[Miquel Mallafré] Neofeixisme del bo

No Comment

Que la dreta d’aquest país està supurant bilis i que la seva solució passa per agafar-se a qualsevol ferro roent, és una cosa, però d’aquí a què estigui cavant la seva pròpia tomba (com ja pronostiquen alguns, cosa molt desitjable) hi ha un abisme.

L’Espanya que s’ha consolidat després de M. Rajoy, no és una Espanya liberal, és la dels fills de les antigues elits del franquisme que han estat educats pels seus pares per a tornar a imposar-lo a una societat adormida, anestesiada, autista i molt inculta. Ja ho va dir aquell, que el gran problema d’Espanya és que els fills dels feixistes són més feixistes que els seus pares.

Han copiat al peu de la lletra les tàctiques del nazisme, primer intenten guanyar a les urnes amb enganys, mentides i promeses falses, un cop aconseguit el poder, executen fil per randa el macabre pla com en el seu dia ho van fer les SS. Quan això no els surt i no ostenten el poder, van pel camí del mig, que no és altre que agitar a la gent perquè els faci la feina.

La dreta sempre ha cregut que el poder els pertany per imperatiu legal. Que hi hagi un virus que provoqui milers de morts, els rellisca, el més important és fer fora el Govern elegit democràticament que els ha pres la poltrona, solucionar la pandèmia ja ho farà “Déu, la bandera i l’exèrcit”.

La veritat és que no sé què m’irrita més, si la gestió que fan de tot plegat aquesta fauna o la complaença d’una ciutadania en ple apogeu fatxa. Si alguna cosa ha tingut sempre la dreta espanyola per triomfar ha estat la fidelitat i la militància d’uns admiradors acrítics, ambdues goludes i sense massa fissures. Han governat molts anys (sempre), només un parèntesi de set anys d’una suposada esquerra instal·lada en la inòpia i la corrupció.

Durant la nostra exemplar Transició, la dreta provinent del franquisme va viure bastant dividida entre els que es volien seguir protegint amb noves formes, paraules amables i d’altres collonades, liderats per Adolfo Suárez, i els que salvaguardaven els privilegis franquistes amb crits, brams i mà ferma, liderada per Manuel Fraga. El caràcter tranquil i assossegat dels franquistes ligth, va guanyar la partida al professional dels eructes, les deposicions i amo del carrer (la calle es mía), Manuel Fraga, el qual va perdre moltes eleccions democràtiques, potser més que qualsevol altre antidemòcrata, però va acabar deixant una llavor anomenada Aliança Popular la qual passa a ser el PP amb José Maria Aznar al davant, personatge fidel al seu “caudillo” Fraga. I un cop més, aquest líder còsmic va tornar a lligar a la rància i arnada tropa franquista. I la dreta “gran reserva” del PP va tornar a guanyar, perquè la dreta unida té molta força.

Va reaparèixer una vegada més el tardofranquisme (mai se’n va anar), estava ocult sota les sigles del PP, partit al qual van seguir votant els nostàlgics del Règim franquista i que no va voler ni va saber construir un partit de dreta europea. El trànsit de la dictadura a la democràcia va tancar-se en fals, de ben segur per la situació complicadíssima del moment en què es va gestar. Soroll de sabres constant, una molt forta i important base social que recolzava molt el règim anterior, els partits van optar per la via de la conciliació, i de “aquellos polvos vinieron estos lodos de ahora” com diem en català. No es van tenir els arrestos necessaris per fer amb els feixistes el nostre particular judici de Nuremberg, tal com ho van fer els alemanys.

La dreta espanyola és reaccionària, retrograda i li agrada la sang. Fent honor al seu ideari ens ha arrossegat fins a la trista situació actual i, encara no sabem fins on arribarà aquest despropòsit després de la Covid-19. La pandèmia marxarà, però aquests cretins seguiran.

El franquisme és la referència despòtica més propera que tenim de feixisme, en realitat penso que el seu comportament i el seu ideari ja van manifestant-se des de molts segles abans, en especial durant el segle XIX, aquest (exceptuant petits períodes progressistes) va ser un segle de despotisme no il·lustrat i de corrupció vergonyosa al més alt nivell. Galdós, Unamuno, Baroja, Machado, Azorín, entre d’altres ja van dir en el seu moment que el reaccionari espanyol ho és de veritat i el liberal és de pacotilla, de saldo.

I precisament aquí és on està la gran tragèdia d’aquest país, en no tenir una dreta avançada i respectuosa amb la llibertat, la dreta d’aquí és autoritària, casposa, obscurantista i guerracivilista, una dreta que es nega a superar (ni que sigui de lluny) el feixisme. La dreta espanyola sempre ha sigut ultradreta, més que no pas altra cosa. S’autoanomenen “liberals” però s’oposen a qualsevol mena de canvi. Restringeixen drets civils com el de reunió, manifestació o vaga. Privatitzen les coses més inimaginables, atempten contra els Drets Humans, són mentiders a temps complet, roben a cor que vols, són esperpèntics, violents, fan de la vergonya aliena la seva divisa, no tenen cap límit.

Ho hem pogut veure aquests dies amb les intervencions dels seus al Congrés de Diputats o a la via pública. Crec que el nom que més els va és el de nazional-liberales, ja que la distància que hi ha entre ells i els nazional-socialistes, és insignificant. Aquest nou tardofranquisme ha estat elegit per votació popular, però el seu tuf democràtic s’esvaeix contra més ens allunyem de les urnes. Vull creure que hi ha una dreta menys Neandertal, la que abandona al PP a les enquestes. Però l’altre va guanyant de carrer i ens està guanyant fins i tot el carrer. No hem tornat a la Transició, hem anat directament al més negre del segle XIX.

miquel mallafré, 28 de maig de 2020

Related Articles

Deixa un comentari

cacaus Alternativa3