No suporto el Carnaval. Tampoc les anxoves, ni el Risto Mejide, la impuntualitat, anar-me’n a dormir amb els plats bruts a la pica i els Estopa; i mira que em fot això últim perquè, crec, compartim moltes coses de l’itinerari vital, però no puc, em perdo la part divertida. Em passa com amb la “maria”, l’única vegada que la vaig provar de poc m’agafa un cobriment de cor amb la paranoia que em va inundar. Ves què hi farem, de tòxics va avui l’assumpte.
No suporto el carnaval, ja ho he dit, tot i que entenc aquesta necessitat de mudar de pell ni que sigui un dia a l’any; aquest “carnem levare”– posterior carnaval- del que va prendre el nom a l’edat mitjana com a proposició de l’església, per intentar fer-se’l seu davant la impossibilitat de prohibir-lo, no significa res més que “abandonar la carn” abans de començar amb el període d’abstinència i dejuni de la cristiana Quaresma.
Entendria millor aquesta adhesió social si fos que estem en un país a on el precepte religiós fos una obligació. Entendria llavors que necessitéssim una bacanal de la carn i el desenfrè abans d’un temps de penitència, però, crec que… no és el cas.
No entenc tampoc aquesta necessitat de donar-li protagonisme fins i tot a l’escola, tot martiritzant pares i a nanos durant una setmana i al llarg dels anys d’escolarització obligatòria; els uns buscant articles inversemblants, els altres havent d’anar a l’escola en pijama o amb qualsevol altra invenció “divertida”.
No entenc quina necessitat hi ha de convertir-se en un altre mitjançant la vestimenta quan no cal disfressar-se per fer-ho. Jo mateix, aquesta darrera setmana m’he convertit en Infanta d’Espanya sense voler-ho, en el seu vessant més confiadament ignorant. Parlo d’aquella que estava casada amb el que es presentava com a “Duque emPalmado”.
Quan un és, com jo, un analfabet en matèria fiscal -sense ànims de blanquejar la Borbona– i no li sobra ni el temps ni els diners perquè algú altre li faci la declaració, un baixa l’esborrany i l’accepta, creient que a l’altre costat -el que procura un servei gratuït i procedeix directament de l’administració- les coses es fan bé, sense caure en què, si no s’han fet bé, el que escriu serà responsable i pagador de la possible falta. Que dic jo si no serà res premeditat per part de l’Agència Tributària per, al final, recaptar encara més a partir de la ignorància dels plebeus i la seva cega confiança en els professionals d’allò que els ocupa.
Però bé, parlava de disfressar-se, que és això que es fa habitualment a la política per mentir-nos acceptablement i aconseguir seduir-nos, més encara si tenim eleccions a prop. Ara sembla que anar a cop de xec és molt millor que garantir un dret, o un ajut, amb caràcter d’universalitat, que és l’essència a partir de la qual s’elaboren els estats de benestar, de seguretat.
Aquest trampantojo dels 200 € que ara s’han inventat per a les famílies amb rendes inferiors a 27.000 € per fer-nos creure que estem en el millor dels estats de benestar, a cop de subvenció, no crec que sigui la millor idea per bregar amb la inflació. Tampoc ho és oblidar el gruix de les famílies de classe mitjana (si és que encara existeixen) a l’hora de treure el talonari.
L’atenció a la vulnerabilitat ha de ser una prioritat, però aquesta no eximeix d’una solució per a la resta de famílies que, tot i tenir la sort de treballar, continuen sense poder arribar a final de mes, ajornant pagaments i enllaçant deute.
Aquests 200 € acabaran per convertir-se en un personal carnaval per maquillar la impossibilitat de donar una resposta digna a les necessitats de les classes socials que més ho necessiten, i un greuge per a les que no els aniria malament una mica d’aire. Servirà per endormiscar-nos una mica més en la idea del “papà Estat” donant una pretesa resposta que ni tan sols serveix per sortir del pas.
No suporto el carnaval tot i que m’agrada mirar-m’ho de reüll i, per cert, i ja parlant de manera local, em pregunto si a algú més que a mi l’incomoda veure que la rua de Terrassa sembli un esdeveniment que s’apareix com patrocinat per Estrella Damm. Cada any observo el mateix, la cervesa a la mà de molts dels integrants de les comparses com si fos un element més de la disfressa, sense reparar en el fet que, potser, s’està oferint un missatge enverinat: què un no s’ho pot passar bé si no és en companyia -o com a conseqüència- de la “cerveseta”.
Em pregunto com és que un dissabte qualsevol, a la nit, la policia municipal pugui interposar denuncies per incompliment de les ordenances municipals en consumir begudes alcohòliques a la via pública i ningú a l’Ajuntament s’hagi plantejat que, potser, la cervesa a les comparses, millor fer-la en acabar la desfilada.
Potser caldria aturar-se a pensar com estem normalitzant el consum d’alcohol dins d’un espectacle oferint, subtilment, uns hàbits a una població a qui pretenem educar i que, per exemple, potser és menuda i fàcilment mal·leable. Vejam si ara resultarà que estem molt més preocupats pel sucre que consumeixen, tot buscant el color verd del Nutri-Score a l’etiqueta, que per la reproducció del model de consum d’alcohol que perceben els nens dels adults del seu entorn social, disfressant-lo en diversió.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari