Molta gent seriosa creu que la tele-escombraria ja no existeix, que ha desaparegut. Fa temps que no s’escolta aquesta paraula, ha caigut en desús, com d’altres tipus “efectiwonder” o “piripi”. Fa uns dies al bar del poble la van utilitzar, això sí amb polèmics resultats. Una presentadora de les que tenen a TVE va publicar en els seus enllaços d’internet el mot tele-escombraria sobre La isla de las tentaciones. Es veu que passat un dies li va caure la del pop i els simpàtics telespectadors que opinen per tot li van recordar que era un terme “obsolet”.
I jo em pregunto: De debò que no existeix la paraula de marres? No saben qui és Ana Rosa Quintana, Cristina Pardo, Susana Griso, Antonio García Ferreras o Pilar Rahola? Diria que són els que millor representen l’abocador, per no dir el femer. La qualitat de la televisió, la que almenys era desigual amb els seus alts i baixos fins fa cosa de deu o quinze anys, porta molt de temps caient en un abisme infinit, mentre el potencial espectador amb un mínim d’exigència se n’ha anat a uns altres mitjans, li podem dir: sèries, cinema o senzillament entreteniment audiovisual, potser més actiu.
Ja només queden els espectador que s’empassen el que li tirin. Són els que diuen que la tele és molt dolenta, però en realitat volen dir: sí però emeten tan poca. Ve a ser el mateix que la política, tenim el que tenim perquè la massa segueix consumint la mateixa porqueria i, el contingut de qualitat és minoritari.
També hi ha la possibilitat que jo sigui un marcià desfasat i no entengui els gustos exquisits de la gent d’ara. Hauria de fer un exercici de memòria bastant gran per dir la darrere vegada que vaig posar la televisió amb la intenció de veure un programa per distraure’m.
Per norma hi ha com una mena de procés global de mort de la cultura, no hi ha una cultura de masses en general amb una qualitat acceptable, no tan sols a la televisió, tampoc la trobem en el cinema, la literatura, el teatre, la música, les arts plàstiques…
De fet, si agafem la definició de cultura com tot comportament, forma de veure, pensar, actuar i sentir el present en un grup social, avui en dia és més definitori de cultura La isla de las tentaciones que el que es pugui exposar al MNAC. També tot sigui dit de passada, perquè el concepte mateix de televisió està amb un peu i mig a la tomba.
La televisió clàssica ja només té com a públic la gent gran que no vol canviar res i a quatre friquis que fins no fa massa estaven enganxats a programes com Sálvame o Masterchef. Hi ha una cosa en aquest país que encara no s’ha entès. La TV és una merda, però una merda recent, no, ho és des de fa vint-i-cinc anys o més.
És cert que es podien veure coses que eren interessants o entretingudes, però seguien sent merda. CQC, en paraules del propi Gran Wyoming, era periodisme de merda, entreteniment disfressat de premsa. El informal, era divertit, però no deixava de ser la mateixa mamarratxada que jo feia de petit amb els meus amics: posar veus amb el volum al mínim. Els Simpson, el mateix des fa quantes temporades, trenta? Què quedava, el concurs de Jordi Hurtado? Els documentals de 2?
Que no existeix la tele-escombraria? Sempre ha existit i sempre existirà, perquè a la classe dominant l’interessa que hi hagi personal amb el cap ple de porqueria, malgrat els seus mitjans et diguin que ja no existeix la paraula. Ja només existeix “tele-merda”. La pots veure en obert en directe, en streaming diferit i inclús pagar per veure-la en streaming en la teva plataforma digital.
Per acabar amb el tema, posaré com exemple aquella famosa analogia. Quan en una bota de vi llences un cullerot de merda, es converteix tot en merda. Quan en una bota de merda hi llences una bona dosi de vi bo, segueix sent merda. La merda sempre guanya.
miquel mallafré, 1 de març de 2023
Deixa un comentari