Vagi per endavant (necessito dir-ho), que estic molt més trist que no pas cansat. Fins ara he complert amb tot el que m’han dit (com la majoria), però m’han deixat de costat. Queda clar que uns ciutadans compleixen (complim) i uns altres s’ho passen pel folre. Només cal passejar mig hora per adonar-se’n, per veure que mentre molts es queden a casa (sense poder treballar), uns altres passen de tot i munten revetlles cirròtiques, envaeixen parcs i jardins i, fan aplecs massius als espais naturals o simplement viuen d’esquena a tot aquest marron que és la pandèmia.
Mentre la gent palma, els nazis han muntat durant dos dies una moció de censura a la que només els hi va faltar la cabra i l’ampolla de Soberano. I clar, aquí estem, amb el nostre entorn preparats per un altre tancament que està al caure. Portem dies fent-la ballar amb que sí confinament perimetral, estat d’alarma, toc de queda…, moltes comunitats estan demanant a crits al Govern Central que actuï de manera immediata. Només queda Catalunya per posicionar-se, però a aquest ritme (no sé si quan acabi d’escriure això ja hi serem) a tot estirar aquest diumenge tornen a declarar l’estat d’alarma a nivell nacional, això sí, el PP i Vox tornaran a donar la nota amb un, no. I Madrid? Doncs aquesta comunitat, a la seva bola, no tingueu cap mena de dubte.
D’acord que és molt complicat combatre una pandèmia i que d’altres països estan per l’estil o que també és més senzill comprar dos quilos de farina i un corró que no pas reforçar els rastreig o l’atenció primària, augmentar les inspeccions de treball, contractar més professorat, limitar la mobilitat i les activitats interiors o l’oci nocturn. Però és que no s’ha fet massa res (molt poca cosa) per seguir depenent de l’estat d’alarma, res que vagi més enllà de la rutina o la resignació. Comencem a parlar ja d’un nou confinament encobert? Tornar a aquelles ganes d’aplaudir o cantar el “resistiré”, de fer exercicis físics aeròbics de merda amb el youtube, ajudar als infants en les classes online o vigilar al veí imbècil des del balcó, a mi m’han desaparegut. S’han acabat les ganes de fer diaris, novel·les o assajos sobre la pandèmia, no gravarem cap més cançó ni imatges ocurrents sobre el confinament. S’ha acabat el bon humor, o millor dit, no estem d’humor per a nous acudits. La paciència se n’ha anat a la merda, la confiança, l’esperança o aquella curiositat que teníem al principi. Si un pot treballar online (teletreballar, li diuen), mira, encara pot tirar. La resta, què fa? Si els confinen, es moren, si surten i van a treballar és la ruleta russa. No hi ha cap mena de mesura econòmica en aquests moments que pugui ajudar a tant alt sostre de despesa. Els “ertes” estan al costat de la puta burocràcia, en un Estat “no digitalitzat”, o sigui, més retards i les despeses no es redueixen, i els lloguers pels núvols. Escriure-ho és ben fàcil, viure-ho és una tragèdia.
Què passa amb la gent que s’ha quedat sense treball, sense empresa o sense clients? Ni diners, a moltes llars ja no queda coixí econòmic després de tres mesos sense masses ingressos. La gent afortunada que podem disposar de casa, família i economia per confinar-nos a gust, ja no ens fa ni puta gràcia fer-ho, estem fins el capdamunt, cansats i tristos. L’economia, tot això no ho suporta. M’ho veig a venir, ens posaran restriccions a la mobilitat o confinaments on hi hagin més positius, ara bé, arribar a la mesura del passat mes de març, ho veig difícil, encara que les condicions són les mateixes o més greus, ja que seria un cataclisme. A mesura que el temps avança, poca cosa importarà l’economia si desapareixem tots per ser uns idiotes. Friso per veure publicat al BOE o al DOG que el coronavirus tindrà prohibit contagiar a la gent entre les sis del matí i les dotze de la nit. El nou confinament el tenim a la cantonada, esperant a que les nostres forces, la confiança i la paciència desapareguin. Quan vulguem adonar-nos-en, tornarem a ser al balcó a les 20h, sense masses ganes d’aplaudir.
miquel mallafré
Deixa un comentari