Potser perquè vaig ser-hi al Sàhara Occidental, potser perquè els vaig entendre, potser perquè em va colpir aquell moment, potser perquè sempre estaré a favor de qualsevol poble oprimit. El poble sahrauí són una ètnia socialment molt desigual a la marroquí. Són beduïns nòmades, inclús parlen un dialecte diferent de l’àrab, el hassanía. Mai s’han sentit marroquins.
Aquesta última entrega del Sàhara Occidental per part del Govern d’Espanya, només és la mostra del cinisme d’una bona part del partit de la rosa i el seu president, que per molt que s’ompli la boca d’esquerra, no deixa de ser un revisionista degenerat. Em deixa atònit i em produeix estupefacció que Pedro Sánchez, Secretari General del PSOE i al mateix temps President del Govern d’aquest país hagi claudicat davant el Marroc sobre el domini del Sàhara Occidental. Amb aquesta claudicació donen compliment al darrer desig sanguinari del dictador Franco, aquell que la República Democràtica Àrab Sahrauí fos de domini total d’un altre Rei totalitari, el marroquí. Segons l’ONU, des de fa una bona corrua d’anys, només correspon a aquest país, Sàhara Occidental, ser el que vulguin ser. És un país petit, cert, però té la llibertat de decidir el seu futur.
El novembre de 1975, els pitjors desitjos i les pitjors pors dels sahrauís es van fer realitat. El govern espanyol, en una situació d’extrema debilitat política, amb Franco agonitzant, no va ser capaç de fer front a la coneguda “Marxa Verda”, i van optar per vendre’ls el territori al Marroc amb tota la gent a dins com si es tractés d’una mercaderia. Una vergonya i una infàmia més. El Sàhara Occidental podria haver estat un país privilegiat, ja que tenint poca població, té un recurs molt preuat com són els fosfats.
Tanmateix, d’aquest recurs els únics que es beneficien són, per un costat els oligarques a l’ombra, els lacais i els corruptes del rei del Marroc (el Majzén), i per l’altre els EE.UU., que obtenen a molt bon preu els fosfats que necessiten per a la seva agricultura. Per això, els EE.UU. i la repugnant monarquia alauita es necessiten i es recolzen mútuament, i Espanya (com ha passat al llarg i ample de la seva història) no ha tingut res a fer al respecte, més enllà de menjar-s’ho, però vaja, tampoc és que els successius governs espanyols hagin posat massa interès en els darrers cinquanta anys. Amb aquest nou ultratge de la diplomacoa espanyola, amb aquest tret, no tan sols afusellen el poble sahrauí, sinó també els interessos d’Espanya al nord d’Àfrica. Ceuta i Melilla, les Canàries amb les seves aigües territorials i les relacions econòmiques amb el nostre subministrador de gas, Algèria, que amb aquesta mesura està “saltant de contenta”. Tota una estratègia diplomàtica, de merda, però una estratègia.
Em permeteu l’apunt històric? Com hauria arribat a canviar la història si la II República, l’any 1936 hagués acceptat la proposta dels rifenys per parar a Franco a Àfrica, a canvi que Espanya reconegués un Estat republicà del RIF. A més, s’haguessin ampliat, per seguretat, les zones d’influència de Ceuta i Melilla i s’hauria reconegut l’espanyolitat del Sàhara Occidental, com la província 53, amb un ampli pla d’autonomia. Al final els bel·licosos rifenys van acabar allistant-se a l’exèrcit franquista, per raons de supervivència. No cal dir que tots els possibles projectes que van sorgir van ser rebutjats pel dictador fins que va palmar l’any 1975. No li doneu més voltes, el monstre marroquí és una creació espanyola. Hi ha passatges de la història que no es poden amagar.
Quan passen molts anys menystenint la legalitat internacional, és quan sorgeixen, com ara, cometaris benèvols del tipus: “Malgrat simpatitzar amb el poble sahrauí, el problema està tan enquistat que millor provar una solució com aquesta”. Per descomptat, un no rotund. Difereixo de la posició espanyola que ens venen com a “modèlica”. No tot és legalitat, què passa, que la humanitat, la justícia o la solidaritat amb el més feble, la deixem per un altre dia? Cinquanta anys abandonats al desert i en uns camps de refugiats, es diu aviat.
Ja n’hi ha prou de ballar-la. El Marroc va envair el Sàhara Occidental, sense matisos i el Govern espanyol d’ara, ha tornat a trair el poble sahrauí una vegada més en tot aquest drama. En resum, tant en el Sàhara com a Ucraïna, passant per tota la resta de pobles aixafats, s’ha actuat com els EE.UU. han volgut o els ha vingut de cara. Ara ja podem començar a parlar dels drets dels pobles, de la sobirania, bla, bla, bla… Conceptes que el poder grapeja a conveniència i que tantes nàusees em produeixen quan veig pls mitjans la constant impostura de certs assumptes , quan d’altres de la mateixa corda o de pitjor naturalesa me’ls amaguen.
Quin xollo per a tot el poble sahrauí passar a dependre del Marroc, un país que el 100% dels seus joves volen abandonar a la més mínima oportunitat, oi que sí, sr. Pedro Sánchez?
SÀHARA LLIURE!
miquel mallafré
Deixa un comentari