Vaig dir que no tornaria a dir res sobre el tema del canvi de gestió del model d’abastament de l’aigua, sinó fos que el tema ho fes necessari. I des del meu últim article, de ganes no m’han faltat quan la Cecot/Cambra i diferents sectors empresarials van fer el vergonyós comunicat, el depriment i lamentable article de l’ex-alcalde Royes, els comentaris d’un sindicalista de la UGT Andalusia i tot el seguit d’informacions i comentaris de Mina-Agbar, que només per aquests motius, la municipalització és més que evident i necessària.
Però bé, el que em preocupa són alguns esdeveniments que s’estan produint i que no garanteixen quin serà el final d’aquest procés que genera molts dubtes. Un procés que tant la Taula de l’aigua com el conjunt d’entitats i col·lectius que donen suport a que la gestió de l’aigua esdevingui municipalitzada, han d’estar a l’aguait ja que el final no està garantit, ni guanyat com es pensava.
Primer, s’hauria d’haver jugat la carta de garantir que no hi hagués pròrroga de sis mesos més després de juny, i no acceptar sota cap justificació el fet de fer-la. Si s’haguessin posat tots els mitjans i interès, això, que és una feblesa i un risc, no s’hauria produït. Sis mesos més, és donar artilleria pesada a l’enemic (Mina- Agbar) perquè vagin manipulant, mentint, buscant aliats i potinejant en el procés, a la espera de justícia ( tot i una primera batalla perduda i tot sabent com funciona aquesta, que és una veritable loteria, sobretot quan juga sempre al servei dels poders fàctics i grans empreses, mirem sinó el que ha passat amb l’Ajuntament de Barcelona vers la contractació de l’enllumenat públic i la pobresa energètica). Per tant, aquest tema s’havia d’haver tancat el juny, i aquest retard, reitero, no s’havia d’haver permès sota cap circumstància. Per això s’han contractat assessors externs de suport.
Segon, els canvis de govern i sobretot, el generar un àmbit específic de l’Aigua, que segons diuen es justifica per la importància del tema. Com a ciutadà, el que motiva els canvis, tant a l’equip de govern com del partit de govern, m’importen tres cogombres. La política professional i la situació d’alguns partits, encara menys. El que si que em preocupa és que es podria pensar que el canvi ajuda al procés i el reforça, i això si que em genera molts dubtes, a mi i a més persones que així m’ho han indicat, respecte a la seva eficàcia de veritat. Posar la guineu dins el galliner, garanteix que al final se les menjarà. Per tant, que ara aquest tema passi sota la responsabilitat del Sr. Alfredo Vega, és un despropòsit, ja que ell com a fidel escuder, complirà ordres fins on consideri, però precisament, no és un convençut del procés de municipalització: ha tingut una posició molt dubtosa i poc clarificadora i estic convençut que està més proper a les tesis de Mina (gestió mixta) que al procés engegat i indicat per l’Alcalde. Hi ha un altre indicador en aquest sentit, un personatge important del PsC posicionat a favor de la proposta de Mina, davant del nomenament, que va fer una afirmació significativa, “per a fi un dels nostres, aquesta ve en la direcció adequada…”. Vull veure, per exemple, i serà la primera prova de foc, si anirà al davant de la manifestació del dia 19 de març i com s’enfronta al que digui Mina-Agbar, i el mateix partit on hi ha molts personatges a favor de la gestió mixta com l’indicat, tot i que és una organització que tampoc té molt clar que vol ser i on va, però bé.
Tercer, quan l’Alcalde al final es va definir i posicionar, vaig creure que el tema finalment ja estava determinat i la municipalització era un fet, però últimament, amb la reiteració sobre que el model de gestió no està encara definit (en aquest cas, paraules del Sr. Alfredo Vega), tot deixant la porta oberta a un canvi de posicionament en cas del resultat dels informes, comencen a aparèixer de nou els dubtes i la confusió, ja que si estàs plenament convençut, els informes no han de ser determinants ni justificatius. Que s’accepti allargar el termini sis mesos, pel fatalisme de la incapacitat d’arribar al primer termini, i que això s’accepti com a justificació d’incapacitat i impossibilitat, torna a generar dubtes.
Que no s’estigui treballant ja sobre el model d’empresa municipal, que ja hauria d’estar més que tancat i determinat, per a afrontar el tema dels treballadors de Mina per a incorporar-los, torna a generar molts dubtes. I que els pressupostos municipals no hagin determinat clarament aquest últim fet, i s’improvisi amb una solució de crèdit si fos necessari, torna a demostrar que estem lluny d’afrontar de veritat el tema.
No és casual que alguns d’aquests apartats siguin responsabilitat del mateix Vega. I sobretot, el fet que la figura de Vega es vagi reforçant tant al partit com sobretot a l’equip de govern, recordant que estava lluny en la llista amb el risc de no sortir, demostra dos fets: la debilitat del mateix Alcalde i el retorn a la indefinició del Partit enfront de determinats temes. Per tant ja veurem com queda de veritat la posició de l’Alcalde vers el Senyor Vega i sobretot determinats personatges del partit respecte al tema de la municipalització. Per això, alguns no entenem el fet de posar l’enemic a dins.
I la pregunta segueix sent la mateixa, després de posar en marxa recursos personals externs amb la contractació de persones des de fa temps, i utilitzant serveis tècnics interns de l’Ajuntament, i sent un tema prioritari, com és que encara estem en aquesta situació? I per acabar de tancar el tema, l’acabem posant al servei del qui estic segur que té el més mínim interès per tancar-lo i sobretot, que vagi en la direcció política aprovada. Dilatar el tema en el temps i anar indefinint el procés, és la millor garantia de portar-lo en una altra direcció i que aquest s’embarranqui.
I tots aquests aspectes no són només dubtes personals, sinó el resultat d’un anàlisi en el que coincidim diferents persones, algunes properes al procés. Per tant, només indicar, amb tota humilitat, a la Taula de l’aigua i al conjunt d’entitats que van determinar apostar per a la municipalització, que vigili i controli molt bé el procés, perquè al final no tinguem sorpreses i generi frustració sobre les expectatives generades, doncs ara tinc encara més la sensació que correm el risc de perdre-la i que ens obligarà a estar molt vigilants i no fiar-nos de ningú, sobretot d’un PSC que canvia com un mitjó, que no té principis ni convenciment, i que aquest tema li genera força problemes amb els sectors que manen de veritat a la ciutat i que té dins més persones properes a aquests que no fora.
Espero i desitjo que la Manifestació del dia 19 de març sigui un clam i vagi molt bé, i demostri de veritat que la força de la gent és irreversible, al marge dels tripijocs de la política professional d’alguns. I espero i desitjo de veritat, que al final guanyem tot i la brutícia i entrebancs patits. Veurem…!
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari