[Toni Marcilla] Amanida russa

Dijous corria com la pólvora. De boca en boca. De missatge en missatge de whatsapp, acompanyat amb fotos, per donar-li més “credibilitat”. Va començar amb la fotografia del cartell de la limitació en la compra d’oli de gira-sol, però després van seguir les fotos de la secció de carn del Mercadona buida, la de l’Esclat en què només quedava per vendre la pasta sense gluten i ni rastre de la “convencional”, o la de qualsevol altre supermercat on ja no es podien trobar llegums i que, potser, s’acompanyava d’una fotografia de feia un parell d’anys.

En algun moment, en aquesta voràgine de pànic a les restriccions, ens hem volgut apropar al caos que fa dies que ens escup a la cara quan obrim el televisor i hem volgut comparar-ho amb els incerts, encara, efectes d’una propera vaga de transportistes. Una espècie de mimetisme maldestre amb una situació -la de la invasió- que, tot i que de ben segur ens afectarà, ens ha proposat entrar en economia de guerra abans d’hora a partir d’una “necessitat” relativa… en el regne de l’oli d’oliva, resultarà que ara descobrim les virtuts del de gira-sol a partir de la seva absència.

Absència, carestia, carència, dèficit, desabastiment, desproveïment, escassetat, falta, inexistència, insuficiència, manca, mancança, poquesa, privació… aquestes son paraules de guerra. Paraules amb què ens enfrontem des de fa unes setmanes i que venen d’un territori compartit, comú, però una mica més enllà de la nostra bombolla de protecció.

Inflació, alça, acreixement, augment, plusvàlua, pujada, redoblament, sobrepreu, encariment…són les nostres; les nostres paraules, a les quals haurem de fer front a final de mes.

Llegeixo al diari del diumenge la frase de Fiódor Dostoievski que diu: “Sólo temo una cosa: no ser digno de mis sufrimientos”, i em pregunto si no serà que ens hem tornat incapaços de resistir-nos a determinades circumstàncies. Si potser hem sucumbit a la determinació i al condicionament de l’entorn, oblidant que les circumstàncies que ens envolten, si més no de moment, no són les terribles d’Ucraïna. De si hem oblidat que tenim la capacitat de decidir si cedir davant el virus de la necessitat irreal, de la febre per una circumstància encara postissa, o de resistir-nos a ella.

Viktor Frankl va ser un psiquiatra austríac d’origen jueu; va estar pres en diferents camps de concentració i va sobreviure a l’holocaust. El seu llibre més conegut és “El hombre en busca de sentido”. En ell Frankl diu que: l’home, té la capacitat de no limitar-se a existir, sinó que pot decidir com serà la seva existència, en qui es convertirà en el minut següent; i que: el buit existencial es la neurosi col·lectiva més freqüent del nostre temps.

Són temps d’incertesa. Res no ens feia pensar en el panorama que ara se’ns presenta ni que l’absolutisme de Putin s’atrevís a arrasar Ucraïna. Tampoc res no ens feia pensar, fa dos anys, que un virus ens tancaria a casa i s’emportaria pel davant tantes vides. Però si, com deia Frankl, l’essència de l’existència consisteix en la capacitat de l’esser humà de respondre amb responsabilitat a les demandes que la vida ens planteja en cada situació particular, intentem fer-ho doncs amb dignitat. Si més no, que sigui per aquells que estan patint una invasió i no per arravatar-li al veí l’últim litre d’oli de gira-sol per fer l’allioli d’aquesta amanida russa en què ens trobem.

Toni Marcilla

Treballador Social