Quan un és aficionat a cuinar, un “cocinillas”, es gaudeix de tota la cerimònia que comporta posar un plat a taula de principi a fi. No parlo del dia a dia, parlo d’aquells moments en els quals, de què hi hagi a taula (amb més o menys encert), dependrà el record que puguin conservar els seus comensals que, alhora i amb sort, s’aferrarà a la memòria amb el caliu d’una bona sobretaula.
Des del moment en què s’albira la possibilitat d’un “esdeveniment”, el cocinillas comença a fer una llista acurada de possibilitats, de receptes, d’ingredients, de parament i d’utensilis que necessitarà (el cocinillas acostuma a ser, també, un friki dels gadgets culinaris). Amb més o menys encert, deia fa un moment perquè, que t’agradi cuinar, no significa necessàriament que ho facis bé. Malgrat tot, alguna possibilitat de “quedar bé” sempre es presenta amb determinat plat amb el qual, semblaria, tens la mà trencada.
Tot aquest tràfec de previsions s’esfuma quan un s’asseu a taula i comença a escrutar les reaccions dels demés; qui ha volgut repetir?, què xiuxiueja un convidat a altre o qui s’ha deixat què al plat. Si hi ha repetició, si hi ha un vis com als concerts, hi ha recompensa. Només això cerca el cocinillas, acompanyar un bon moment de retrobada per tal que tot sigui rodó. Les lloances i els aplaudiments de res serveixen si no s’ha fet una bona feina. I una bona feina, també, és ser humil des de la certesa que, en el que estàs fent, per molt bona intenció que hi posis, no hi ha cap professional.
Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure un documental, anomenat Sin reservas. És un altre dels trastorns involuntaris i compulsius d’un cocinillas, veure tots els programes de cuina i entrar en totes les botigues especialitzades, llibreries, supermercats, botigues de parament…
Sin reservas parla de com el Celler de Can Roca, que va aconseguir ser el millor restaurant del món, i de com els seus propietaris, els germans Roca, es plantegen l’adaptació als temps que ens tocarà viure (un incís, recordem, el millor restaurant del món, ara que tant se’ls critica, caldria recordar les paraules d’en Mario Benedetti quan deia que les banderes, només son “patrias de Nailon”); i ho fan amb aquesta senzilla presentació: em dic Joan Roca i sóc cuiner; em dic Josep Roca i sóc cambrer de vins; em dic Jordi Roca i sóc responsable de dolços. Cuiner, cambrer i responsable. No Xef, ni Sommelier, ni Mestre Pastisser. Sé que no sóc objectiu i segurament peco de ser una mica crèdul, no tinc el plaer de conèixer-los, però m’atreveixo a creure en el seu discurs. Crec en la seva professionalitat i en la humilitat que semblen traspuar. Humilitat com a actitud, rebaixant el propi mèrit, davant dels altres.
El reportatge és una joia a la qual vaig sucumbir immediatament. Per sobre de les preferències culinàries que puguis o no tenir, l’expressió d’aquests germans no es basa només en la cuina. La cuina és el fil conductor per parlar d’altres coses: de la comunicació, de la transmissió de sentiments, de la mirada interior, de protegir la calidesa, de crear coses distintes a partir de noves circumstàncies.
Aquests dies rars ens han portat, entre altres coses, temps; un temps que, com deia en Joan Roca al documental, és un actiu que no acostumem a tenir i que es pot utilitzar per fer coses que tenim pendents. El temps i aquest tràngol que ho inunda tot ens han ofert, per exemple, la manera de “cuinar” una nova forma d’acompanyament per a persones que han perdut algú proper a qui s’ha estimat molt, per culpa de la covid-19.
Els Grups d’Ajuda Mútua online que s’han engegat mitjançant el Consell Comarcal del Vallès Occidental, han aconseguit reinventar una manera d’estar a prop quan les circumstàncies t’obliguen a no estar-ho. Deia en Josep Roca al reportatge que, probablement, els moments més complicats de tots aquests llargs dies havien estat vinculats a una sensació de cercar una esperança incerta. No puc sentir-me més a prop i més compromès amb aquest pensament. Quan l’esperança desapareix i, a més a més, s’ha de lidiar amb la culpa i la ràbia, crear una nova realitat s’apareix com una incerta necessitat.
Es preguntava en Víctor Manuel en una cançó: “a dónde irán los besos, que guardamos, que no damos; dónde se irá ese abrazo si no llegas nunca a darlo”. La covid-19 ens ha robat els darrers petons i les darreres abraçades envers aquells que hem estimat tant; i ens ha obligat a transformar el dol en un dol sense comiat. Recuperar aquest comiat, orfe de tot el que haguérem volgut dir i fer, reclama noves formes de passar pàgina; i de crear una nova realitat, perquè valgui la pena seguir vivint, per a generar esperança de, com deien els germans Roca, crear coses distintes a partir de noves circumstàncies. Amb la humilitat de saber-se en un transit, d’una situació vital que ningú no ens ha ensenyat. Amb l’esperança, potser sí incerta, de retrobar-nos al voltant d’una taula i felicitar el “cuiner”. Encara que, ara mateix, se’ns aparegui quelcom difícil.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari