Aquest dimecres passat vaig caminar, travessant de punta a punta la nostra ciutat, per anar a escoltar dues dones, la Fátima Aatar -antropòloga, activista feminista i antirracista- i l’Ainhoa Nadia Douhaibi -educadora social, investigadora dels dispositius de racisme institucional-. Era el dia contra la Islamofòbia (12 de desembre) i hi anaven a parlar-ne.
Sentia que havia d’escoltar dues veus femenines que viuen el problema des de dins i veure què deien i com ho deien. Formo part de la cultura occidental i estic al mig de milionades de missatges, de pors i d’interessos. Abstraure-se’n i tenir opinió més o menys objectiva no sempre és fàcil. Així que aprofitar una font de primera mà, per apropar-me a la seva mirada, a la seva experiència, em sembla una ocasió que no es pot perdre.
La paraula islamofòbia a priori no m’agrada i al mateix temps em genera curiositat. Em dic que ja sé que és el racisme, la xenofòbia i em ve al cap tot el que passa en el carrer quant als immigrants, tot el rebuig i la ràbia que hi ha i com és de complicat contrarestar les idees de l’imaginari col·lectiu, que s’han anat agreujant a partir dels atemptats terroristes. Recordem com es va viure l’11 de setembre de 2001 i el que va suposar mediàticament. Un atemptat contra el centre de Manhattan, al centre de la “civilització”! Us adoneu de la diferència de tractament? Cada dia hi ha atemptats arreu del món, i de molts d’ells ni ens arriben notícies… Tornant al que volia dir, si ja hi havia rebuig històric contra els “moros”, imagineu a partir d’aleshores. Ja totes les persones susceptibles de ser musulmanes, àrabs o de per allà baix 1, per l’aparença, es converteixen en sospitoses de ser terroristes, terroristes islàmiques, radicals… Imagineu el que ha de ser viure amb aquest estigma. Ens deia la Fàtima Aatar que ella ja no vol perdre més temps per a treure’s les etiquetes que li posen. Va posar l’exemple aquell que explica que just quan et diuen que no pensis en un elefant blau, passa exactament el contrari, no et treus la imatge del pensament. Així a ella se li fa completament contraproduent afirmar que no ets lladre, que no t’obliguen a posar-te el mocador al cap, que ets feminista i un llarg bla, bla, bla… Ella expressà: “no em fa perdre la son el vel o el masclisme que ens adjudiquen, el que me’l treu és el racisme, i haver d’estar justificant-me contínuament i sentir que estic sota sospita”.
I penso en totes les situacions que dia a dia escolto al carrer, en les converses a diferents llocs, en les maneres com etiquetem les persones de forma tan arbitrària i en com és de difícil anar a contracorrent, com esdevé una feina de titans fer l’intent dissuasori per fer entendre que cada persona és un món i que homogeneïtzar la gent per la seva pell o la seva aparença és una canallada, potenciada pels mitjans de comunicació i les institucions i els mecanismes de “control” que utilitza. I aquests aspectes són els que tractà l’Ainhoa Nadia Douhaibi. Remarcà diferents idees:
1) l’òptica de qui pateix les discriminacions és molt diferent de la que té qui l’exerceix. El grup “superior” és qui decideix què és bo i què és dolent, és el que crea la norma.
2) es dóna en la societat una estratificació en què a dalt de tot de la piràmide estaria la “blanquitud”2, deixant a la resta en situació d’inferioritat, amb tot el que això comporta.
3) com més avall de la piràmide, major homogeneïtzació de les persones de manera que van perdent individualitat i són englobades en el col·lectiu, susceptible de mil etiquetes arribant, en el límit, a la deshumanització. Com més amunt, menys judicis de valor apriorístics. En canvi, si estas en els nivells inferiors sempre estas sota sospita de ser “dolent”.
4) aquells a qui no es considera persones o no estan en el grup dominant, són el blanc de multitud d’atacs, mensyspreus, incomprensions i injustícies, havent de justificar la seva innocència.
5) Els Estats utilitzen mecanismes de detecció i control que comporten la criminalització racial.
L’Ainhoa va explicar la perversió de sistemes com el Proderai (Protocol de Detecció i Intervenció en Processos de Radicalització Islàmica a les Escoles, els centres penitenciaris i en diferents espais de vulnerabilitat social). Són mecanismes que parteixen d’un control d’una part esbiaixada de la població, amb uns criteris sense base científica i força arbitraris. Aquests protocols creuen dades que provenen de certs indicadors de radicalització perversos 3 amb factors de risc. És així que ens trobem davant racisme institucional, que crea una “mirada”, darrere la qual hi ha tot un aparell ideològic. Fer que el professorat apliqui aquests protocols és una animalada. Reben una formació que parteix d’una sèrie de creences que van conformant un imaginari de criminalització racial de forma que qualsevol persona amb un fenotip X o aparença similar és potencialment un criminal que pot estar preparant un atemptat en qualsevol racó.
En les explicacions d’ambdues hi ha enfadament i l’entenc. Aquestes coses que ens expliquen comporten situacions injustes, contínues, incòmodes, i que fan que s’hagi de perdre un temps de vida preciós en combatre-les. I no pots escapar-te’n.
Deia l’Ainoha que si es vol combatre el radicalisme islàmic potser en lloc d’estigmatitzar els nanos a les escoles o veient terroristes arreu, hauríem d’estar fent debats de geoestratègia política i veure on estan les causes que possibiliten aquests fets. No es pot posar totes les persones sota sospita a causa de la seva aparença.
Va haver a la xerrada un relat ple de bons arguments, no exempt de ràbia que, repeteixo, prové d’una realitat que esdevé injusta i que només seria possible canviar si fem l’esforç de mirar-nos a la cara, de trobar-nos per a conèixer-nos. Necessitem més diàleg intercultural. Però sobretot necessitem identificar com funcionen les relacions de poder en un model econòmic com el nostre, capitalista, que viu de la desigualtat creixent i la provoca, en un circuit sense fi. La causa a tants desgavells, desigualtats, patiments és precisament la perversió intrínseca d’aquest model econòmic depredador que no té en compte els danys que provoca. El model econòmic neoliberal té com a objectiu la maximització de guanys i fa servir totes les eines que pot. Necessita un relat de la por (ens treuen el treball, vénen a delinquir i a fer atemptats…), i troba una justificació de la despesa en defensa, i aconsegueix dividir les poblacions per tal que no lluitin contra les relacions de poder que estan establertes. Un cop acabada la Guerra Freda es necessitava un altre enemic i se l’ha creat, tot i que sembla que se’ls està marxant de les mans… La desgràcia és que acaba patint les conseqüències la gent més vulnerable.
Per tot això és necessari seguir fent denúncia de les implicacions de la Llei d’Estrangeria, de les batudes per perfil ètnic i dels acords institucionals amb el Marroc per tenir mà d’obra barata. Tot forma part de seguir mantenint privilegis de classe i d’esprémer i desunir les persones. Com menys identificables siguin les causes a tanta desigualtat, més fàcil és pels poderosos manipular les nostres vides.
Quan acabà la trobada, el debat s’ha fet curt. Ens convé molta pedagogia, encontre entre cultures i respecte 4. Poder parlar de quines són les nostres pors i poder traspassar-les, desmuntar-les, canviar la mirada, posar-li una mica d’amor i molta empatia. Hem d’aprendre a reconèixer qui és el verdader enemic i quines són les dinàmiques d’aquest sistema depredador que utilitza tants mitjans perquè la gent senzilla es mantingui fragmentada i no sigui perillosa per l’statu quo.
Quant necessàries són trobades interculturals des de la voluntat d’aproximació i de conèixer-nos, cadascú amb les seves fes o espiritualitats, des del religiós o des de la laïcitat, però amb voluntat de saber-ne les unes de les altres! Hi ha un noi que comença a dir coses de la seva experiència en la fe islàmica, i m’agrada com s’expressa, denota bondat el to i les seves paraules, un noi jove que pertany a un grup de fe, i penso com seria de ric tenir més ocasions per tal d’escoltar-nos.
[1] Penseu que a més som uns ignorants i barregem sense tenir ni idea de què és ser àrab, què musulmà, què …Tenim un embolic al cap que és necessari desfer per a poder parlar amb propietat.
[2] Ara no entraré a afegir al fet suprem de ser blanc, els altres adjectius que permeten estar al cim, “varó burgès heterosexual”, perquè em faria entrar en altres discriminacions i estratificacions en que estem immerses . Ens quedem amb la “blanquitud” i el tema racial.
[3] Es fan servir criteris com “ ha canviat de roba darrerament”, “no li agraden les discoteques…” en edats adolescents, quan totes sabem que precisament tot el jovent passa per moments de grans contradiccions i canvis en l’adolescència.
[4] M’agrada la paraula respecte perquè comporta horitzontalitat front la paraula tolerància que denota una gran dosi de verticalitat. Qui és ningú per a tolerar a altri?
Sonia Giménez
article que apareix al bloc https://soniagigu.blogspot.com/
Deixa un comentari