Fa uns dies, els mitjans de comunicació locals feien referència a la notícia que la República francesa havia concedit, a títol pòstum, la Medalla de la Resistència Francesa al terrassenc Domènec Serveto Bertran, un dels molts assassinats pels nazis el 23 de febrer de 1944. Va ser membre de la UGT i del PSUC, combatent republicà durant la Guerra Civil, exiliat i membre de la resistència contra els nazis al camp de Septfonds i al batalló d’Eysses. I com és evident, un gran desconegut per la ciutadania, alguns historiadors locals i pel mateix Ajuntament.
Un exemple més del llarg oblit de molts republicans que van lluitar contra els criminals franquistes, i en aquest cas, contra els nazis participant en la resistència francesa. Havien perdut la guerra espanyola, però va continuar lluitant tot pensant que acabar amb els nazis, obria una possibilitat que els aliats, també acabarien amb el franquisme, el que molts republicans pensaven i que no es va produir. Per desgràcia, el Domènec ja no veuria el final del nazisme i de la guerra, i com el franquisme es va mantenir i consolidar, i les potències aliades en un acte d’hipocresia i interessos van permetre a aquell règim criminal subsistir amb total impunitat.
Ho podríem considerar, tot i el moment i les circumstàncies, uns fets similars amb la famosa Transició espanyola, on els partits d’esquerres van renunciar a exigir responsabilitats al règim criminal, acceptant les seves condicions a canvi de cadires i sous i d’un règim democràtic vigilat, on la monarquia franquista seria el seu eix fonamental, i els franquistes podrien gaudir de total impunitat i tranquil·litat i continuar exercint en moltes de les institucions de l’Estat i dels poders econòmics. I l’oblit i allò de mirar endavant seria l’eix fonamental. Per això avui encara estem patint el resultat d’aquell moment en les institucions de l’estat.
Per tant, l’estratègia de l’oblit, on va deixar durant anys abandonats a molts republicans exiliats, que van patir la repressió, o que per desgràcia, van morir a l’exili. Molts que ho havien donat tot, van romandre oblidats, fins als nostres dies, que hem començat a recuperar part de la memòria històrica, i retre record i homenatge a moltes d’aquelles persones. Dues lleis, la de Memòria històrica i l’actual, de Memòria democràtica, han intentat des dels poders públics, reparar aquell oblit interessat.
Tot i això, per desgràcia, tenim a l’extrema dreta (PP i VOX), i els seguidors del franquisme, intentant des del primer dia anul·lar aquestes lleis, boicotejant-les, i en alguns casos continuar fent apologia del terrorisme d’estat, donant suport a aquell règim criminal. I en alguns casos insultant i degradant a tots aquells que van lluitar per les llibertats i la democràcia, fins a donar la seva vida.
Recordar i reconèixer a persones com el Domènec Serveto, és una obligació ètica i moral. La desgràcia és que això passi a França, i no es faci a Terrassa, on molts com ell continuen oblidats, excepte quan surt alguna notícia com aquesta, on llavors la memòria de peix de les institucions es converteix en curses al servei de la memòria i de molts que van patir l’exili, la repressió i l’assassinat.
Anem repartint reconeixements i medalles de la ciutat, en alguns casos a personatges de dubtosa acceptació. I encara no hem tancat el repartiment de mèrits a molts franquistes i criminals als quals la ciutat va promoure, es va fer tota una proposta per a eliminar-los, però encara no s’ha tancat. El mateix que encara mantenim un monument i un passeig en nom d’un criminal franquista, corrupte i cacic, que no va prémer el gallet, però el va activar a tercers per a fer-ho.
I en alguns casos, hem anat perdent oportunitats per a fer records, reconeixements i homenatges a persones vives que hi havien i han patit l’exili i la repressió, que han anat retornant, i els hem oblidat, i l’Ajuntament ha estat incapaç d’aprofitar aquella memòria viva i present, que ja no recuperarem. Recordo el retorn de Joan Ullés, quan explicava les seves vivències a adults i estudiants, era un obrer, no era un intel·lectual, ni una persona lligada al poder local. Va morir oblidat, i sense el més petit reconeixement, i aquella gran memòria que tenia se la va emportar amb ell, i els historiadors locals i les institucions van perdre una nova oportunitat, com moltes d’altres.
L’Antoni Font, com ja he dit altres vegades, exiliat, una persona de vivències importants, que com a objectiu ha treballat per a recuperar la memòria de molts dels oblidats en foses. D’intentar localitzar a molts terrassencs morts i assassinats en diferents llocs i fronts, tant a Catalunya com a França. Els fosses dels soldats republicans al nostre cementiri, és el resultat de les seves investigacions. I a França a molts pobles i ciutats, és conegut i reconegut, convidat als actes de celebració i reconeixement dels republicans espanyols assassinats pels nazis per a col·laborar amb la resistència francesa. Precisament serà un dels primers a assistir als reconeixements del Domènec Serveto, al cementiri on va ser enterrat.
I oblidat a la nostra ciutat, i per l’Ajuntament que és incapaç d’aprofitar la memòria viva d’aquestes persones, que qualsevol dia perdrem, ja que és una persona gran. Bé, no tothom l’ha oblidat, l’AVV Barri Segle XX li va fer un homenatge pels setanta-cinc anys de l’exili republicà.
I va ser, precisament ell, qui em va parlar del Domènec Serveto i em va explicar com cada any les autoritats franceses i del municipi on està enterrat, feien un acte de reconeixement a la seva persona i al conjunt de membres assassinats de la resistència.
Tenim una oportunitat, de fer un reconeixement públic a l’Antoni abans no ens deixi. I tenim una oportunitat de recordar a persones com el Domènec Serveto, aprofitant el nomenclàtor, o si d’una vegada l’Ajuntament és capaç d’esborrar tota referència a Alfons Sala en el monument del Passeig, i posem el nom de persones que el dignifiquin, i la llista podria ser llarga, i en aquest cas en tenim un exemple, així no caldrà que els reconeixements els facin a França o d’altres llocs, la ciutat deu a moltes persones un reconeixement explícit i acabar amb l’oblit i desconeixement, no desaprofitem les oportunitats.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari