Un encara recorda aquell eslògan i reivindicació “OTAN, NO!”. Que després ens portaria a un altre, “NO A LA GUERRA!”, referit a la invasió d’Iraq.
OTAN, sobretot, per aquells que no volíem participar en cap bloc militar, ni al servei dels interessos militars, ni en participar en invasions i conflictes estratègics, al servei dels poders fàctics econòmics, i al servei de la indústria de les armes.
Alguns ho defensaven tot dient que era una estructura militar de caràcter merament defensiu, i que ens protegiria de qualsevol enemic extern, o sigui, Rússia o la Xina.
Sobretot, la gran majoria dels partits i organitzacions anomenades d’esquerres, no volien que Espanya hi entrés. Però com sempre els cagadubtes i defensors dels interessos fàctics de sempre, el PsoE-Psc, els va faltar temps per a incomplir allò que sempre havien dit i afirmat, i van passar del NO ferm, al d’entrada NO, i al final demanant per pietat l’entrada per a defensar els interessos nacionals, fent proclames patriòtiques, i envoltats amb la bandera. Inclús van fer l’afirmació, que seria una manera d’evitar qualsevol involució de l’exèrcit espanyol, tot recordant, l’intent de cops d’estat del 23 F. És més, el dia abans del referèndum, en la jornada de reflexió, va haver de sortir el president del govern, Sr. Felipe González, a demanar per pietat el vot favorable, incomplint totes les normes establertes, ja que les dades que disposaven donaven una majoria al NO. Al final, al conjunt d’Espanya el resultat favorable va ser mínim, i Catalunya i Euskadi va guanyar de forma rotunda el NO.
I al llarg del temps aquells que consiràvem que l’únic perill de veritat era l’OTAN, pel seu esperit bel·ligerant i perillosa, i que l’enemic no eren ni els russos, ni els xinesos. I que atenen al comportament dels EEUU, que sempre en nom de no se sap quina llibertat, es dedica a complicar la vida a tothom, implicant-nos en tots els merders on es fiquen. L’OTAN és el seu paraigües i eina al seu servei. Ens comporta més despesa militar a cada estat membre, i l’importa tres cogombres lo de la defensa de la llibertat i la democràcia, on estats com Turquia, són el millor exemple d’una estratègia interessada, que només respon a garantir una força d’atac, expansió i intimidació per a garantir la seva supremacia i la del model econòmic imposat.
I exemples en tenim per donar i vendre: Iugoslàvia, Iraq, Afganistan, Síria, Líbia… I ara, correm el risc que degut als interessos dels EEUU, acabem en algun merder pel tema d’Ucraïna.
Portem dies en un estat de desinformació estratègica, on la notícia permanent a tots els mitjans de desinformació, és la invasió diària d’Ucraïna, amb imatges d’armament, moviments de tropes, reunions dels dirigents polítics occidentals amb Putin, i així cada dia inflamant el tema. Llavors apareix la ciutadania del país afectat, on tot està tranquil, cap sensació ni interès en el tema. Bé, a excepció, d’aquelles imatges on es veuen alguns ciutadans i ciutadanes fen pràctiques militars amb armes de fusta, i els dirigents del país fan proclames patriòtiques per a donar-nos la sensació de un conflicte imminent. Els EEUU cada dia parlen d’invasió ja prevista l’endemà, envien algunes tropes, poques, a Polònia, i així anem entretenint el personal occidental. Això si, després tothom parla de la diplomàcia, de lo bons que som els occidentals i lo dolents que són els russos.
I Espanya, que és capaç de fer el ridícul fins on faci falta, sobretot per part d’un govern titella i de dretes incapaç d’imposar un criteri mínimament raonable, recupera aquella gran farsa que va ser l’ingrés a l’OTAN. Comencem a enviar una fragata i quatre avions perquè no sigui dit, amb uns costos econòmics importants, tot sabent que si de veritat hi ha una guerra, no serviria de res la nostra participació.
És evident que Putin no és un demòcrata, ni un gran defensor de les llibertats, però sap jugar perfectament a promoure el nacionalisme rus com ningú, sap que la seva ciutadania no acceptarà que siguin maltractats com quan es va ensorrar la Unió Soviètica. On Occident, amb EEUU al capdavant, van menystenir l’Estat rus, tot parlant de guanyadors i perdedors. I per desgràcia nostra, estem parlant d’un Estat fortament armat i amb armament nuclear.
I això vol dir, que qualsevol sonat dels EEUU o de Rússia, se li poden creuar els cables, i anar jugant a soldats irresponsables, i al joc de l’amenaça permanent, algú acabi equivocant-se i tinguem una desgràcia.
Al final de tanta comèdia lírica, i sense voler, en cas d’esclatar un conflicte, els que ho pagaran car seran els ucraïnesos de forma directa, i com sempre els estats europeus, que patirien una guerra directe d’imprevisibles conseqüències, greus pèrdues econòmiques, més misèria i precarietat, i el pitjor, les vides humanes que puguin patir-ho. I com sempre, els EEUU ben lluny, emmerdant a Europa i deixant penjada de forma efectiva a la mateixa Ucraïna. I tranquils, que quan no tinguem gas, vindran ells i ens l’oferiran molt més car i les seves indústries en seran les més beneficiades, com sempre.
I al final de tot, els grans guanyadors, la indústria d’armament, els poders econòmics i els seus afins. I els perdedors, els de sempre, la ciutadania ignorant, i els treballadors i treballadores que ho patiran de forma directe.
A qui li convé tot aquest discurs militarista i de confrontació? A nosaltres segur que no, ni a Catalunya, ni a Espanya, ni al conjunt de ciutadania europea. Avui, se suposa que som la societat més informada, saturada, però més enganyada. Un altre perill, amb certa incapacitat de sentit crític i de posar tota aquesta informació en qüestió.
No vull cap guerra, ni m’interessen els discursos patriòtics, ni tinc enemics ni a occident, ni a Rússia. Bé, si que tinc uns veritables enemics, i els tenim ben a prop, tots els facinerosos de l’extrema dreta, els franquistes i les institucions corruptes d’aquest Estat. Això sí que em preocupa de veritat, i no les bajanades de suposades guerres que només és l’entreteniment de quatre tarats que els convé escalfar l’ambient.
Per tant, menys OTAN, menys militars, menys armament, menys despeses militars, menys tarats i menys fotos. I més habitatges, més feina, més llibertat, més respecte als drets humans, menys misèria i precarietat, més solidaritat i ajut mutu, més fraternitat, i més respecte a les persones nouvingudes… i així una llarga llista de mancances.
Recuperem de nou, “OTAN NO!”, “GUERRA INTERESSADA, TAMPOC!, el sentit crític i no ens creiem tot el que ens diuen. I el que vulgui una guerra, que la faci amb armes de fusta dins casa seva, i si pot ser, sense molestar els veïns.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari