, si us plau, l’últim que apagui el llum i que tanqui la porta. La cosa és més greu del que ens pensem. Quan un grup d’imbècils roben bicicletes d’una botiga i al cap de dues hores ja estan penjades a wallapop, “apaga y vamonos”.

Aquesta nova pústula que és la ultradreta amagada rere les seves mascotes del negacionisme, dels venedors de quincalla, dels del no a les mascaretes o a les vacunes, que en un plis-plas culpen a qui no sigui de la seva corda, a l’esquerra o els immigrants, són ja un seriós problema. Han començat a fer el que han fet sempre. Només els cal a sobre la tutela dels cossos de seguretat per acabar d’arrodonir-ho. O s’acaba amb ells d’una forma contundent o ells acabaran amb la nostra democràcia.

Tampoc ajuda gaire, que al capdavant hi hagi polítics assessorats per experts que intenten posar una mica de sensatesa, algú que doni una mica de sentit al sense sentit. Però clar, tenim els polítics (lamentables) que tenim, els pitjors en dècades, no tan sols aquí, sinó arreu.

miquel mallafré, 3 de novembre de 2020