Ja s’allargava, i a alguns feia temps els neguitejava. Era un deute pendent, i al cap i a la fi, l’alcalde Royes els havia garantit sou i cadira durant molt de temps en algun dels seus mandats, i a d’altres, com si fos un monarca el va nomenar el seu successor, sense necessitat de treballar, convertint la política com un mer espai professional.
Em refereixo al llibre bibliogràfic de l’alcalde Royes, escrit pel Jaume Valls. Aquesta bibliografia estava cantada i algun dia havia d’aparèixer, sobretot, d’una persona que ha governat la ciutat més de vint-i-tres anys. El que és lamentable, és que sigui una mera història de part, escrita per aduladors agraïts i interessats. Haurem d’esperar a una veritable història del personatge, amb les llums i les ombres, que de veritat expliqui el seu mandat atenen l’objectivitat i l’interès que pugui tenir el personatge, evitant de forma interessada fer una mera caricatura d’estomacs agraïts per al repartiment de càrrecs.
Una demostració d’això, són les paraules d’alguns que van comentar la necessitat del llibre i les lloances a la persona, com el mateix alcalde Pere Navarro, un professional de la política, que ha viscut només de càrrecs i nomenaments partidaris, quan afirma que hauria d’estar en la galeria dels ciutadans il·lustres. Doncs bé, jo crec precisament, que aquesta galeria hauria d’haver-se suprimit, ja que molts dels seus personatges són uns veritables impresentables i que demostra allò que l’esquerra va renunciar des de l’inici de la seva arribada als ajuntaments democràtics. Convertint determinats espais en records del poder i dels prohoms subjectes als poders fàctics locals. Les paraules del Sr. Navarro només demostren això, ser estomacs agraïts i garantir mers espais innecessaris on es mantingui l’estatus del poder i on alguns aspiren a ser-hi..
No és casual que siguin determinats àmbits qui li fa el reconeixement, i en canvi, no hi hagi cap demanda de la ciutadania per fer aquest reconeixement públic, després de tants anys de govern local.
Alguns dels seus afirmen que va canviar la ciutat, li va donar llum i transformacions. No podia ser d’una altra manera, els franquisme va deixar una ciutat abandonada, grisa, i sense perspectives. L’especulació i la corrupció era el seu model. Per tant, fer aquestes transformacions era fàcil, només hagués faltat que amb els pressupostos i fiscalitat imposada, no hagués fet res, això hagués ratllat la incompetència total.
També cal recordar que fa aquesta transformació amb un pacte i acord amb els poders fàctics econòmics, sobretot, promotors i constructors on els garanteix el gran negoci urbanístic de les transformacions per mitjà dels dos Plans d’Ordenació Urbanística.
També cal tenir en compte que la seva arribada al govern, és el resultat de la casualitat i l’absurd, no era el candidat previst, era un veritable desconegut, i provinent de la burgesia industrial. Per tant, ell és el resultat i la clara imatge, del Psc-PsoE, que havia tirat per la claveguera els seus ideals d’esquerres i s’havia institucionalitzat a canvi de sous, cadires i càrrecs. I en aquells moments, la previsió era que les eleccions les guanyés el PSUC, però, la casualitat va voler que guanyés, no tant per la força del candidat, sinó del nom del partit. I aquest fet és el que va anar perdurant al llarg dels anys i eleccions, on no era tant la força del candidat, sinó que alguns durant uns anys votaven al partit i moltes vegades al president del govern Felipe Gonzalez, amb un estat de confusió evident. I també es va anar consolidant gràcies al funcionament destructiu del PSUC amb els diferents trencaments interns.
I un aspecte que aquests estomacs agraïts han oblidat de forma interessada, i que amb la pèrdua del sentit col·lectiu ja els va bé. La transformació de la ciutat no és el resultat d’una persona i un govern, sinó del compromís i voluntat col·lectiva de la ciutadania. Sense aquesta voluntat i força conjunta, la ciutat no avança. Des de l’any 1977, seran moltes persones protagonistes d’aquella transformació. Moltes persones, entitats i col·lectius, que es van comprometre amb la transformació i millor d’aquesta ciutat, de forma desinteressada i al seu servei. Molts d’aquells i aquelles, alguns ja no hi són, i d’altres i van ser, una llarga llista, que de veritat, haurien d’estar en el monòlit d’Il·lustres, i que de forma interessada han estat oblidats, però aquests no repartien càrrecs, cadires i sous.
Una ciutat mai és el resultat d’una persona, és el resultat col·lectiu. Això és el que per desgràcia alguns han promogut, com el mateix alcalde Royes, que com un monarca va determinar successió. I que entenia la participació com una anècdota. La veritable participació la feia amb els prohoms del poder local, on decidien el model de ciutat i les actuacions i inversions. La participació amb les entitats, només era un mer formulisme d’entreteniment.
L’alcalde Royes, era un mer petit burgés, amb algunes premisses formals d’esquerres, i quan hauria haver aplicart aquestes concepcions, i va renunciar, era incapaç de renunciar als seus orígens industrials i d’enfrontar-se als poders fàctics, hi estava plenament subordinat. I aquestes contradiccions, van fer que plantegés l’anomenat hoquei d’espardenya que va ser un fracàs, portar el Camp de Golf del Prat atemptant contra els valors mediambientals, voler el Quart Cinturó, i així una llarga llista de contradiccions mediambientals i socials, dins un model de ciutat especulatiu al servei dels que de veritat manaven.
Vivia d’una mentalitat absurda, considerava que una ciutat d’habitatges baixos, era un poble, per tant, calia promoure grans edificis, ben alts, per donar sentit de ciutat gran. Allò, que alguns han considerat com a concepte, un model específic i únic de “terrassenquisme”, que alguns considerem fictici i inexistent.
I així podria anar fent llistat, però no cal, les bondats ja els hi han fet i faran, els seus àmbits agraïts, com deia. Esperem que algun dia es faci una bibliografia real i a càrrec d’historiadors professionals i amb mirada llunyana sense el servilisme interessat, amb les bondats i les mancances del personatge, que és el millor favor que li poden fer. El mer pamflet, i la claca, en res l’ajuden, ni el fan millor, i fer-li una història objectiva, crítica i aproximada ho agrairà.
I sobretot, l’esperança i el desig, que els historiadors que analitzin aquesta època i al personatge, ho facin amb una perspectiva i visió col·lectiva de la ciutat, recollint el protagonisme i força dels que van fer aquella transformació, tant la positiva, com la negativa que no es pot amagar, ni silenciar. Els governs Royes, van tenir llums i foscos, i això és el resultat final del model que tenim i patim, però és evident, que no podem oblidar mai el protagonisme de la ciutadania, si de veritat, es vol ser objectiu i lluny de la mera claca interessada.
Però bé, que cadascú faci el que consideri, i fer les bibliografies que vulgui, per això estem en la societat de l’absurd, les contradiccions i les grans ficcions, això no se si és bo o dolent, però és el que hi ha…!
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari