A la campanya grega per la vacunació, la van anomenar des de bon principi Operació Llibertat. No ha impedit protestes dels antivacunes i d’altres col·lectius que s’oposen a les decisions estatals i sobretot verticals que, segons diuen aquells opositors, van en contra precisament del que és la llibertat. De fet, manifestacions en contra de la vacuna o, més globalment en contra de la gestió de la pandèmia, en veiem a tot arreu.
Voldria, però, mirar de més a prop el cas de França, on regna una clara tensió entre aquells que recolzen les decisions del govern i aquells que hi veuen un greu atac a les llibertats individuals. Pot l’Estat obligar a vacunar? Pot per tant promulgar lleis que podrien limitar drets a aquells ciutadans que no haurien rebut les pautes completes de la vacunació? De quina manera aquestes preguntes afecten els drets i els deures de cadascú dins la societat?
El debat hi és permanent tant als mitjans i a les xarxes com als carrers. Hi trobem de tot com aquells que pretenen difondre la idea que l’obligatorietat de la vacuna i sobretot la del passi sanitari fa de França una dictadura. Corren per les xarxes hastags com el de #macronistan que ens mostren el deliri d’uns pocs (però molt sorollosos) que fins i tot arriben a comparar aquestes obligacions amb la que tenien els jueus a portar l’estel groc durant els temps de l’Ocupació nazi a França, alhora que hi veuen una conxorxa judeo-massònica com ho hem vist en algunes pancartes dels manifestants. D’altres comparen aquelles noves lleis amb la xaria que els talibans volen aplicar a l’Afganistan. Quin deliri! Però a banda d’aquesta actitud fanàtica de negacionistes i terraplanistes, hi ha també un debat més profund i interessant sobre la noció de llibertat, individual, comunitària o col·lectiva.
I quan vius amb la mirada alhora posada al nord del Pirineu i al sud, notes com n’és de diferent el món de banda i banda. Aquí sí que tenim alguns bojos negacionistes, que també fan massa soroll, però trobo a faltar els debats, els de veritat. Potser hi ha alguna reflexió al voltant de la legitimitat o no del toc de queda: és realment una mesura anti-COVID o és la resposta equivocada per provar de resoldre problemes que són d’un altre àmbit? Doncs parlem-ne, debatem! No podem permetre que l’excusa de la pandèmia serveixi d’escut per impedir el debat polític i social sobre els nombrosos problemes que té la nostra societat.
Puc pensar personalment que la vacuna és el pas imprescindible per recuperar la nostra llibertat, però no puc negar que la meva llibertat individual es veu afectada quan per entrar a un restaurant, avui a França (i demà?) em demanen un certificat que conté dades sobre la meva situació personal. Tinc dret a saber què se’n farà de la informació recollida. Si som un mateix espai, al de la UE, per què no som capaços d’harmonitzar criteris debatuts i aprovats pels parlaments que hem escollit com a ciutadans? Pot un virus servir per restar pes al nostre sistema democràtic? A restringir la nostra llibertat de moviment entre els Estats que formen la nostra unió? Pot un comitè científic substituir els parlamentaris? Però de la mateixa manera, pot un jutge decidir quines són les mesures adequades per lluitar contra la pandèmia? No pretenc pas tenir respostes, però sí reivindico el dret a preguntar i debatre.
I això sí, per debatre hem de tenir al nostre abast tots els elements del coneixement sobre la qüestió. Aquells elements s’han de buscar. No ens podem conformar amb allò que diuen, sobretot quan prové del soroll de les xarxes socials. I tot i tenir tots els elements científics no hem de deixar de fer-nos preguntes sobre la relació entre l’evidència de la situació pandèmica i les llibertats, l’individual, la comunitària i l’universal. Puc en nom de la meva llibertat individual negar-me a rebre la vacuna i alhora pretendre tenir llibertat d’accés a tot arreu? Pot, però la societat restringir la llibertat d’alguns grups perquè no poden vacunar-se i d’altres sí? I la llibertat col·lectiva realment ho és? No perdem de vista que aquestes preguntes ens les fem en un context de crisi sanitària. I la situació actual ens empeny contra les cordes de la societat individualista que anem construint des de fa temps. Representa que la tan desitjada llibertat individual que reinvindica la societat ultraliberal no pot sobreviure sense la col·lectivitat. Ni tan sols la comunitària, ja que, almenys de voler tornar a l’autarquia dels temps de la dictadura, no podrem tornar a ser lliures com a individus si només els nostres cercles més propers estan vacunats i en canvi els grups dels quals estem més allunyats no ho estan. Hem vist com això de l’efecte papallona que ens explicaven no és un conte sinó que és la pura realitat. L’únic és que en lloc de la papallona va ser un ratpenat, sembla, que d’un cop d’ala ens va remoure fins als hàbits més privats de les nostres vides.
Per això no n’hi ha prou amb obeir les instruccions. Ens hem de sentir lliures de fer les preguntes i exigir respostes. Per descomptat que és també el paper dels mitjans de comunicació. No n’hi ha prou amb boniques gràfiques alliçonadores i gairebé moralitzadores. Calen preguntes i anàlisis en fred. I trobo que aquestes falten perquè cercar la immunitat col·lectiva no ha de ser sinònim de conformitat perquè sí. A vegades, però, sembla que confonem l’exigència que requereix la situació pandèmica amb la necessitat de reflexionar i debatre. Hi ha d’haver compatibilitat entre una cosa i l’altra justament en nom de les nostres llibertats.
Philippe Liria
Deixa un comentari