El més important del 23G no va ser aquell dia en particular (que per cert va ser el dia més fred de l’any i en puc donar fe) ni tampoc els resultats, ni la participació, ni les coses que es poden comptar amb xifres. El més important i revolucionari va ser… aquesta pregunta! Atrevir-nos a fer-nos aquesta pregunta:
«Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?»
Aquesta pregunta va produir un impacte que va desvetllar els caps de molta gent. Ens va obligar a pronunciar paraules llargament autocensurades com ‘independència’ o ‘dret d’autodeterminació’ (que se’n deia ‘dret a decidir’ perquè no fes tanta impressió).
I vam haver de respondre moltes altres preguntes que ens van cohesionar: Com la faríem, la consulta? Qui tindria dret a vot? Quan? On? Per què? Per què no? Era molt emocionant, com un acte de superació col·lectiu!
I les persones, entitats, formacions polítiques van haver-se de plantejar si donaven suport en aquest acte de democràcia o si havien de romandre ‘equidistants’. Us sona? (N’hi ha qui encara estan encallats aquí!)
Allà es va obrir l’etapa que ens va portar a l’1 d’octubre. Tots els elements que han caracteritzat aquests darrers 10 anys, allà ja hi eren: C’s demanant a l’advocacia de l’estat que prohibís la consulta, els fatxes de la Falange manifestant-se en contra, els observadors internacionals, els partits que hi donaven suport, els qui hi estaven en contra…
Allà també es van començar a moure les plaques tectòniques sobre les quals estaven plàcidament assentats els nostres partits polítics, i allà va començar l’erupció democràtica que va canviar el paisatge polític i va regenerar la terra, erupció que encara no s’ha acabat.
I vam aprendre una pila de coses:
– Vam aprendre la importància d’un vot. I la ràbia que als fatxes els feia que votéssim. Fins i tot ens van robar una urna! Aquells eren lladres artesanals, que agafaven l’urna i sortien corrent! Ara tenim els lladres que ens roben els nostres vots a l’engròs, el mandat sencer, i el règim els protegeix (com el règim sempre protegeix a tots els lladres a l’engròs).
– Molts tot just apreníem a fer servir el correu electrònic -Whatsapp encara no s’havia inventat- i tot i així vam arribar a mobilitzar 600 voluntaris per fer recollida de vot anticipat al carrer.
– Alguns vam descobrir que parlar entre iguals amb desconeguts al carrer ens agradava. També vam aprendre que molts col·lectius que pensàvem hostils no ho eren pas.
Allò va ser com un primer esglaó d’una escala que hem anat pujant. No hem arribat a dalt, encara. Però cada esglaó ha estat útil. I quan siguem a dalt tindrem la immensa satisfacció de saber que hem contribuït a arribar-hi.
Persistim doncs!
PS
Abans feia esment de la importància d’aquella pregunta en l’inici d’aquest cicle que va cloure l’1-O amb el referèndum vinculant convocat pel nostre Parlament, on tothom hi era cridat a participar. El resultat va ser clar i el mandat està pendent d’implementar-se.
Com a primer pas per tal de superar aquest context de vulneració de drets democràtics en què ens ha anat atrapant l’Estat espanyol, ara la pregunta que ens cal respondre’ns tots, i especialment tots els candidats a representar-nos al Parlament les properes eleccions és:
Esteu disposats a defensar el nostre mandat i la Sobirania del Parlament de la intromissió del poder judicial espanyol?
SÍ / NO
Pepi Oller
Deixa un comentari