Sembla que, amb l’ordre de Putin de reclutar a centenars de milers de ciutadans per enviar a combatre a Ucraïna, part de la ciutadania russa que fins ara havia fet com els estruços, amagant el cap sota terra durant més de sis mesos, comença a assumir la realitat de ben a prop. Només el temps podrà determinar quan serà que les protestes, que ara mateix comencen al carrer, amb persones valentes que saben quin és el risc del seu clam, es convertiran en quelcom multitudinari.
Ara que tant es parla de la qüestió de confiança, em pregunto si no hi haurà algun mecanisme, algun instrument (social més que polític a poder ser) que serveixi per cessar aquest abscés de voràgine narcisista que, a hores d’ara, ens dirigeix a la misèria, aquí i allà.
No cauré en la defenestració de la classe política a partir de la socorreguda i suada expressió “m’és igual si són de dretes o d’esquerres”, per abrigar-se amb la filosofia barata que tots són el mateix. No, no és igual, no són el mateix les dretes que les esquerres perquè no és el mateix Meloni que Macron, per posar un exemple. Ni tampoc és el mateix un país feminista, ecologista i laic que un país que defensa el nacionalisme, la religiositat, la tradició i l’ordre.
I tampoc no són el mateix els ciutadans que, a risc de perdre-ho tot anant a presó o al front, decideixen sortir al carrer per defensar les seves famílies, que els que s’obcequen a enquistar el conflicte d’un greuge -històric, sí, sense cap dubte- conduït des d’una bucòlica i provinciana idea que no necessitem ningú més com a company que el nostre propi melic; que d’altra banda, és l’únic i el millor que podem arriscar per sentir-nos “progressistes”, tot protegint-lo sota una samarreta llampant que proclama aquesta aspiració “voluntària” d’un poble que, pensa, ha de constituir-se com a Estat com a solució a tots els seus mals, en un context europeista. No se m’acut res més antagònic.
Em fa mandra escriure això, però qui aquí escriu ha perdut la confiança en qualsevol idea política que no signifiqui la representació d’un estat que pugui garantir una igualtat de condicions socials i econòmiques, entre els seus ciutadans, des d’un vessant plural i divers; i el que més em preocupa és que no estiguem disposats a començar a defensar-ho ja.
Lluny de miratges i fantasies, ¿no caldria començar a plantejar-nos la responsabilitat, el compromís amb l’exigència d’una justa garantia de provisió de les necessitats bàsiques com a objectiu prioritari? La cosa va amb mal dades i, potser, va sent hora de pensar en què pot ser de nosaltres davant un context d’absoluta restricció i com serà que el nostre estat de benestar ens podrà emparar.
Fa uns dies, vaig anar a renovar el títol de família nombrosa. De fet, ja l’havia renovat telemàticament, però davant l’avís que en deu dies l’havia de rebre a casa i en haver passat més de vint sense cap avís, vaig decidir acostar-me a l’oficina de gestió més propera a preguntar com estava el tema. Quan vaig entra a l’oficina, el meu bon dia va tenir com a resposta un: “tens cita prèvia?”, i a partir d’aquí, el “no” es va convertir en la resposta a tots els meus dubtes: no et podem atendre, no tenim cap forat en el dia d’avui, no m’importa si el teu horari de feina és incompatible amb el nostre, no, no insisteixis que no t’atendrem…
No deixa de ser curiós com arribem a ser de dúctils, si més no jo, en el tema de l’administració i les seves exigències i el poc exigents que, alhora, arribem a ser els ciutadans rasos amb ella. De camí a casa, intentant obtenir cita amb el mòbil per arreglar l’assumpte -en depèn la matrícula de la universitat d’un dels meus fills que no sé si podré pagar-, no vaig poder reprimir el pensament de la total paranoia en què estem immersos.
Surrealisme, que diria en Dalí. És del tot surrealista que l’administració “t’ofereixi” que regalis el teu temps –cosa que també fan els bancs o els supermercats-, que facis tu mateix la feina que hauria de fer un funcionari en qualsevol oficina pública d’afers socials, que aportis documentació, que ho signis i que ho registris i finalment… que confiïs en l’esperit sant per tal que tot arribi a bon port; perquè, si necessites cap confirmació que els has fet bé la feina, rebràs el que jo vaig rebre: uns quants “no” i un “ui! Si ho has fet per la web estan trigant fins a 3 mesos”… al·lucinant!
No és fútil l’exemple. No em vull ni imaginar -és un recurs, perquè en realitat sí que ho sé- què es pot trigar per una valoració de dependència, per l’aprovació d’un grau de dependència, per l’adjudicació d’una plaça en residència pública, per l’atorgament d’un lloguer social o d’un habitatge d’emergència.
I em continuo preguntant com és que tenim un nivell d’exigència del nostre estat de benestar tan mínim i com és que no estem al carrer ja, i si no serà que tenim un “llindar de dolor social” tan baix que necessitem que un llop o un Putin o una mentida, ens faci adonar si no serà que l’analgèsia és la nostra única exigència de millora.
Quina serà la guspira que encendrà les nostres societats? Serà una acumulació de molts “no” d’una controladora burocràcia o haurem de sentir la vulnerabilitat irreversible a la nostra pròpia pell per treure el cap, com els estruços, de sota aquest sopor en què estem immersos.
De mal a bé tothom s’hi avé, no sé si al revés serà el mateix però… the winter is coming.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari